La Veranda de Rafa Rius
No sé si al Tribunal suprem els jutges són més o menys de setze però el que resulta evident és que no mengen més fetge que el dels acusats que els seus pròcers polítics i econòmics els indiquen que poden menjar, com hem vist últimament en les sentències absolutòries de la sortida a borsa de Bancaixa o la inhabilitació de el president Torra. La justícia espanyola sol ser percebuda per moltes persones com una entitat conservadora, classista i masclista i això no és gratuït, és simplement perquè els seus jutges i jutgesses actuen massa freqüentment de forma conservadora, classista i masclista.
Vegem per què: Els seus tribunals superiors (Audiència Nacional, Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional) són òrgans fortament polititzats i en mans de l’equilibri de forces en el Poder Legislatiu després del vergonyós pacte bipartidista de PPSOE, i estan tots ells controlats pel més ranci de la capelleta jurídica. Veloç quan interessa (en un dia triga a prohibir un referèndum), lent quan interessa (com amb la condemna a Rodrigo Rato); contundent o permissiva de manera versàtil, indulta gairebé exclusivament a l’oligarquia corrupta i es convertix en el botxí de les classes més precàries. Per a uns, el fiscal és un aliat. Per a altres, una maledicció.
Deixant de banda l’acudit obscè de la separació de poders a l’Estat Espanyol que se suposa consagrada per la Constitució, el ventall de decisions arbitràries preses pels tribunals en els últims 40 anys d’això que alguns s’atreveixen a nomenar democràcia, és variat i inesgotable. Des de les sentències més mediàtiques a moltes altres que passen més desapercebudes però no per això resulten menys escandaloses. Com a mostra vegem un breu popurrí de les dues:
* Una mare canària perd la custòdia per anar a treballar a Catalunya amb la seva filla. La dona va aconseguir treball a Catalunya després de mesos d’atur i precarietat i quan tot semblava indicar que la vida li oferia alguna mena de solució, una jutgessa -subratllem que es tractava d’una jutgessa- va dictaminar que no podria viatjar de Canàries a Catalunya amb la seva filla perquè la ciutat a la qual anava destinada no era propícia per a la integració de la menor. «Cal destacar» -manté literalment la jutgessa en la seva resolució- «que aquesta ciutat i Comunitat Autònoma [Ripollet, Catalunya], ve definida per unes característiques especials d’integració». (Cal suposar que es refereix a la llengua com a motiu per negar la custòdia a la mare)
* Una altra sentència exemplar, de 1992: El jutge, Miguel González Calderón, va absoldre un infermer d’un delicte d’abusos deshonestos perquè segons el jutge: «és difícil que la denunciant, de 60 anys, desperte aquests instints en l’acusat, que per la seva professió tindrà sens dubte millors oportunitats ». L’individu havia besat els pits de la dona.
* Les dones són maldestres a l’volant: Una insòlita sentència judicial dóna compte que les dones són més maldestres a l’volant que els homes, i argumenta d’aquesta manera que les autoescoles estan en el seu dret de cobrar-sobrepreu a l’hora d’ensenyar, i fins i tot de disposar d’una major quantitat de classes. L’autor de la signatura d’aquest dictamen és el titular de l’Jutjat Contenciós-Administratiu 2 de Saragossa, Javier Albar, que d’aquesta manera allibera de culpes a l’empresa Gasque SL, acusada per discriminació a l’establir preus diferents segons el gènere de l’ alumne.
* El magistrat Yusty Bastarreche, tan conservador com patriota, va suspendre un acte a Madrid a favor de el dret a decidir a Catalunya. Ho feia mentre que es permetia una concentració neonazi a un espai proper. Pel que més que un acte judicial, semblava una columna d’opinió d’un diari d’extrema dreta. El mateix jutge prèviament havia signat un manifest contra el secessionisme català.
* L’agressió d’Alsasua: Fins 375 anys de presó va demanar la fiscalia per als 3 detinguts i 5 acusats per una baralla esdevinguda al bar Koxka d’Alsasua, en què uns joves van agredir uns guàrdies civils que es trobaven fora de servei i en companyia de les seves parelles. Una baralla darrere de la qual el fiscal veu «l’estratègia d’ETA». Poc importa que la anomenada “banda terrorista” haguera declarat fa uns anys la seua dissolució; acusats de lesions i amenaces terroristes, els joves van haver d’ingressar immediatament a la presó preventiva.
* Fora titellaires!: Un dels casos més indecorosos de la història recent de la justícia en aquest país. Una obra de teatre on unes titelles portaven una pancarta en miniatura amb el lema: Gora Alka-ETA. Un joc de paraules que va costar als titellaires cinc dies de presó, una acusació d’enaltiment terrorista i la inclusió en el fitxer de presos perillosos … Les mares dels nens que van veure la funció i que van declarar com a testimonis van assegurar que dibuixos animats com Pokémon o Bob Esponja contenien més violència, i que els nens estaven més avorrits que una altra cosa. Però més enllà de l’adequació o no d’un contingut per a la seva audiència -un debat aliè a la justícia-, la sola acusació de l’fiscal resultava surrealista i l’actuació del jutge contradient-la en pocs dies, va resultar vergonyosa.
* A Catalunya els Mossos també couen faves com en la mort de Juan Andrés Benítez: En l’època que governava Barcelona Xavier Trias, els mossos es van veure embolicats en no pocs episodis violents. Un dels més vergonyants va ser la mort de Juan Andrés Benítez, que va morir a causa de la pallissa que li van clavar els agents. Després d’un judici on els acusats van haver de rendir-se davant les evidències de les proves. Els mossos no només van admetre les lesions que li van ocasionar la mort, sinó que a més van destruir proves i van intimidar a una ciutadana per tal que els vídeos que havia fet no eixiren a la llum. La sentència va ratificar un acord dels advocats amb la germana de la víctima realment vergonyós, en què cap dels mossos va xafar la presó i van poder reintegrar-se en el cos policial realitzant un curset de drets humans (Es veu que el sarcasme també anava inclòs en la sentència).
* César Strawberry, Zapata, Cassandra i els tweets polèmics. La justícia s’obstina a perseguir determinats tuiters que no li agraden a la gent d’ordre i per descomptat, els jutges d’instrucció admeten a tràmit les més absurdes denúncies. No és possible judicialitzar totes les barbaritats que es diuen a la xarxa totes aquelles persones que expressin acudits de mal gust, exabruptes o porten l’humor a el límit del que es suposa moral o políticament correcte. Cal un marc legal d’acord a aquesta nova era digital. Però més enllà de les necessitats d’actualització, cal pensar si no pretén la justícia utilitzar un tema social segons els seus interessos ideològics. Per què tots els nazis surten indemnes? Per què només uns pocs tenen dret a ofendre o sentir-se ofesos? Per què sempre ix malparada la classe social amb menys recursos?
* Tancar bé les cames: La jutgessa Carmen Molina Mansilla, titular de l’jutjat 1 de Vitòria va protagonitzar una de les sentències judicials més masclistes i estereotipades contra els drets de la dona que es recorda quan va preguntar a una dona que denunciava haver patit violència i dues agressions sexuals: «¿Va tancar bé les cames, va tancar tota la part dels òrgans femenins?” (Sic). Malgrat les contínues queixes, el Consell General de Poder Judicial va arxivar l’expedient sense sancionar si més no a la jutge. Sense comentaris. Només cal repassar la història recent per veure altres sentències igualment qüestionables que tenen molt a veure amb el gènere de les implicades. La persecució judicial a Rita Maestre o el cas de Juana Rivas serien eixemples.
* Bódalo, Alfon, Otegi, Els presos polítics a Espanya: Tots els presos polítics tenen alguna cosa en comú a Espanya: la desproporcionalitat. La justícia actua en els seus casos amb un evident afany alliçonador, assenyalant-se com una de les institucions més reaccionàries d’Espanya. El cas de Bódalo o Alfon són paradigmàtics. Es podria suposar que en el marc d’una protesta social, si ha succeït una agressió, el més lògic seria decretar una pena menor i una multa o serveis a la comunitat. Quin sentit té mantenir en eixe cas una persona a la presó? Doncs sembla que per a la «justícia» espanyola això no és així, donat que tenim un activista de el món rural o un jove polititzat durant anys tancats.
Podríem seguir indefinidament però amb aquesta petita mostra és suficient per saber com les gasta el Poder Judicial a això que en diuen Espanya.
En qualsevol cas, un cop d’ull als membres de les més altes institucions jurídiques confirma totes les sospites: el Tribunal Constitucional el conformen 12 jutges (10 homes i 2 dones). El seu president, Juan José González Rivas, va ser proposat pel Partit Popular, és considerat més conservador que el seu antecessor -que va ser militant de PP- i, per posar un exemple, està en contra de el matrimoni homosexual. La subpresidenta, també conservadora, és Encarnación Roca, La Sala de govern de l’Tribunal Suprem la componen 13 membres. Tots són homes. I l’Alt Tribunal està compost per 79 membres, dels quals 68 homes. Pel que fa a el Consell General de el Poder Judicial, dels seus 22 membres, només 8 són dones. El seu president és Carlos Lesmes, conservador i catòlic, provinent de l’associació conservadora APM i recolzat en el seu nomenament per Ruiz Gallardón. I la sala d’apel·lació de l’Audiència Nacional? , l’integren Eloy Velasco, alt càrrec del govern de Zaplana, i Enrique López, apartat d’enjudiciar la Gürtel per ser massa afí a el Partit Popular. I la presidenta de la Sala Penal de l’Audiència Nacional? La famosa Concha Espejel, condecorada per Cospedal, també apartada d’investigar la Gürtel per la seva «amistat íntima» amb membres de el partit.
Així doncs, què esperar de la justícia espanyola? Poc o res que interesse als que de debò necessitarien una justícia imparcial, àgil i eficient. (Si de cas, només es salvaria mínimament la influència de Jutges per a la Democràcia i el seu ex portaveu, Joaquim Bosch, que s’ha convertit en un activista dins de la mateixa institució judicial). Quan els partits al Govern parlen de la Llei, en realitat parlen de la seua llei i en cap cas de justícia. Cada partit sap que amb els seus amics repartits en els llocs clau de l’Poder Judicial tenen assegurada la tranquil·litat en les seues ocasionals i sempre suaus ensopegades amb allò que anomenen justícia.
Mentrestant, la renovació de l’Consell General de el Poder Judicial segueix en l’aire. No hi ha pressa: a l’PPSOE ja li va bé que seguisca així la cosa.
Conclusió: Els setze o els set-cents jutges sempre li mengen el fetge als mateixos. Tanmateix cal no oblidar i saber en tot moment qui és qui; recordem allò de “qui perd la memòria perd la identitat”.
