Amb una biografia de dades confuses respecte de la seua edat infantil i preadolescent, sembla que Art Blakey va nàixer l’onze d’octubre de 1919, a Pittsburgh, Pensilvània, i encara que el cognom que porta correspon al del seu pare biològic, va ser criat per una família amiga fins que ja als catorze anys va començar a guanyar-se la vida i ajudar la seua família adoptiva formant una orquestra de ball, ocupació que ocupava el temps que tenia després de treballar, sembla, com a metal·lúrgic.
La seua formació musical, a part d’unes primerenques lliçons de música i piano a l’escola, va ser totalment autodidacta, però la llista de músics amb els quals, en un moment o altre, va estar treballant i contribuint a la seua formació és aclaparadora: Mary Lou Williams, Fletcher Henderson, Billy Eckstine, Miles Davis, Charlie Parker, Thelonius Monk, Horace Silver, and Clifford Brown…; amb els darrers dos va crear els primers Jazz Messengers l’any 1954.
La formació dels Messengers, sempre operant de manera cooperativa, va tindre com a primera base la de Blakey i Horace Silver, però al llarg dels anys en què conservà la «marca», sempre sota el seu lideratge, la llista de les persones que varen formar part de la formació és una mena de «who’s who» de la història del jazz post bob: Donald Byrd, Curtis Fuller, Johnny Griffin, Lee Morgan, Benny Golson, Wayne Shorter, Freddie Hubbard, Keith Jarrett, Woody Shaw, Joanne Brackeen, Bobby Watson, James Williams, i tres dels germans Marsalis (Wynton, Branford, and Delfeayo), entre altres.
La marca de fàbrica de la seua bateria, fàcilment reconeixible per als músics de jazz va ser la seua assimilació de ritmes africans, arran d’una llarga estada al continent, i el seu incessant batec al segon i quart temps en els platerets més grans, fàcilment identificables des del principi i que es van mantenir com una constant al llarg de 35 anys de bandes de Jazz Messengers.
El seu estil va estar definit com a post-bop o hard bop, mantenint les essències del jazz tradicional, amb un so que, acostant-se al blues -segons alguna crítica- presagiava el funk, sense allunyar-se mai, però, d’un jazz «reconeixible» i acceptat de bell nou per la comunitat afroamericana, un poc allunyada del jazz en l’època de les orquestres de ball i posteriorment desorientada de vegades per les agosarades sonoritats del Coltrane avantguardista i del free. La història del jazz el col·loca junt amb Kenny Clarke i Max Roach com a definidor de la moderna forma de tocar la bateria.
Es dona la circumstància que els altres dos programes que li hem dedicat, com a «clàssic del jazz» a Art Blakey han estat també directes. No és casual. Malgrat l’existènciad’excel·lents gravacions d’estudi, sempre m’ha agradat escoltar els directes dels músics de jazz, on l’aspecte col·laboratiu i la realimentació entre els músics, que en el cas dels grups de Blakey sempre han tingut cadascú el seu espai per expressar-se, em fan retrobar sempre l’autèntic esperit d’esta música que, en els seus col·legues europeus, té en moltes ocasions un tipus d’enfocament molt més sofisticat i menys espontani.
La gravació que se sent al programa està extreta d’un vell CD on es recopilen peces interpretades en dos directes a l’Olympia de París els dies vint-i-dos de novembre i desset de desembre de 1958 amb la següent formació:
Lee Morgan, trompeta
Bobby Timmons, piano
Jimmy Merritt, contrabaix
Benny Golson, saxo tenor i arranjaments
i, clar,
Art Blakey a la bateria.
Art Blakey va morir el setze d’octubre de 1990, als setanta-un anys a Manhattan, Nova York.
