Voro Torrijos
Començaré amb una colpidora anècdota que em va ocórrer a les acaballes de la darrera campanya electoral. Dijous, al mercat de Sogorb. A l’hora de l’esmorzaret, un dels rituals més preuats dins la gastronomia valenciana. Mentre paladejava un deliciós entrepà de sèpia entre cacaus, olives i diversos adobats en companyia d’un amic, entrà al bar una dotzena de militants de Vox disposats a fugir de la calorada asfixiant del carrer, on estaven fent campanya destacats líders del partit –entre ells, l’anterior i actual diputat per Castelló, que com a mèrit més significatiu posseeix al seu vergonyós currículum haver estat General de Divisió, quasi res!.
En passar uns minuts, el membre més jove i corpulent del grup, un d’aquells que formen la columna vertebral de Vox, provinent de ben segur de qualsevol dels partidets feixistes que han pul·lulat sense èxit però amb total impunitat –com Hermandad Aria, Acción Nacional, Falange, Vanguardia Nacional o España 2000–, s’alçà i cridà de manera totalment desinhibida: Viva España! I, amb un uníson entusiàstic i perfectament sincronitzat, bramaren els seus correligionaris: Viva! Tota una mostra d’intimidació i de provocació contra tothom que hi érem, esborronats per aquella Berlanguiana situació. Però, seguidament, i per a més inri, afegí: y todo aquel que no diga viva es un espanyol malnacido!
Una historieta que, al meu entendre, suposa un pas qualitatiu en les polítiques feixistoides de Vox –si, com és probable, s’estiga repetint per tot el territori de la castigada pell de brau. I que podria representar un punt d’inflexió en el creixement dels mals fums de grandesa a què aspiren, tinguen 54 o 33 diputats. Un comportament que recorda –salvant totes les distàncies– els inicis del nazisme alemany, de la inquisició o del totalitarisme franquista.
Ens enfrontem amb l’amenaça latent d’un govern estatal integrat per aquestos cavernícoles carpetovetònics. I la clau per a evitar-lo la tenen els partits sobiranistes catalans, bascos i gallecs. Els seus vots són imprescindibles per a impedir que les extremes dretes tinguen a l’abast el control del BOE –encara que controlen els tribunals o els mitjans desinformatius, entre moltes altres institucions.
Per això, resulta clarament imprescindible posar damunt la taula el dret a l’autodeterminació de les nacions que formen l’Estat espanyol. Que puga satisfer les degradades pretensions federalistes del mateix PSOE i de Sumar i les aspiracions sobiranistes de Bildu, PNB, ERC, Junts i BNG. Hauria de ser la drecera més justa i directa si P. Sánchez vol tornar a la Moncloa –o això, o noves eleccions o la gran coalició amb el PP. És una assignatura pendent bastant difícil d’aprovar, però fonamental per a començar a caminar sense un dels lligams del règim del 78 –potser el nus més gordià de tots!
És, a més, una oportunitat indefugible en l’entramat polític actual per a poder anar desactivant amb coratge el perill que suposa un govern de Vox amb el PP. Per a defugir-lo, cal no caure en el parany d’una repetició electoral que puga donar-los l’opció d’una majoria absoluta. Cal valentia política per a fer possible l’assoliment, si més no, del nivell d’altres estats com Gran Bretanya, Alemanya, USA o Suïssa, on superen en escreix unes estructures autonomistes que encotillen de manera despòtica les aspiracions nacionals dels nostres pobles. Disculpeu si peque d’un excés d’optimisme, però algú ho havia de dir!
