El comportament social envers la nostra llengua és lamentable si ens atenem al fet decisiu d’aquells moments en què una persona catalanoparlant s’adreça a qui no ho és o no empra el català d’entrada –per vergonya, desconeixement o tossuderia espanyolista. Un pas més cap al penya-segat! A Catalunya, sols un 12% manté la llengua pròpia quan interacciona amb qui usa el castellà; a les Illes Balears, el 9’4%; i al País Valencià només ho fa un misèrrim i escarransit 5’5%. Andorra hi marca diferències amb un 20,6%, encara que tampoc no és per a tirar coets!

La davallada continuada en l’ús del català-valencià-balear (homònim de l’admirable diccionari-enciclopèdia d’Alcover i Moll) estava més que cantada quan l’enredaire constitució espanyola li atorgava preeminència absoluta al castellà, amb el confinament de les altres llengües de l’Estat a una segona divisió, que ens ha conduït a un conflicte lingüístic en què el procés de substitució de la nostra llengua avança sense aturador.

El farisaic optimisme de molts capitosts governamentals envers les polítiques autonòmiques de normalització lingüística s’ha anat dissolent com el gel en cafè calent; s’han anat fotent un bac permanent, propi de la diglòssia històrica a què ens ha reclòs tant la dreta més cavernícola, com l’esquerreta poruga del PSOE –i dòcil als poders fàctics– que hem hagut de suportar des de la imposició del règim del 78.

El cas del País Valencià és paradigmàtic del fracàs històric de la fantasia normalitzadora. Ho palesa tot un seguit d’inútils renúncies: el nom del territori, la denominació científica de la llengua, les quatre barres sense blau, la immersió lingüística –amb plurilingüisme enganyós–, el requisit lingüístic, la reciprocitat d’emissions de ràdios i televisions amb el Principat i ses Illes… I ara, amb noves amenaces feixistoides del PP i de Vox –la guàrdia pretoriana de Feijóo.