La Veranda de Rafa Rius
Encara que el títol tinga nom de colobró, no va d’això la cosa. Vol fer referència a l’apetit desmesurat d’alguns per posar-li tanques al camp i traçar línies que delimiten no se sap ben bé qué. Pel que sembla, en un sentit fort i literal, deu ser la separació entre allò que en diuen Estats. La separació, cal dir, per a les persones, perquè els capitals i les mercaderies sembla que no tinguen massa problemes per a viatjar per tot arreu del món sense cap entrebanc. Doncs bé, com dic hi ha persones que tenen el síndrome que podriem anomenar “passió de frontera”. Malgrat l’existència de milers de ratlles frontereres repartides pels quatre punts cardinals, encara no en tenim prou, com vam tindre ocassió de comprovar als anys noranta a l’antiga Iugoslàvia.
I, si entrem al món dels valors, ja hem acabat la desfeta, perquè el que queda a la nostra part de la ratlla, sempre es millor que allò que queda a la part del veí, i si a sobre hi ha un conflicte, el culpable del desgavell sempre serà l’altre (Observem si més no, la gresca que tenen organitzada en Brussel·les entre les policies flamenca i valona a propòsit dels darrers atemptats i això que conviuen –qui ho havia de dir- dins d’un mateix Estat)
Pensen que poden fer servir els límits per a protegir sagrades identitats nacionals, o inclús, de manera més mesquina, per a gaudir d’un millor finançament, però la passió fronterera no és més que una il·lussió fugicera i criminal. Una nació no és un altra cosa que les seues gents i la seua civilització específica. No és marcant límits, a la defensiva, com sobreviu una nació com a tal sinó amb l’aposta decidida per una llengua i una cultura pròpies i amb l’acolliment i la integració de totes les persones que hi arriben, vinguen d’on vinguen.
Les fronteres físiques i polítiques tan sols servixen per a amargar-li la vida als de sempre. Vivim dies trists als que tot això ha quedat dissortadament palés amb l’onada incontenible de migrants-refugiats que sobreviuen com poden a les terres dels diferents Estats europeus entre la indiferència generalitzada quan no el feixisme i la xenofòbia més ferotge. En un context semblant, el mestissatge esdevé no sols desitjable sinó ineludible.
Ací, a casa nostra, sobretot al Nord del nostre espai cultural, allò que anomenen Catalunya (perquè més al Sud, allò que anomenen País Valencià, sol predominar el meninfotisme), hi ha un bon grapat de persones que estan obsesionades amb la creació d’un Estat propi, en comptes de pensar com defensar-se i fins i tot desfer-se del que ja en tenim. Pensen, pot ser de manera tan optimista com agossarada, que amb el control de la política parlamentària d’un nou Estat, defensarien millor la identitat pròpia. Fan per ignorar, probablement de manera deliberada, que, deixant a un costat les retòriques patrioteres, cap Estat al llarg de la Història, s’ha preocupat d’un altra cosa que no siga de la propia supervivència i la dels seus servidors. Actualment més encara, tenint en compte que tot Estat està controlat i dirigit en l’ombra pel Capital, principalment finançer i al Capital les identitats nacionals i culturals no li preocupen ni poc ni molt, tans sols en la mida que tinguen un reflex positiu en el seu compte de resultats, que no és el cas.
Al si d’un mercat global monopolitzat per les grans transnacionals finançeres, automobilístiques, de distribució comercial, cinematogràfica, informàtica, televisiva, per les grans cadenes desinformatives, per les empreses que controlen les anomenades “xarxes socials”… Quí pot parlar de “Independència” política i econòmica sense fer riure, sense que sone a acudit macabre.
Així les coses, bo seria oblidar les estèrils passions de frontera, lluitar contra tot tipus de mollons territorials i gaudir d’altres passions, segurament més plaents.
8 Comentarios
Estic en desacord. No crec que siga «passió de frontera» sinó més bé fer «justa la frontera».
És un lloc comú identificar el poble català amb les malifetes d´alguns polítics oportunistes.
Catalunya és una nació. El País Valencià també ho és, tot i que amb menor grau de consciencia,
en els seus habitants. Espanya NO és una nació i si un Estat que reprimeix un dret consuetudinari.
«El estado no es la patria; es la abstracción , la ficción metafísica,mística, jurídica y política de la patria. La gente sencilla de todos los países ama profundamente a su patria» .
Mijail Aleksándrovich Bakunin en «Patria y nacionalidad».
Salutacions a Nonot de Ninette i un senyor de Murcia.
Estic en desacord. Parlar de fronteres justes, des del punt de vista de l’anarquía es un clar oxímoron. Cap divissió politico-administrativa entre persones pot considerrar-se justa i molt menys necessària. Si parlem de cultures és un altra cosa i encara tindriem que incloure matissos si pensem que el mestissatge sol ser possitiu. Les fronteres sempre denoten por a l’altre. Els únics drets consuetudinaris -deixant a banda a Güifré el Pilós i als maleïts Borbons- són la llibertat i el benestar. Altres histories són llegendes i mitologies, molt interessants però sense cap relació amb la realitat històrica present. Espanya no és una nació i sí un Estat que rereprimeix a tots els seus habitants sense excepció. Quant a Bakunin, no va escriure cap biblia llibertària i està en el seu dret de dir tants disbarats com qualsevol de nosaltres. Allò de que «la gente sencilla ama a su patria»… Podriem haver-ho tret d’un llibre d’educació política franquista. Pel que fa a la pàtria, per a no caure una vegada més en el llenguatge patria – rcal, No seria hora de començar a dir-li matria?
Una abraçada
«Nostra pàtria è il mondo intero , nostra legge è la libertà» cantava Pietro Gori en «Stornelli desilio» al 1895.
1. Ok d´acord. Oblidem les fronteres justes o passionals. És una aberració reclamar com a pàtria el mon sencer i com a nació la valenciana o catalana i voler lliurar-se de «l´españolidad»?. Potser millor seria que el llenguatge de l´anarquia «oficial» s´actualitzara al segle XXI. Millor ens aniria.
2. Ok d´acord. Bakunin no és cap Biblia…però ho va escriure ell i no cap llibre franquista. La teua és una hipòtesi i la seua una frase d´un text. No és veritat que el poble català estima la seua nació i ho porta fent durant segles?. Perquè han de suportar un estat que és aliè a la seua tradició cultural?.
3. Ok d´acord. Diguem-li màtria doncs. No oblides que eixe text té més d´un segle d´antiguitat i que el llenguatge és el d´eixa època. Però bé , molt bé…diguem-li màtria. Ës eixe el problema?. Doncs ja tenim una bona solució. És una heretgia defensar que els catalans tinguen dret a l´independència?.
Salutacions cordials des de Gènova.
Des de la meua finestra es veu la nostra Màtria Mediterrània.
Que el 48% (dels votants) volien la independència? Estan en el seu dret, com ho estarien els veïns d’Adzaneta. I jo estic en el meu de no sentir-me espanyol més enllà del DNI i català així com mediterrani, no més culturalment parlant.
Efectivament: «Nostra matria è il mondo intero». i respecte a matria, ja ens va bé, per què a més a més rima com en la vella consigna:
«Un matriota, un ……»
Visca la nostra màtria Mediterrània!
Bessets
La dels municipis lliures és una idea molt interessant de Murray Bookchin.
Que no té Atzeneta d´Albaida que tinga la Burlington de Vermont?.
No defensaries tu un referèndum?. No defenses la democràcia directa?.
Visca el pa i visca el vi.
I ja per finalitzar. Recordar la cançoneta de La Polla Records està molt bé com a eslògan…però res més.
El text de Bakunin és més profund que sols eixes dos frases i es pot descarregar amb el títol de «Patria y nacionalidad» i és un fragment de «La libertad». El que fa ell és establir la diferencia entre Estat i Nació i que et recomane llegir. Ací a casa nostra J.F.Mira ha reeditat la seua «Sobre la nació dels valencians» on diu algo molt semblant. De fet a Catalunya és un dels motius pels que l´anarquisme està reviscolant. Crec que hauriem d´aprendre de la seua síntesis de catalanisme i llibertarisme. I també crec que hauriem d´actualitzar els «dogmes» anarquistes i contextualitzar-los als nous mons i les noves realitats del segle XXI. Res més que això i altra salutació ben cordial.
Però si vols també pots continuar cantant la cançó d´Evaristo.
Visca la mare que ens ha parit.
El tema de la nació i els dogmes de fe és interessant. Hi ha massa dogmes per tot arreu. i el dogmàtic també és sempre l’altre. Si et sembla bé, continuarem parlant-ho en directe.
Una abraçada
Ok. Quan vullgues. Escolta Rafa.,hi ha possibiltat de fer programació nova a Ràdio Malva?.