Voro Torrijos
No és or tot allò que llueix. I molt menys quant fa als Jocs Olímpics. És cert que la gent els té idealitzats des que començaren allà pel segle VIII aC a l’antiga Grècia. I no debades, ja que la seua extraordinària longevitat marcà una època de 1.200 anys. Però, com tantes coses en la història, amb l’església toparen de morros: foren eliminats de soca-rel per l’emperador cristià Teodosi I, per ser un ritual pagà dedicat a Zeus, al temps que proclamava el catolicisme com a religió oficial de l’Imperi Romà. Uns quants pardals d’una pedrada!
Durant les 293 edicions dels JJOO de l’antiguitat, la vida política a les ciutats que hi participaven es paralitzava, fins i tot les guerres en què estigueren immerses, mitjançant una treva o pau olímpica. Un insòlit costum –desitjable en l’actualitat–, que tenia com a revers un masclisme sistèmic. Només els homes lliures tenien dret a participar-hi. Les dones no podien ni ser-ne espectadores, a excepció de les fadrines –que hi anaven com a reclam per aconseguir marit. Recordem que a Atenes –inventora de la democràcia (?)–, ni les dones, ni les persones esclavitzades, ni les estrangeres (sectors que constituïen el 90% de la població) no tenien ni veu ni vot. Aristocràcia esclavista i patriarcal!
I fent un salt de XV segles, cal dir que els Jocs Olímpics moderns, des de la seua reinstauració l’any 1896, sí que han estat afectats per tota classe d’intromissions extraesportives, en funció de les circumstàncies polítiques de cada moment. Manipulacions, corrupcions, sancions, boicots, expulsions i fins i tot atemptats hi han tingut protagonisme, com una xicoteta mostra de les convulsions ocorregudes al món.
Certament, s’han convertit en un gran aparador des de fa gairebé un segle. Sobretot, des que un munt de milions de persones les poden contemplar gràcies a la televisió. Una difusió audiovisual que debutà el 1936 en uns militaritzats JJOO a Berlín –boicotejats per la República espanyola, però amb la complicitat dels EEUU, França o G. Bretanya. I que foren emprats hàbilment per Goebbels, ministre de propaganda de Hitler, per fer ostentació del règim nazi. Des d’aleshores, les audiències s’han anat incrementat de forma estratosfèrica. En les darreres olimpíades de Tokio, la meitat de la població mundial estigué plantada davant la pantalla en algun moment. Un autèntic rècord olímpic!
