Voro Torrijos
Déu n’hi do! Bocabadat vaig quedar l’altre dia en veure que la selecció francesa de futbol estava farcida d’esportistes d’origen o d’ascendència migrant. Més concretament, dels 25 que han jugat a l’Eurocopa, 19 han sigut persones racialitzades i la majoria amb el pare o la mare de procedència africana.
Ves per on, l’esdeveniment va coincidir amb les eleccions legislatives. I alguns jugadors van esperonar el seu paisanatge a girar l’esquena als racistes i xenòfobs de l’extrema dreta lepenista. Una encomiable posició que també haurien d’emprar per a denunciar totes les injustícies brutals que s’hi produeixen contra les minories marginades.
Aquesta oportunitat només la tenen esportistes d’elit que han tingut la sort i la perícia d’eixir del pou de la pobresa i de la marginació. Que han escalat al cim d’una fabulosa i vertiginosa riquesa en un tres i no res. L’únic ascensor social que les societats opulentes, xenòfobes i racistes els deixa transitar. La resta de camins per a escapar del fang en què el color de la seua pell està predestinat en el classista sistema actual queda totalment tancat i barrat.
I malgrat aquesta loteria, la realitat a França és molt colpidora. El seu passat colonial mai no ha marxat: es manté disfressat en els departaments d’ultramar repartits arreu del món –com la britànica Commonwealth. La pobresa castiga la ciutadania francesa afrodescendent amb percentatges triplicats. L’atur en el jovent es dispara de manera exorbitant en els 1.500 suburbis de les grans ciutats. I el 60% de les persones empresonades són d’origen musulmà, víctimes de la marginació, del fracàs de l’escola i de la desintegració familiar.
El neocolonialisme manté la discriminació envers els pobles sotmesos –amb nivells de pobresa i d’atur elevats i deficients serveis socials. Una situació assentida en la mentalitat d’una bona part de la població de la metròpoli, que n’impregna algunes formacions polítiques i no només la de Le Pen. I tot, en l’idolatrat bressol de la igualtat, la fraternitat i la llibertat. Però no per a tothom, com és més que evident.
Alguna cosa deu haver tingut a veure en aquest despropòsit un personatge com Napoleó. Una de les figures històriques més venerades a França, tot i haver sigut un racista, un bel·licista, un imperialista, un psicòpata narcisista i un misogin de primera categoria. Que per naps o per cols va esdevenir un model autoritari per a molts dictadors posteriors. Un personatge nefast que va restablir l’esclavisme vuit anys després d’haver estat abolit en la revolució de 1789. Un pòsit que podria estar alimentant encara avui l’imaginari col·lectiu francés.
