Voro Torrijos
Un fantasma recorre Europa, amb els seus tractors. I ho fa per tornar a dir per enèsima vegada que s’ha acabat el bròquil a causa de les intolerables condicions en què s’han de guanyar les garrofes. Una situació que els està abocant, a foc lent, a l’empobriment o a la desaparició. Estem parlant de les mitjanes i de les xicotetes explotacions agràries (la majoria familiars i tradicionals), el 40% de les quals s’han perdut en els darrers 15 anys.
Sense commiseració, el camperolat ha anat sent abandonat per Ceres i Demèter, deesses de l’agricultura, en favor del neoliberalisme de les multinacionals alimentàries (Cargill, Nestlé, Danone, BlackRock, B. Energy –presidida per Bill Gates…), així com de les grans empreses agropecuàries i dels grans terratinents, amb conseqüències letals per al món rural, per a la seguretat i la sobirania alimentàries i per a les butxaques del personal.
En entrar en vigor el tsunami neoliberal del tractat de Maastricht (1993) –privatitzacions, retallades, precarietat…– se substituïren els ajuts directes agropecuaris per la possessió d’hectàrees de cultiu o de caps de bestiar. I farà possible que grans terratinents o empresaris que sense treballar la terra ni pasturar-la (‘agricultors de sofà’, més de 650.000 –que redupliquen els d’aixada) s’emporten a l’estat espanyol la grossa del pressupost de la PAC. I per art d’encanteri, el 20% de les grans empreses se n’arriben a embutxacar el 80%. Entre les afortunades: la família de la duquessa d’Alba (la major fortuna d’Andalusia) o la de M. Domecq (muller d’un exministre d’agricultura del PP), constructores o fabricants de pinsos, bodegues Protos o Freixenet, empreses com Mercadona, Don Simón o Telefònica i, fins i tot, l’església catòlica. Una enganyifa injusta i inacceptable.
Són molts els factors que provoquen la penosa situació de les xicotetes i mitjanes explotacions agropecuàries, però caldria denunciar-ne, si més no, un altre parell de transcendentals: la producció a pèrdues a què els obliguen les grans cadenes de comercialització i de distribució alimentàries –una autèntica màfia parasitària oligopòlica–, així com la competència deslleial de productes provinents del Marroc, Egipte, Turquia o Sud-àfrica –sense els controls laborals, ni fitosanitaris exigits a la UE. Ja n’hi ha prou!
Fet i fet, malgrat l’heterogeneïtat ideològica de les protestes agrícoles i ramaderes, els factors citats més amunt són motius suficients per a denunciar sense pal·liatius la imposició d’un neoliberalisme alimentari que va contra els interessos de la majoria de la població i, alhora, reivindicar uns ingressos dignes per a la xicoteta i mitjana agricultura, familiar, de proximitat, respectuosa amb el medi ambient i la salut, la recuperació de les hortes periurbanes –polítiques urgents per mitigar el canvi climàtic–, potenciar el cooperativisme… i exigir a la classe política la declaració de la producció alimentària com un bé comú.
