La Veranda de Rafa Rius
Partim d’un axioma: La absència de progressivitat del sistema fiscal en els impostos directes, reduix la capacitat redistributiva del règim impossitiu. Si acceptem la “perogrullada” que diu que d‘on no hi ha –de les múltiples precarietats- no es pot treure, es fa evident que l’únic lloc on hi ha diners per atendre les més urgents necessitats socials és en les grans fortunes, tant individuals com societàries.
Per aclarir-nos: els impostos directes graven allò que una persona ja poseeix o ingressa periòdicament. Com ara l’impost de la renda, impostos a societats, impostos a la riquesa o al patrimoni. Els impostos indirectes, de manera força diferent, graven les despeses i les compres de les persones, totes per igual, independentment de la seua situació económica. A l’Estat espanyol, des de fa massa temps, quan els diferents Governs parlen de pujar impostos, sempre solen parlar de pujar els indirectes, es a dir, aquells en els que paguem totes el mateix, independentment de la nostra renda. Quan beuen una cervessa, paguen el mateix percentatge d’IVA el company Amancio Ortega o una persona que sobreviu malament amb el Ingrés Mínim Vital.
A Espanya va començar el sistema actual de tributació el mateix any de la Sagrada Constitució: 1978. Des de llavors, els ingressos públics impositius han passat de suposar aquell any el 20%, al 38% del PIB en 2019. Paradoxalment, aquesta tendència a l’alça en la recaptació, procedent més que res dels impostos indirectes (IVA, etc.) s’ha donat mentres els tipus impositius màxims en renda, baixaven del 65,5% inicial al 45% actual. El mateix ha passat amb els impostos de societats i patrimoni: els tipus màxims han caigut. No hi ha dubte, doncs, que durant estos quaranta anys –una bona part d’ells amb governs autoqualificats de socialdemòcrates- els més rics han vist caure la seva contribució impositiva a mesura que, paral·lelament, la contribució impositiva del sector públic amb impostos indirectes anava creixent.
En les últimes dècades doncs, mentres els tipus contributius màxims anaven caiguent, les necessitats de despesa pública anaven incrementant-se notablement. Han desaparegut trams, han desaparegut impostos i en general ha caigut la tributació a la riquesa … així que hi ha d’haver una altra raó més enllà de la necessitat de finançament… Per què quan parlem de por a tocar els interessos i els diners del poder econòmic, parlem també de clavegueres, d’informacions perilloses, confidencials o “classificades”, de portes giratories cap exclusius consells d’administració… Atés que, per alguna cosa será que estadísticament, en la darrera “crisi” el número de multimilionaris a l’Estat Espanyol s’haja triplicat.
Tot això implica una cosa que ja sabíem: que els impostos més que una qüestió de suficiència financera, de necessitat de recursos, són una qüestió de voluntat política, tenint en compte que des de començament de segle, el increment de les taxes de desigualtat ha segut imparable.
Tenim l’evidència empírica que, dins d’un context capitalista, les societats menys injustes, és a dir, les que presenten una menor desigualtat entre les persones que hi viuen, són aquelles on la progressivitat dels impostos ha estat més alta, i on la imposició a la riquesa ha estat més forta.
Al capdavall, la imposició enérgica i dinámica a la riquesa, redueix les desigualtats, genera recursos per la despesa pública i democratitza les societats al diluir, tant eixa riquesa com el poder que comporta.
Els mesos d’emergència sociosanitaria, han produït la modificació de les estructures productives, dels hàbits de vida, de les formes de treball, consum, socialització …. I amb unes conseqüències socials que s’aniran esbrinant a mesura que explorem els matissos i les implicacions de la pandèmia.
Ara seria el moment més adequat, en un govern autoqualificat de socialdemòcrata i progressista, per a exigir –en compte de (o a més de) elogis, donacions de material sanitari i almoines buides- una coresponsabilitat social obligatòria a les grans fortunes, patrimonis i rendes.
L’únic problema seria que, pensar que l’actual govern “de progrés” poguera implementar les mesures adients… seria d’una absoluta ingenuïtat: no tan sols el virus fa por…
Un Comentario
Un gran article!
Moltes gràcies!