La Veranda de Rafa Rius
L’ alcaldessa de València Rita Barberá, ha desenrrotllat psicològicament sobre el barri mariner de El Cabanyal, un transtorn obsessiu compulsiu que transforma els seus esforços per destruir el barri en una telenovel•la plena d’elements irracionals que diriem surrealistes si no foren tan “cutres” i que aparenta no tindre fi.
La bona senyora sembla dir: «maleïts rojos que tracten d’evitar la prolongació de la gran avinguda dels meus somnis. Pels meus sagrats ovaris que no van a eixir-se’n amb la seua, encara que siga l’última cosa que faça!». I amb això s’acaben els seus arguments. La penúltima ocurrència ha sigut les declaracions comunicant la seua intenció d’incompliment de l’ordre del Ministeri de Cultura, que el 2009 va aturar el projecte, tot qualificant-lo d’espoli i la seua decisió d’instar el govern de Rajoy de revocar l’esmentada Ordre per tal de continuar amb les obres. El ministre Wert té la paraula (¡sielos!)
Qualsevol persona, sense ser un gran expert immobiliari, pot entendre que el disseny megalòman d’una gran via de 100 metres d’amplada, que obriria la ciutat al mar (?) a canvi de destruir un antic barri mariner, s’havia acabat quan la famosa bombolla va esclatar. Si ja en el moment del gran mirage constructiu, va ser un projecte sense trellat i resultava molt agossarat suposar que seria un negoci rendible construir 20. 000 noves vivendes en una ciutat amb moltes desenes de milers d’habitatges buits, des de 2009 és va revelar tasca impossible. Els primers que van comprendre això, amb la seua habitual visió de la jugada, van ser els promotors immobiliaris que havien crescut a la calor de les prebendes municipals, formant la societat público-privada Cabanyal 2010 S A. Com a bones rates, van ser els primers a abandonar el vaixell de l’esmentada societat promotora tan aviat com van sentir caure les primeres gotes de la tempesta, deixant la nostra alcaldessa vestida de festa i sense nuvis.
Però una minúcia com aquesta, no l’anava a fer-se arrere. Ella és una lluitadora tossuda i ningú anava a destorbar-li de seguir lluitant contra tot pronòstic, contra l’opinió d’un bon nombre d’urbanistes internacionals i contra el veïnat que s’oposa a la destrucció d’un hàbitat insubstituïble. No importa que el projecte haja quedat obsolet, que ningú puga o vullga construir a la vora d’una gran avinguda que ni ara ni mai no pot ser rendible des del punt de vista del mercat… Ella diu que ho fa i ho fa, encara que siga a costa de convertir l’espai urbà en un lloc arrasat: El Cabanyal ara per ara és una zona de guerra, l’escenari d’una guerra social que l’alcaldessa està disposada a guanyar a costa de qualsevol cosa.
I qualsevol cosa vol dir el patiment de milers de persones afectades, la degradació d’un barri únic i la pèrdua per a tota la ciutat d’una identitat cultural històrica que és testimoni de la vocació de convivència humanitzada a un espai urbà on els veïns encara es detenen quan es troben al carrer i es posen a parlar de les coses de la vida.
Però eixes coses a Doña Rita, semblen no importar-li gens ni mica: ¡A por ellos! ¡A mi nadie se me resiste! ¡ Cabanyal delenda est!
Doncs, es va a quedar amb la gana, perquè la història futura comença ara. I la guanyarem.
