Dir Kontxi Lorente a l’àrea de València i rodalies vol dir, amb total seguretat, jazz al piano.
La pamplonica arrelada a estes mediterrànies terres té una trajectòria reconeguda, consolidada, com a pianista de jazz -matèria en què és professora al Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo. Bona sort per al seu alumnat.
Encara que, afortunadament, es prodiga prou en directe, la nòmina de discos sota la seua titularitat no és massa abundant. Si no estic enganyat, són quatre, el primer del 2011, amb dos més de cotitular. Això sí, la seua col·laboració com a acompanyant d’altres artistes, a gravacions i en directe, és cercada i abundant.
El disc que ens ocupa al programa de hui és -per voluntat seua(?)- la continuació d’un altre, gravat el 2015 (About Me): el recent s’anomena «Más de mi», publicat fa alguns mesos. Seguint el que jo pense al respecte he fet una prova: he escoltat este disc junt amb el del 2015 per observar l’evolució de l’artista.
Al disc del 2015, el segon seu, en format de trio i amb els mateixos acompanyants que al «Más de mi» -el contrabaixista italià, afincat també a estes terres Ales Cesarini, i el bateria Borja Berrueta- em semblava una bona oportunitat per observar els canvis de la pianista amb els mateixos acompanyants. Com en la majoria dels seus discos les composicions són totes seues, excel·lents, i el conjunt impecable.
Les diferències més observables, segons em sembla, són que el temps l’ha portat a una calma, a un assossec, cosa amb la qual la musicalitat guanya. Com que està totalment segura de la seua tècnica, el focus el posa més en l’expressivitat, en l’elegància, cosa que la du, potser, a una major facilitat, llibertat i frescor en les improvisacions. El disc del 2015 té abundants correries vertiginoses dels seus dits sobre el teclat fent palés el seu virtuosisme tècnic. Ara crec que la música guanya, igual que la tranquil·litat que li dona la solvència adquirida per a deixar ampli espai als seus acompanyants i que diguen també la seua -i ho fan mol bé. Jo destacaria, d’este tema, la peça dedicada a McCoy Tyner, el «Tyner Blues», on el desenvolupament s’expressa en un preciós «duetto» amb l’Ales.
M’agrada tot el disc, que té la sorpresa d’una peça on hi ha lletra i veu a càrrec d’Ivan López «Siuxx», jove artista de per ací, instrumentista, cantant i més coses, però si haguera de triar una sola cançó em decantaria per «Boreal», una composició de la Kontxi, que ja apareixia al disc de 2015 interpretada en la part solista per Perico Sambeat, que al «Más de mi» se l’apropia totalment el piano amb una discreta, discretíssima, intervenció dels acompanyants. Un autèntic «quasi solo» que li ix del fons de l’ànima, amb un so acaronant i líric. Em recorda l’ambient de l’anterior disc, a piano sol («El otro lado«, comentat ací al seu moment), on en no haver d’estar «pendent» d’acompanyants, l’intimisme de la seua música esborrona.
Kontxi, esperen la pròxima!!
