Si les mòmies d’Aznar i d’Aguirre s’havien mantingut en els darrers mesos a una certa distància de la primera línia política, de sobte irrompen com elefants en la cristalleria del seu propi partit i de la tèrbola actualitat. Uns moviments que deixen ben palès que Feijóo és un inútil titella, un serf obedient –però molt ben pagat– fins que li toque deixar pas a la més llesta de la classe, l’actual presidenta de Madrid i cierra España.

I com tot apunta, D. Ayuso, també anomenada la Le Pen espanyola, podria ser una excel·lent carta electoral –per molt barroera que siga, o justament per això– guardada a la mànega dels seus mentors adés al·ludits. I convertir-se –com molt bé va assenyalar fa un parell d’anys el setmanari alemany Der Freitag– en la nova Isabel la Catòlica. I així, poder aspirar a la més alta unitat de destí en l’universal –posada en perill constantment per les forces centrífugues catalanistes. Nyas, coca!

Per la seua banda, J. M. Aznar tampoc no es queda curt en les seues vel·leïtats reaccionàries. Queda tan lluny aquell 1996, quan era amic de Gadafi o es vantava de parlar català en la intimitat per tal de guanyar-se els vots de J. Pujol i aconseguir ser investit! Molt poc li va durar al xic la màscara de desllavassada tolerància i de fals progressisme. No tardà gaire a representar el paper que més li ha acompanyat des de ben jovenet –quan militava en el falangisme–: la d’un renascut Cid Campeador, per salvar Espanya de l’amenaça roja i separatista!

I per acabar-ho d’adobar, resulta imprescindible esmentar com a destacada figura salva pàtries, la colèrica E. Aguirre: d’afilada llengua bífida, tan verinosa com les que més i expresidenta de la C. de Madrid en la dècada més àlgida de malbarataments, corrupció i privatitzacions. Mestra del cinisme, dels subterfugis i del populisme més agosarat; que mai no ha condemnat ni renegat del franquisme, apareix com un bumerang fatídic per a posar en solfa, junt a Aznar i Ayuso, un PP més radicalitzat en el camí de la recuperació del vot més extremista –ara atresorat per Vox– i així aspirar a una majoria absoluta que puga catapultar-lo a la Moncloa.

Aquesta tàctica de dretització extrema concorda amb les paraules del mateix A. N. Feijóo quan va fer referència a la Triple A que havien aconseguit a Madrid –tot fent una maliciosa gracieta– i demanant que hauria de ser la punta de llança per a conquerir Espanya. Un esgarrifós comentari, fet justament en el 46è aniversari de la setmana negra de gener de 1977 en què membres de l’original Triple A (Aliança Apostòlica Anticomunista) van assassinar l’estudiant A. Ruiz en una manifestació proamnistia i cinc persones en la coneguda com a matança d’Atocha, al despatx laboralista de CCOO.

I quin és un dels motius més recurrents que empren per a tocar la fibra dels seus votants i activar un nou prietas las filas? Doncs, l’anticatalanisme pur i dur. I en concret, amb tot allò que fa referència a una eventual llei d’amnistia que podria obrir la porta a facilitar la investidura de Sánchez –i exonerar més de 4.000 persones represaliades per haver participat en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Una porta que els carques de F. González i d’A. Guerra també li volen tancar en els morros.