El discret encís del nacionalisme

La Veranda de Rafa Rius

“Patriotism is the virtue of the vicious” Oscar Wilde.

“”…Les imbéciles hereux qui sont nés quelque part” Georges Brassens.

Diré d’entrada que soc ciutadà espanyol per què de moment no tinc un altre remei i per què convertir-me en apàtrida està una mica complicat. He de dir també que simpatitze força amb les opinions de l’0scar i el Georges, no obstant això i de manera aparentment contradictòria, n’estic fermament convençut que qualsevol poble, encara més: qualsevol territori, té el dret inalienable de decidir el seu futur i autogestionar els assumptes que li pertoquen.

Tanmateix, això no vol dir en cap cas que tinga que fer-ho necessàriament mitjançant la creació d’un altre Estat, com si no tinguerem prou amb tots els que ja ens aclaparen i oprimeixen en l’ actualitat. Molt menys encara apel•lant a suposades raons històriques que no ens calen i sempre seran susceptibles de ser albirades des de diferents punts de vista.

Parlem si de cas de Catalunya que ara sembla que toca, amb la moguda suposadament independentista del Molt Honorable Representant dels Interessos de la Burgesia Catalana, el senyor Artur Mas.

Quan els nacionalistes catalans de tota mena i condició parlen d’independència, solen reclamar drets històrics –que, torne a dir-ho: no cal, per què amb els drets del present hi ha prou i massa- i es remeten a una interpretació de la història, com a poc agosarada; a sobre, pateixen l’hàbit de desqualificar els que no comparteixen la seua vissió unidireccional i prefixada de les coses del passat. Ja tenen clar a quina conclusió volen arribar, per tant, totes les dades que ens aporten els testimonis històrics, deuran ser interpretades en funció d’una concreta tasca denotativa i demostrativa. Ja són ganes de forçar la Història de Catalunya per a demostrar allò més innecessari!

Quan a la meua llunyana adolescència fatigava les aules de la Facultat d’Història i llegia els llibres del professor Reglà com ara Els virreis de Catalunya o la Història de Catalunya, em trobava en un context de renaixença nacionalista a la universitat. Tot i contagiat d’eixe esperit de retrobament cultural i convençut partidari de la biodiversitat pel que fa a la cultura, emprava per a comunicar-me el català apitxat que es parla a l’Horta de València: la mateixa llengua que parlava amb mon pare i que ara parle amb la meua filla, però aleshores ja intuïa boirosament els perills de tancar-se a l’interior d’una visió unívoca de la Història.

Per anar-se’n ben lluny: Per què a les acaballes del segle vuitè el Imperi Carolingi anomenava el seu “Protectorat” al Sud dels Pirineus no pas “Marca Catalànica” sinó “Marca Hispànica” , com si estiguérem encara en la Hispania Romana?, Per què durant l’Alta i la Baixa Edat Mitjana, en ple context feudal, insistim a parlar d’identitat nacional, quan sabem de sobres que els feus no arribaven més enllà dels seus límits i molt sovint estaven fortament enfrontats? Pot ser és suficient amb deixar-se endur per la poesia llegendària dels mites fundacionals, dels dits de Guifré el Pilós dibuixant les quatre barres de la senyera, quan el comtat de Barcelona (Barcelona, no Catalunya) sempre havia sigut feu de la Corona d’Aragó? Per què si la seu de la Corona de Aragó era a Barcelona no s’anomenava llavors Corona de Catalunya? Pot ser seria per què allò que hui coneguem com Catalunya no tenia res a veure amb un Estat per què parlar d’Estats a l’àmbit feudal és pura fantasia?

Això em fa recordar quan a l’escola franquista ens parlaven del “Cid Campeador” com a heroi espanyol d’una Espanya aleshores inexistent.

I si a la Edat Mitjana és complicat parlar de Catalunya com a Estat independent, a partir del Segle XV amb el Reis “Catòlics”, durant els austries i especialment a començaments del XVIII, amb la guerra dinàstica i la pérdua dels furs i durant tota l’època borbònica, menys encara. Inclús el fet que durant la Segona República assolira amb èxit un procés estatutari –no pas d’autodeterminació- no és en la actualitat més que un altra dada històrica a tindre en compte però en cap cas determinant del present.

En qualsevol cas, sempre seria bo recordar que no hem nascut enlloc: en tot cas ens han nascut, ens han fet néixer i per tant cap mèrit tenim en la qüestió. Tampoc deuríem oblidar que la xenofòbia és una espasa de Dàmocles penjant permanentment a sobre de tota reivindicació nacionalista. No de bades nacionalista comença per naci…

Un comentario en “El discret encís del nacionalisme

  • el 7 enero 2013 a las 2:39
    Permalink

    Desde los años 80 que he considerado radio klara mi casa.

    Y no me importa compartirla con quienes no piensan como yo.

    Pero vale la pena saber que la audiencia somos plurales.

    Considero en nacionalismo nocivo. No creo en las naciones / pueblos . Al igual que no creo en el Estado ni el Dios Poderoso. No creo en dogmas, ni en Pueblos ni por supuesto en la cosa esa de la autodeterminación o las banderas.

    Otra cosa es que para evitar polémicas traque lo de ir con banderas a manifas, a decir País Valensiá, Estado, Estao español, País, este País etc.
    Pero vamos Nación, España, Cataluña, Paisos, Pais Valensiá, Reinos, Naciones, etc importan un comino.

    Qué pesadez de religión. Tó el día con la banderita de aquí para allá…

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies