Voro Torrijos
La història de Madrid, des que fou triada per Felip II (1561) com a capital del decadent imperi espanyol –artífex de 3 bancarrotes–, sempre ha estat marcada per una constant: la concentració de tots els poders. I alhora, la capacitat de fagocitar-ho tot, de no deixar canya dreta (o com diria el seu coetani Cervantes de manera més dràstica en el Quixot: no dejar títere con cabeza). Una locució que li ve com anell al dit a Madrid –encara anomenada Vila i Cort, valedora d’uns drets i privilegis especials–, que ha fet possible l’anorreament de la perifèria.
I aquesta anul·lació ha estat basada en un centralisme exacerbat que prové d’una manera de governar pròpia d’un règim colonial, aquell que pretén imposar –per la gràcia de déu, de la casposa cúria eclesiàstica, de la caduca monarquia i de la conxorxa bipartidista nascuda amb la restauració postfranquista– una submissió econòmica, comercial i cultural d’un territori sobre uns altres. Amb una vampiresca economia extractiva al servei d’unes oligàrquiques malfaeneres que és capaç de deixar seca la jugular de qualsevol dels seus súbdits territorials.
I és que tot passa per Madrid, tot hi comença i tot hi acaba. Ja ho va dir ben claret la sòrdida perdonavides D. Ayuso: Madrid és Espanya i Espanya és Madrid, per activa i per passiva (un discurs populista posat en els seus llavis, moguts pels fils titellaires de M. A. Rodríguez). Per a la desvergonyida virreina del PP, Madrid ho és tot: el melic del món, capital total i global.
No debades, el disseny radial que el Borbó Carles III imposà (1761) per a les sis carreteres de l’Estat abonava el camí irracional cap a una ineficient xarxa ferroviària (1848), coronada per l’invertebrat tren d’alta velocitat actual –en detriment dels aïllats corredors del mediterrani i del basc–, per autopistes buides rescatades al Florentino de torn, pels principals aeroports, per una hipertrofiada burocràcia –funcionariat que representa més del 15% de la població, que sumada a l’elit empresarial, militar, policial i judicial basculen un amplíssim vot cap a totes les dretes–, pel dúmping fiscal i la concentració de les seus empresarials –Ibex35 i un fum més–, per l’acumulació dels mitjans de propaganda del règim…
Però la casta dirigent madrilenya no en té prou amb tot això. En clau cultural funciona com una aspiradora: absorbeix el 88% de tota la inversió del Ministeri corresponent –tant se val el color del govern que hi haja a la Moncloa. I per acabar-ho d’assaonar, no és gens inversemblant que el camí encetat amb la declaració de Madrid com a capital mundial del flamenc no continue amb les falles, la sardana, la munyeira o la pilota basca. Temps al temps!
