La Nostra Veu. Maria Palau:«Les tenien allà per amagar-les, perquè mirar-les era incòmode»

El llibre Indignas Hijas de su Patria de Marta García Carbonell i Maria Palau Galdón destapa un dels episodis més foscos de la repressió franquista al País Valencià: el Patronat de Protecció a la Dona. Aquesta institució, que va funcionar durant més de quaranta anys, va servir com a eina de control i repressió de dones que s’apartaven de les normes morals imposades pel règim. El llibre, que va ser el tema central en una recent tertúlia del pòdcast de La Nostra Veu, revela amb detall la brutalitat i les pràctiques inhumanes que es van viure dins d’aquests centres.

Segons les autores, el Patronat no només tancava dones i xiquetes en convents, sinó que les sotmetia a treballs forçats, amb els beneficis d’aquests treballs destinats a empreses com Galerías Preciados o El Corte Inglés. «Era un sistema on les dones eren mercaderia, tant pel seu treball com per les seues vides», va explicar Marta García en el pòdcast. Les internes no tenien cap mena de veu ni possibilitat de fugir, especialment perquè moltes d’elles eren traslladades a ciutats alienes, on no coneixien ningú ni tenien xarxa de suport.

A més, el control que s’exercia sobre aquestes dones no es limitava a la seua estada en els convents. Maria Palau va assenyalar que, fins i tot quan les deixaven sortir, continuaven sent vigilades per membres del Patronat, que s’asseguraven que no se sortiren del camí traçat per la moral catòlica i franquista. «Era un sistema de vigilància total, on les dones no eren considerades ciutadans, sinó éssers a corregir i disciplinar», va dir Palau.

Un dels aspectes més impactants del llibre és la connexió entre el Patronat i l’Església catòlica. Les monges no només vigilaven les dones, sinó que sovint actuaven com a jutges de les seues vides. «Les monges decidien que era moral i què no, i podien tancar una xiqueta per portar la falda massa curta o per fumar en públic», va recordar Garcia. Les autores també denuncien que molts dels ordes religiosos implicats en el Patronat continuen actives avui dia, i fins i tot reben premis per la seua tasca social, fet que fa encara més dolorós el silenci i la falta de responsabilitats.

El llibre també explora com, un cop passada la dictadura, el Patronat no va ser desmantellat de manera immediata. De fet, va continuar funcionant fins a 1985, durant els primers anys de la democràcia, amb la complicitat de governs que no van saber o voler afrontar l’horror que s’amagava darrere d’aquestes institucions. «El silenci sobre el Patronat és una de les vergonyes més grans de la nostra història recent», va concloure Palau, qui emmarca la necessitat d’un reconeixement públic i una reparació per a les supervivents.