Una de les usuals malediccions de les dones en el món musical ha estat, fins temps molt recents, el canvi, si més no com a nom artístic, del cognom familiar pel del marit, sí, marit.
No n’és una excepció el de AliciaMcLeod, coneguda artísticament pel cognom de qui, per tan sols uns tres anys, va ser l’esposa. Encara que ja havien treballat junts des de temps abans, el canvi de cognom artístic va produir-se sols després del matrimoni.
L’admiració i sintonia de l‘Alice amb la música de John Coltrane va ser, però, completa i ha estat present al llarg de la seua vida –artísticament interrompuda per ni més ni menys que vint-i-cinc anys a la mort de John– actuant com una mena de marmessora del seu llegat. Profundament enamorada, a la mort d’ell va patir greus problemes de salut física i mental. Al llarg d’aquests vint-i-cinc anys va involucrar-se en un món d’espiritualitat arribant a escriure, fins i tot, alguns llibres del tema.
Musicalment, que és l’aspecte que ací tractem, era una impecable pianista i a més una perfecta intèrpret d’un instrument insòlit al món del jazz, l’arpa. Un instrument la tècnica del qual es veu clarament transposada al teclat, segons els crítics, en la forma d’abundants «glissandi». Abans d’ella, sols hi hagué poques dones arpistes al jazz, sent la Dorothy Ashby aquella de la qual es declara hereva l’Alice Coltrane.
La música que s’escolta en aquest programa (ja li havíem dedicat un parell fa temps) és la recollida a la darrera actuació abans de la seua llarga retirada dels escenaris; una actuació a l’auditori de la Universitat de Los Angeles, en abril de 1978, publicada en un doble vinil, «Transfiguration.
Les peces escollides són sols (?) dues: una és un sentit solo al piano dedicat al John, «One For The Father». Després està una llarga improvisació, executada per ella a l’orgue Würlitzer, un instrument amb una veu molt particular i reconeixible (com ho és la del famós Hammond B), acompanyada per un fabulós Roy Haynes a la bateria i el consagrat baixista Reggie Workman, tots dos antics col·laboradors de John, en un complicat aquelarre sonor en clau de free-jazz matisat per l’especial sensibilitat artística i gust pels arpegis de la Alicia Coltrane. La peça base és una composició de John Coltrane, Leo, publicada póstumament en 1967 a l’àlbum Interstellar Space.
Ja ho dic: no és una música fàcil d’escoltar per a les persones que no estigueu acostumades al free-jazz, però si aconseguiu «acoplar-vos« a la música que sona, us resultarà com una mena de mantra que arribarà a envoltar-vos.
Una personalitat imprescindible a la història del jazz, no suficientment coneguda i reconeguda.
Una dona original i alhora clàssica ja, per al jazz.
Un Comentario
Moltesssss gràciessss
Bea