Arrel de la web > Agenda > Per una vaga ciutadana

Per una vaga ciutadana

Enric Pastor. ATTAC-PV

dimarts 28 de setembre de 2010, per  Ràdio Klara

"...cal fer una crida per a que la gent perdedora d’aquesta societat [...] sàpiga que "les altres gents", les que tenen la sort de no patir eixes nafres socials amb tanta intensitat, no se’n desentenen i van a lluitar, colze a colze, per canviar aquest món dominat per un sol deu i una sola religió, la dels diners i el PIB."

"Si la fortíssima campanya mampresa per la dreta i el seus portaveus contra els sindicats tingues èxit caldria començar des de zero, tornar als començaments del segle XIX."


Enric Pastor. ATTAC-PV(*)

Quan el capitalisme global financer està ensenyant les urpes, ja de manera descarada -i descarnada-, al mateix cor de l’Europa desenvolupada, eixa que el nostre poeta Salvador Espriu descrivia irònicament com a "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", cal una profunda reflexió sobre el camí que els poders gens democràtics que ens governen, perquè els deixem que ho facin, ens estan marcant com a eixida a l’actual crisi que ells mateix han provocat.

Cal una profunda reflexió que vaja molt més enllà de les reivindicacions del dia a dia, per molt urgents que siguin algunes d’elles -ara i ací- en aquest temps d’atur i desintegració social galopant. Ens cal, urgentment, una revisió radical d’alguns conceptes bàsics d’aquesta societat, de les construccions socials que estructuren el nostre viure diari. I quan dic radical parlo etimològicament, es dir, d’anar a l’arrel de les coses. Ens cal interrogar-nos sobre quin significat real tenen avuí, per a la societat, conceptes com democràcia, representativitat, benestar i, sobretot en un dia com el de hui, SOLIDARITAT.

Texto completo en valenciano y castellano, AQUÍ

Perquè crec que en aquest concepte, tan "poc de moda" en aquests moments, és on rau la clau de molts dels mals que ens apenen i que, si fem memòria, són a l’arrel de l’existència de les organitzacions sindicals. La SOLIDARITAT DE CLASSE va ser la raó de ser fundacional dels sindicats. Sí, ja sé que hi han paraules que, de tan gastar-les malament, van perdent el seu significat a poc a poc, es desgasten, semblen objectes vells que ja no aprofiten per a res útil. No crec que aquest sia el cas de la SOLIDARITAT. Però entesa amb un contingut radical, amb la idea de que d’un en un no som res però que junts ho podem (quasi) tot.

En un dia con el de hui, cal fer una crida per a que la gent perdedora d’aquesta societat (per l’atur, la immigració a la desesperada, l’agressió sexista, la pobresa,...) sàpiga que "les altres gents", les que tenen la sort de no patir eixes nafres socials amb tanta intensitat, no se’n desentenen i van a lluitar, colze a colze, per canviar aquest món dominat per un sol deu i una sola religió, la dels diners i el PIB.

I hi ha un altre concepte que ens cal recuperar també, el de la PARTICIPACIÓ. Les actuals estructures polítiques i socials pateixen d’un lamentable dèficit democràtic, que es fa palés fins i tot als àmbits que més deurien funcionar d’una manera participativa. Els sindicats i els partits de l’esquerra social més potents, més organitzats, han derivat en molts casos en estructures rígides, jerarquitzades, on la gent afiliada participa poc o amb desgana i la no afiliada ignora. Cal una profunda renovació interna, i eixa renovació tenen que exigir-la i protagonitzar-la l’afiliació dels propis sindicats i partits d’esquerra.

Un sindicat no és sols una gestoria per temes laborals. Un sindicat, un sindicat de classe, és -o deuria ser-ho- una ferramenta de la classe treballadora per la transformació social. No deixem que ens lleven de les mans eixa eina per picabaralles ideològiques estèrils i sectàries, ni per inhibició, peresa o covardia. No fem cas als cants de sirena de la dreta que volen acabar amb ells perquè, ara com ara, són les úniques organitzacions d’ampli pes social que fan front. Cal que l’afiliació reprenga les regnes del futur de les seues organitzacions i de la seua funció socialment alliberadora, però no hi ha que deixar-les de banda com un joguet trencat, vell i inútil. Si la fortíssima campanya mampresa per la dreta i el seus portaveus contra els sindicats tingues èxit caldria començar des de zero, tornar als començaments del segle XIX.

Per altra part, això que darrerament es denomina "societat civil", la ciutadania, ha de fer també un pas endavant i recuperar les eines de participació social que ens hem deixat furtar ens els darrers anys. L’associacionisme ciutadà, sota la forma d’associacions de veïnes i veïns, de consum, musicals, de temps lliure i tantes i tantes més possibilitats com hi ha, en les què la ciutadania es reuneix i parla dels seus problemes, o de les seues il·lusions, o de les seues necessitats, o de les seues aficions, formen part de la necessària xarxa ciutadana d’interessos on de forma habitual es parla d’allò que ens afecta, temes transcendents o intranscendents, però que ens fan sentir-nos part d’un col·lectiu on els interessos comuns ens fan treballar conjuntament formant el necessari sentiment de companyonia, d’identificació col·lectiva.

El neoliberalisme global, la nova cara del vell capitalisme, té com a una de les seues principals armes de lluita ideològica la preponderància de l’individualitat sobre el col·lectiu. La "privacitat", eixe concepte tan de moda hui i que, per altra part, el mateix sistema tracta de neutralitzar en els seus possibles "excessos ciutadans" plantejant el fals dilema llibertat_individual-seguretat per controlar-nos, acusant d’anti-sistema als qui es rebel·len(m) contra el control social que suposa la presència omnipresent de càmeres, controls humiliants, etc., la privacitat, insistim, és un verí infiltrat en el nostre cos social que en fa -potser- individus, però no persones completes ni ciutadans.

Front a això, part de la societat civil més conscient d’eixa situació ha generat un associacionisme que tracta d’esbrinar les causes profundes d’aquesta situació. De manera primària, un poc a les palpentes inicialment, moviments com el feminisme o l’ecologisme començaren a fer el camí des dels efectes cap a les causes últimes. De forma cada cop més aclaparadora l’evidència s’imposava, i un desarrollisme desbocat, accentuat en la forma actual de capitalisme financer globalitzat, donava la cara com a causant de l’actual situació.

Organitzacions com la nostra, ATTAC, seguint les petjades marcades per la gent abans esmentada i per teòrics crítics de l’economia que venien denunciant-ho tot fa temps , varem dedicar-nos a tractar de fer arribar a la gent la profunda relació entre esta organització de la societat subordinada a l’economia i, dintre d’esta, als interessos del capital financer especulatiu, causant i desllorigador de l’actual crisi mundial.

A Europa, un gir radicalment neoliberal posat en marxa des dels tractats de Maastrich i consolidats amb la implantació de l’euro i el Tractat de Lisboa, fa que sia ací, al cor dels avenços socials durant els darrers dos segles, on l’ofensiva anti-ciutadana i anti-obrera és més evident i virulenta. Si s’aconsegueix doblegar la classe treballadora, la ciutadania europea, si s’aconsegueix enderrocar els dics que per a l’enriquiment accelerat i sense límits suposa l’anomenat estat de benestar -això que es suposava que era el "model europeu de relacions socials", aconseguit després de moltes lluites i sacrificis de moltes generacions a Europa- el camí estarà obert per a la consolidació del que anomenem des de fa temps -i ara és frase comuna- LA DICTADURA DELS MERCATS. Eixos mercats que són els que realment manen sobre els governs que la ciutadania europea -ingènuament- pensa que posa i lleva, votant-los en funció d’un programa electoral què, cínicament, tothom sap que, probablement, no s’acomplirà.

Grècia, Bulgària, Romania i...Espanya, mostren que els plans d’ajust estructural de l’FMI i el B.M.que s’han imposat els darrers trenta anys als països més pobres del món, ofegant-los amb un deute extern injust i injustificat i amb la seqüela de desregulació econòmica, misèria de la població i pèrdua del pocs serveis socials que tenien, ara ens toca a nosaltres patir-los.

Els diners de les pensions públiques, de les partides d’ensenyament, sanitat, serveis sanitaris, aigua, llum, fem i reciclatge, entre d’altres, són massa grans per a que les goles insaciables dels financers de tot el món es queden mà sobre mà sense tractar de pegar-li’ls un bon mos.

És dintre d’eixe marc on cal inscriure les mesures adoptades pel govern espanyol o, millor dit, posades en marxa des del govern espanyol al dictat d’eixa doctrina neoliberal, coactivament impulsada des de les institucions europees i la triada BM, FMI, OMC de forma orgànica, i des del real govern del món, el G-20, Trilateraĺ, Club Bildelberg, etc., als quals ningú (que jo sàpiga) ha votat.

La reforma laboral votada recentment al parlament espanyol no és un fi en sí mateix, és tan sols un pas més, això sí, molt important, en el camí cap a la desregulació absoluta de les relacions econòmic-laborals al nostre territori, tal i com ja està implantat -legalment- a tota la U.E. amb els moviments de capital, però no amb els moviments de les persones, per exemple. I darrere d’esta ja ens anuncien -i amb data límit de final d’any!!- la "reforma de les pensions". Reforma?, ja sabem, què vol dir això. I no entre en els aspectes concrets de les lleis perquè els sindicats ja se n’ocupen d’explicar-ho a bastament.

És per tot això que nosaltres, com a una petita part de la societat civil organitzada i conscient, com una organització que des de la nostra modèstia de mitjans i recursos, des de la nostra preocupació per la situació, tractem de fer conscient a tota la ciutadania: classe obrera, gent jubilada, persones que no treballen...de manera remunerada, com aquella gent que es dedica a les tasques de manteniment de persones dependents a casa o a la cura de les llars, i que per ara són, majoritàriament, dones, que ni tenen ni tindran dret a una pensió decent quan manque aquella o aquell que va cotitzar (perquè el 45% d’una pensió de misèria és un 45% de misèria), tractem de fer-les conscients de la necessitat de la lluita organitzada, conscient i solidària amb les nostres iguals per revertir esta situació.

Per tot això és que ATTAC crida també, com una organització ciutadana més, de forma solidària i conjunta amb les organitzacions sindicals, a la vaga general del dia 29 de setembre. I insistim en les recomanacions que estan fent-se de que eixe dia totes i tots cal que fem un esforç per paralitzar la vida ciutadana i demostrar-li, als poders fàctics de l’economia i al govern que els fa el treball brut, que no estem disposats a passar per això, que el futur de les nostres filles i fills no pot ser tan fosc com ens el volen pintar i que per aconseguir-ho farem el que calga. Amb els sindicats al davant perquè és el seu paper i el seu deure, cert, però també perquè ,ara com ara, no podem prescindir-ne de cap ni un. Si cal els empentarem i els farem veure les coses que fan o no fan i que no ens agraden, però ara no és el moment de les picabaralles, és el moment de l’unitat de la ciutadania, del poble al complet.

Perquè esta és una vaga política on no es juguem un increment més o menys gran de sou, ni unes vacances pagades d’un dia més, ni...

Perquè en esta vaga ens hi juguem el futur, A LA LLUITA!!, i que el 29 ens trobem tothom al carrer en les manifestacions i els piquets per fer que aquesta vaga siga tan rotunda que no en calga pas una altra. Encara que, si cal, si volen fer-se els sords, la tindran: una altra, i una altra, fins que arribem al lloc que cal que estiguem, una societat més justa, igualitària i, sobretot, SOLIDÀRIA. No ens eixirà gratis, ho sabem, fem doncs que la inversió paguí la pena i que a ELLS, també, els supose una despesa important en diners i en poder democràtic.

Perquè ser ciutadà en una democràcia no és votar un cop cada quatre anys o el temps que siga a les eleccions sindicals, ni la política es fa sols al parlament o a la taula de negociacions, ser ciutadà és treballar dia a dia, hora a hora, per la millora democràtica de la societat i això no s’aconsegueix amb la desídia i la delegació o l’abandó de les nostres responsabilitats col·lectives en mans de diputats o delegats sindicals. Cal agafar el futur en les nostres mans i no soltar-ho.

Perquè esta és una oportunitat per demostrar que hi ha persones que ens sentim poble, que sentim que ho som i que no volen renunciar a ser-ho. Tal i com deia el nostre poeta V.A. Estellés, "perquè no se és res si no se és poble".

Treballadores, treballadors, gent fotuda i oprimida, ciutadania tota, ENDAVANT!!

Text complet en valencià i castellà ACÍ

(*)Text de la intervenció en la taula redona celebrada al Port de Sagunt en 23 de setembre, organitzada per E.U.

Article extret de:

http://www.attacpv.info/web3/index.php?option=com_content&view=article&id=767:per-una-vaga-ciutadana&catid=16:activitatopinioattacdempart&Itemid=60

Enric Pastor en www.radioklara.org

ATTAC en www.radioklara.org

Vaga en www.radioklara.org


Seguir la vida del lloc RSS 2.0 | Mapa del lloc Web | Espai privat | SPIP | esquelet