La quantitat de músiques i músics que es dediquen al jazz als EE.UU. és tan gran que no totes eixes personalitats arriben a ser conegudes fora dels límits del seu país. Al programa ja hem dedicat programes a algunes d’eixes persones, de mestria reconeguda i respectada pels professionals i afeccionats nord-americans, que no sempre aconsegueixen que el seu reconeixement ultrapasse les fronteres.
Ja feia algun temps que li seguia la pista a una dona, Jane Ira Bloom, dominadora del saxo soprano i reconeguda mestra de l’instrument, a la que li volia dedicar algun programa. Em cridava l’atenció el seu so personal, característic, matisat, i la seua utilització, de forma esporàdica però ja des de feia temps, de les possibilitats que l’electrònica musicalté a l’hora de treballar els sons naturals dels instruments. Per altra part, el seu alé musical, sempre vorejant els límits del «so estàndard» i les seues col·laboracions amb músics d’arreu del món emparellant el seu saxo amb altres instruments de latituds variades no m’havien passades desapercebudes.
Fa poc, espigolant la seua discografia, vaig trobar una gravació reeditada recentment en CD, en la que feia duo amb un pianista que jo desconeixia, Fred Hersch però que també resulta que és un mestre del piano, dominador tant de la música anomenada clàssica com d’una àmplia varietat d’estils en el que, predominantment, destaca com a músic de jazz. El seu mestratge és amplament reconegut i, com a mostra del respecte que li té el món professional, cal destacar que el super-reconegut pianista Brad Mehldau, ha declarat en diverses ocasions que l’ombra de Fred Hersch sempre ha estat present per a ell, sobretot en l’aspecte de la tècnica pianística.
L’escolta del disc em va encantar amb el so perfecte, tranquil i ben dominat del saxo de la Jane Ira Bloom, així com l’originalitat de la seua música de la qual n’és autora en alguna de les peces, amb moments de caire típicament postbop junt amb altres que voregen el free.
Respecte a l’altre membre del duo, el pianista Fred Hersch, també autor d’algunes de les obres del disc, es compenetra perfectament amb la sonoritat del saxo de la Jane Ira Bloom, en una sèrie de músiques que, sense escarafalls de lluïment tècnic, més aïna pel contrari, creen una atmosfera encisadora, que ens penetra, ens agafa, que ens resulta enormement atractiva.
El nombre de reconeixements i guardons d’ambdós és aclaparador, sobretot de revistes especialitzades i associacions jazzístiques vàries, que destaquen l’enorme respecte que se’ls té al món del jazz.
El seu encontre professional, amb gira inclosa, va durar uns tres anys entre els 1982 i 1985. Va ser el 1984 quan varen gravar un disc anomenat «As One«, publicat l’any següent, que és el que vos propose hui.
Com que la música del disc, com ja he comentat, resulta especialment encisadora, he optat per posar el disc complet sense tallar la seua escolta amb la meua veu, per no trencar la «màgia» de l’ambient que crea. N’estic segur que gaudireu de la seua escolta com la vaig gaudir jo.
Recomane especialment la darrera peça, anomenada «Janeology» on, encara que figura com a autor el Fred Hersch, n’és una catifa estesa pel pianista per a que la Jane Ira Bloom puga esplaiar-se en una intervenció tant inspirada com lluïda tècnicament. Una petita joia.
