Voro Torrijos
Com en tantes altres ocasions, la pugna teatralitzada entre PP i PSOE sobre la gestió del maleït abocament de 26 tones de microplàstics i nanoplàstics a les costes gallegues s’ha fixat més en el dit que en la lluna –per allò de contemplar la part col·lateral abans que l’essencial–, però ha tret a relluir el problema realment greu: el perill que suposa per al medi ambient i per a la salut de les persones la invasió planetària dels plàstics. La crònica d’una catàstrofe anunciada pel moviment ecologista, fa dècades!
Des de la seua comercialització al s. XX, el plàstic ha esdevingut omnipresent. La gran majoria es fabrica a partir del petroli i representa el 4% de tot el que se n’extreu. I com que fins ara la seua producció ha estat molt barata, ni els fabricants ni les administracions públiques s’han preocupat excessivament de recuperar els residus que se’n deriven. Es calcula que només s’aconsegueix de reciclar un ridícul 10%. Tot cristo deu pensar que en veure contenidors d’envasos pels carrers, el problema de la seua gestió està solucionat. Tot el contrari: com que poden persistir fins als 500 anys, s’estima que hi ha més de 9 gigatones –9 milions de milions de quilos– de plàstics acumulades a la biosfera des de 1950.
Quan el procaç conseller de la Xunta de Galícia afirmà que els microplàstics i els nanoplàstics –declarats eufemísticament pèl·lets per a suavitzar el problema– no significaven cap risc per a la fauna marina ni per a les persones i el govern central se li tirà a la jugular, en realitat fou un capítol més de l’esperpèntic culebrot de l’histrionisme bipartidista. Malgrat confrontar dues posicions antagòniques, en el fons, uns i altres representen el paper que els toca, tot depenent de si són al govern o a l’oposició. Ni als uns ni als altres els preocupa de debò fer front al problema crònic que suposa la ràtzia plàstica.
I és que el tema és molt més seriós del que ens volen fer creure. Com assenyala la revista «Environmental Science & Technology», una persona pot ingerir fins a 120.000 partícules de microplàstics a l’any a través de l’alimentació i de l’aire que respira. L’aigua envasada en ampolles de plàstic i fins i tot la de l’aixeta (en una proporció similar, si més no l’analitzada a Barcelona) poden augmentar moltíssim aquesta quantitat.
Les plantes i els animals absorbeixen nanoplàstics, els passen a la cadena alimentària i arriben a l’ésser humà. Poden travessar les parets del tracte digestiu i generar resposta inflamatòria, neurotoxicitat, afectar el sistema immunitari, provocar càncer, estrès oxidatiu, infertilitat, sobrepès, al·lèrgia, asma, resistència a la insulina… Mentrestant, l’OMS –subvencionada en bona part per Bill Gates i un grapat de multinacionals químiques i farmacèutiques– deixa molt a desitjar en els seus estudis, que sovint arriben tard i malament. Ja se sap: qui paga, mana!
Per a protegir la salut, cal anar a l’arrel del problema i posar fi als plàstics, si més no als emprats en l’alimentació, com més prompte, millor! Substituir-los per envasos de vidre i per materials biodegradables, amb legislació que ho garantesca. La cultura de l’usar i tirar s’ha d’acabar: generalitzar la venda a granel i els sistemes de devolució i de retorn d’envasos i avançar cap al residu zero per a desactivar la bomba tòxica imposada per la indústria del plàstic.
