Voro Torrijos
De bell nou, el president espanyol ens vol posar la safanòria en els morros pensant que farem el burro i ens el creurem. En un moment dramàtic en què la ciutadania està orfe de solucions al problema de l’habitatge, Sánchez torna a recitar la cançoneta de la creació d’una empresa pública –com si hagués descobert el foc– a partir del SEPES (Entitat del Sòl) i de les runes de la SAREB (banc dolent), com l’elixir per a curar tots els mals habitacionals. Una fracassada promesa conjurada novament en l’últim congrés del PSOE que l’ha encimbellat a una reelecció a la búlgara (del 90%), amb el suport d’una clec de palmerosbenpagats.
La base de la proposta, però, és impulsar la construcció d’habitatges socials en una altra fugida cap endavant. Un anunci buit de contingut. Perquè, de pressupost, ni parlar-ne! A quines constructores enriquiran? Com s’ho manegaran amb els ajuntaments i les comunitats autònomes en la disputa competencial? Quant tardaran a pal·liar el dèficit actual? Al ritme actual, més que en fer totes les piràmides d’Egipte!
El dret a l’habitatge hauria de ser un pilar central de l’Estat del Benestar, però es troba a anys llum d’acomplir-se. L’actual 2% de parc públic espanyol és insultant en comparació al 10% de mitjana europea i del 60% de la ciutat de Viena. N’hi ha una demanda social de prop de 2.000.000 per part de famílies desnonades en els darrers anys i del jovent –no tan jove– que no té més remei que romandre en la llar familiar –amb un promig d’edat que supera les 30 primaveres. Aquesta mancança els fa molt vulnerables, amb un projecte de futur desdibuixat, sense poder realitzar-se dignament!
Així mateix, com apunten estudis recents, el 50% de les persones llogateres viuen amb l’ai al cor per por a quedar-se al carrer en els propers sis mesos. Hi ha qui dedica a l’arrendament prop del 70% del sou –a Madrid o a Barcelona. I pateixen una situació d’inseguretat residencial amb conseqüències molt tòxiques per a la salut mental provocades per l’ansietat i la depressió. Una mena de feudalisme immobiliari en què l’adscripció a un habitatge implica treballar de sol a sol per a augmentar les rendes especulatives i una economia improductiva, que no crea llocs de treball, ni riquesa col·lectiva.
I què es pot esperar dels parlamentaris espanyols? Poca cosa si ens atenem a què més aïnes formen part del problema i no de les solucions. Un de cada cinc estan enganxats al negoci immobiliari i ningú no sol tirar pedres a la pròpia teulada! N’hi ha de tots els colors: PSOE, PP, Vox, Sumar, Bildu, Junts, ERC… Des del president fins al cap de l’oposició. Com per a refiar-se’n! Una realitat que han empitjorat permetent els darrers anys l’augment exponencial dels preus dels lloguers i dels pisos, la gentrificació i la proliferació d’apartaments turístics.
