Doncs això, eixa mescla insòlita, inicialment boja, absurda, ha fet que nasquera una obra insòlita, boja, absurda, però preciosa.
El txistulari Garikoitz Mendizabal, l’acordionista i compositor Gorka Hermosa i la parella d’acompanyants de Paco de Lucía, Carles Benavent al contrabaix i Tino di Geraldo a la bateria, han tret a llum una gravació que, per poc que la sensibilitat d’u no n’estiga totalment anquilosada, el sorprendrà d’entrada, li captarà l’atenció a continuació i, molt probablement, se l’endurà per l’aire, flotant en un núvol fins que s’acabe el disc.
Lamentablement, Euskadi està TAN LLUNY!! Una geografia amb moltes muntanyes, verdes, això sí, eixos verds que cantà Raimón, i una situació política desgraciada han fet que eixe meravellós país siga un absolut desconegut per a la resta de gent de l’estat.
I resulta que Euskadi en té una vida cultural i social activa i plural i, en allò que ens interessa, una vida musical que si bé ja està plagada de noms il·lustres els darrers dos segles adobada amb una tradició vocal popular anàloga a la de les bandes valencianes, amb l’arribada de la democràcia ha esclatat joiosament. En l’entrevista que il·lustra el programa, Gorka Hermosa ens fa unes pinzellades del tema.
També ens explica, clar, els orígens de l’arriscada aposta del disc, fruit de la passió per la música i per Euskadi de dos bascos, Gorka i el virtuós txistulari Garikoitz Mendizabal. Un dia varen trobar-se amb la parella d’ex del Paco de Lucía i varen imaginar un projecte original, arriscat fins a l’extrem, d’una fusió de cultures musicals inaudita. La resta cal escoltar-ho.
Amb una barreja de sons i ritmes, des d’Euskadi a Andalusia, del zortziko a la malenconia enamorada d’uns constructors d’acordions italians, de…; el còctel és ple d’aromes i sabors, d’ambients i de sentiments, de la joia a la introversió, el gaudi de la pura música que ens atrapa,
Al Gorka Hermosa ja l’havia escoltat diverses vegades i he programat alguns dels seus discos en solitari, però la ductilitat, el domini ABSOLUT que del txistu en fa el Garikoitz Mendizabal m’ha enamorat d’un instrument que, si bé el coneixia, clar, mai l’havia sentit amb la ductilitat, la dolcesa -o l’agressivitat- i el descarat domini de colors d’aquest virtuós de l’instrument. No visc a Euskadi i la informació que en tinc de la seua música és la que és, però tinc clar que, a partir d’ara, vaig a fer el possible per acostar-me a totes les gravacions que puga d’aquest home i les seues aventures, que existeixen…
Què tal si, aprofitant la porta que s’obrirà amb aquest programa, us endinseu també en aquell món verd d’Euskadi. Ja us dic que no us defraudarà.
