Qué volem dir quan parlem de llibertat d’expressió?

La Veranda de Rafa Rius

En parlar de llibertat d’expressió, si parlem tan sols de la Llei de Seguretat Ciutadana , la anomenada Llei Mordassa, es quedem curts. No podem parlar no més d’eixa llei perquè no ha fet sino ploure sobre mullat. La situació anterior que havia anat configurant-se abans de la promulgació de l’ esmentada llei ja mostrava un clar retrocés en els drets a expressar-se amb llibertat.

Per altra banda, el problema no neix tan sols dels drets individuals a comunicar lliurement els nostres pensaments i opinions, que evidentment, també, sinó de la configuració de grans grups empresarials multimèdia que són els que decideixen quina informació ens arriba, quan i de quina forma, i defineixen de manera encoberta -de vegades gaire imperceptible amb una ullada desatenta- els límits d’allò que es pot i no es pot dir, dit d’na altra menera, d’allò que els convé o no els convé que sapiguem. Es pot parlar de llibertat d’expressió quan la comunicació massiva està en mans de grans grups empresarials com ara PRISA, Mediaset i Atresmedia que se configuren com a vertaders oligopolis de la informació?

Com a mostra será prou amb un eixemple, vegem no més l’últim: Atresmedia. El Grupo Atresmedia, que arriba a 25 països i inclou més de 100 empreses, esta format majoritariament per:
a) el Grupo Planeta que compren editorials com ara: Planeta, Seix Barral, Alianza Ed. Espasa, Tusquets…
Diaris com: La Razón o Avui, cadenes de tv com Antena 3, la Sexta, Neox, Nova, Mega… emissores de ràdio com Onda cero.
b) Grupo Imagina, té els drets de la Champions League i també està dedicat a la producción de programes, sèries i pel·lícules i Globomedia produeix El Intermedio, Caiga quien caiga, El Objetivo… i està participat majoritariament pel grup xinés Orient Hontai Capital.

C) RTL Group: el grup audiovisual més gran d’Europa . El seu accionista majoritari es el conglomerat alemà Bertelsmann, que poseeix 57 televisions i 31 emisores de ràdio en 10 països (en Espanya té accions en Onda Cero, Melodía FM, Europa FM i Loca FM)

D’altra banda, a Atresmedia no li fa cap nosa ideológica integrar i barretjar diaris propers a les tesis de l’extrema dreta com La Razón amb nacionalistes com ara Avui o mitjans suposadament esquerrans –en agossarada opinió d’algunes persones- com La Sexta. Tot és aprofitable mentres siga bo per al negoci.

Si ets periodista, actor, etc… i figures a la seua llista negra, no et cridaran ni per a dur la botija. (que li ho diguen a Willy Toledo i tants d’altres) Els mitjans formen part important de l’estructura capitalista de mercat. Molt abans que mitjans de comunicació són empreses amb uns objectius de negoci molt clars i això els condiciona totalment: si vols treballar-hi, ja et cuidaràs de ser políticament correcte i no pixar fora de lloc.

Afegint tot l’esmentat a la Llei Mordassa, podem parlar en un contexte semblant de llibertat d’expressió? Dins un sistema on el qui mana són els mercats i els seus interessos politics, la informació que ens arriba, ho fa esbiaixada i garbellada, després d’haver sigut convenientment manipulada en funció dels interessos empresarials del moment. Si a tot això li afegim el control exercit a les xarxes socials sobre el dret individual a la lliure expressió, ens queda dibuixat un panorama distòpic de control del pensament crític, on el Gran Germà d’Orwell es queda molt curt i esdevé quasi naïf.

Quina és la resposta?, doncs l’única possible: fomentar els mitjans de comunicación alternatius, on puguem expressar-nos amb total llibertat i continuar diguent, escrivint, cantant, pintant, fotografiant… allò que creguem oportú. Si perdem esta batalla, s’haurem guanyat la més terrible distopia, la de la por, la paranoia i l’autocensura.