La Veranda de Rafa Rius
Els meus xiquets són els amos del corral i del carrer;
de la figuera i la parra i de la flor del taronger.
Quan arriba l’equinocci de primavera, en la molt noble ciutat de València té lloc una cita pel que sembla inexcusable, que es repeteix any rere any: la invasió dels carrers i places de la ciutat d’una part minoritària dels seus habitants que, fent seua la frase famosa de Fraga “la calle es mía”, col•lapsen durant un mes la vida quotidiana en l’espai urbà i imposen la seua llei absoluta a la resta de ciutadans. Es tracta, com no, de les Falles!.
Complicant l’accés al treball dels qui encara ho conserven, ens trobem amb centenars de carrers tallats des de primers de març per instal•lar carpes de plàstic on poder realitzar els seus fastuosos karaokes i celebrar els seus saraos a porta tancada als quals només estan convidats els fallers i els seus amics, en un exemple perfecte d’utilització privada de l’espai públic. Però no acaba ací la cosa, durant la major part del dia, els pocs carrers lliures estan envaits per cercaviles, desfilades de recollida de premis, “mascletaes” o “despertaes”. Per cert, estes últimes són molt curioses i úniques: tots els dies, a això de les 8 del matí, la comissió fallera es passeja per tots els carrers del barri fent explotar petards perquè a cap peresós no se li peguen els llençols. El problema és que entre aquests mandrosos hi ha nens de poca edat, ancians, malalts o persones que han treballat en torn de nit i s’acaben de dormir. No importa! La festa fallera i el seu dret a imposar les seves pròpies i absurdes regles està per sobre de qualsevol altra consideració.
Un altre aspecte important a tenir en compte és l’impagable valor artístic d’allò que els fallers anomenen monument. Autèntic homenatge al kistch més desaforat, veritable tribut al mal gust més atroç, les seues estructures estan repletes de ninots de senyores d’exuberants pits al costat de senyors diminuts tocats amb casc i banyes víkings. També solen deixar-se caure per allí els ninots dels polítics locals i nacionals, en una crítica condescendent i suau (no se’m vagen a enfadar). Gairebé diria que el fet de cremar-los en la nit del 19 de març és un acte de desgreuge a l’art, si no fos perquè la immensa majoria de ninots està modelada en poliestirè expandit, un material barat i molt inflamable però altament contaminant. Llavors, el cel nocturn de la ciutat, queda ocult per un dens núvol negre, especialment indicat per als malalts de pulmó.
I així, entre l’olor a pólvora barrejat amb el de l’oli recremat de les xurreries; entre les interminables ofrenes de flors a la verge i l’aroma de paelles greixoses degustades amb fruïció, transcorren lents els inacabables dies de falles per als aborígens que no tenim la ventura de pertànyer a qualsevol dels centenars de falles que adornen els nostres carrers o al grup d’afortunats que fugen de la ciutat en estampida quan senten els primers petards.
No seria just oblidar ací els grups d’esforçats ciutadans que des de plataformes com Falles Populars i Combatives o Intifalles o falles alternatives, algunes de llarga tradició com la de Arrancapins, intenten a contracorrent dignificar una festa de difícil recuperació.
Són encomiables gotes d’aigua perdudes en un mar hortera i depredador que engoleix quant toca. Tot es dóna per ben emprat, qualsevol molèstia és poca, amb tal de veure a nostra molt volguda i eterna alcaldessa Rita Barberá posant en perill la seguretat de la balconada municipal mentre dóna saltets de goig en acabar la mascletá. Catalanista el que no bote!
No mola. Preferiria recobrar l’escena en sèpia de xiquets arrossegant pels carrers una vella estora, recollint en ella mobles inservibles i retallades de fusteria per alimentar una foguera en la qual cremar els mals rotllos i celebrar la fi de l’hivern.
Després de tota una vida suportant les imitacions amb impotència, estes si que serien les meues falles.
Cierto es lo que dice el artículo.
No olvidemos ese sabio dicho de «CADA UNO CUENTA LA FERIA SEGÚN LE HA IDO». Nunca mejor dicho.
A mí personalmente ninguna de estas fiestas masivas, masificadas, de rebaño, etc. me interesa ni me gusta. Lo mismo me da que sean las fallas, que san fermín, que la feria de abril de Sevilla, la fiesta del orgullo gay, la navidad, etc., etc., etc.
Eso de que haya que estar contento, pagar 5 veces el precio de las cosas, aguantar tonterías de vergüenza ajena, molestias, ruidos, mierdas, basuras, broncas, etc. porque lo diga el calendario me parece algo totalmente absurdo. Yo celebraré y estaré contento cuando lo esté, no porque me digan que ahora hay que celebrar, etc.
Se puede ver también, por cambiar un poco de punto de vista, si tal o cual fiesta rebañista-masiva es más o menos cutre, más o menos saludable, democrática, cultural, etc., etc., etc., pero en fin, creo que en lo importante poca diferencia hay entre todas ellas.
SALUD.
Benvolgut Rafa.
Trobe repetitius i recurrents els teus arguments. J
Estimat Rafa.
Trobe els teus arguments repetitius i recurrents amb tants d´altres ja sentits. Durant molt de temps aquestos han segut el
mantra de cert progressisme «diví». Fa molt de temps hi havien
unes falles corrosives i sornegueres que el franquisme i post-franquisme van segrestar. Eixes son les falles de veritat, les falles que satiritzen l´autoritat per la seua ridiculessa.
Com si es tractara d´un llibre d´Albert Cossery. Eixes son les falles que cal recuperar. Repetir la mateixa cançoneta
cada any no ens aporta res de nou. Jo reclame aquell veritable
esperit satiric faller que mai es recuperará si l´únic que fem és
repetir-nos a nosaltres mateixos «lo coents i retrògrads que son els fallers i les autoritats peperes». Reclame unes falles amb l´esperit de «Pensat i Fet», «La traca» o Vicent Miquel Carceller.
Eixe és el veritable esperit faller i és pel qual cal lluitar també.
És tracta d´un llarg camí evidentment, però és un desafiament molt estimulant. Afectuosament. Josep.
Benvolgut Ninot de falla:
Per a que aprofitara d’alguna cosa, molaria que explicares per què són repetitius i recurrents i si de cas, si tenen part de veritat o són simples disbarats. Arguments i no simples descalificacions, prego.
Estimat Josep:
Jo parle d’allò que hi ha, de les falles que tenim ara mateix no de les que somniem. Quant a la recurrència, hi ha agressions periòdiques que demanen repeticions «cansines». De la mateixa manera que cada vegada que arriven unes eleccions, recordem que som pardalets en un parany, per enèsima vegada, quan arriven les falles deuriem recordar el que són i el que deurien ser.
Salutacions benvolgut Rafa aka el Nonot.
Tens molta raó en alló que dius i . Crec que l´assumpte és que parlem dos llenguatges diferents. Tu
parles d´Ontologia i jo parle de Metafísica. Parlem llenguatges diversos i sense punt d´encontre possible. Tu parles del fet de les falles i jo del fet d´alló que les falles podrien ser. Per aixó crec
que hauriem de trobar uns punts d´arribada. Les falles son aixó
peró está en les teues mans que siguen un altra cosa. Si abandones la revolució la revolució mai será possible. Les falles
poden ser una força de subverssió tant com tu vullgues que siguen. Si les abandones mai ho serán i cada any continuarás
escribint les mateixes diatribes contra elles.
Pensa,pensa ,pensa que tú no tens dogmes-
Per a quan unes falles per a la revolució social?.
Per a quan una falla a l ´Ateneu al margen?.
Col-lectiu Negres Tempestes prop a València.
SALUT I PAÍS…ESTIMAT RAFA AKA EL NONOT.