Arrel de la web > Articles > Corrupció, prevaricació i berlusconització a la política valenciana

Corrupció, prevaricació i berlusconització a la política valenciana

Enric Pastor, ATTAC PV

dilluns 11 de gener de 2010, per  Ràdio Klara

No és nova. La cosa ve de lluny. El que ara ocorre és que la sensació de trobar-se en un carreró sense massa eixides, té a la dreta valenciana -parle del partit que la cohesiona i no del substrat social que la manté- com es sol dir "dels nervis", i amb eixe nerviosisme els tics autoritaris innats a eixa escola política ixen a la superfície com més va, més clarament.


Els esguits del cas "Gurtel" i les revelacions encara per treure a la llum al sumari "madrileny" de l’assumpte han posat contra les cordes a una camarilla instalada a la cùpula del poder institucional valencià, més que no els maldestres intents de l’oposició a les Corts que, amb alguna excepció individual d’un cert relleu, no han fet (ni fan, encara) altra cosa que tractar de demostrar que, en política, allò més important no és el tindre un discurs coherent oposat ideològicament al dels actuals ocupants del Palau de la Generalitat, sinó el tirar la mateixa pedra més lluny que els altres, encara que en la mateixa direcció. Amb eixa actitud l’única cosa que s’aconseguix és reforçar la validesa dels criteris dels que manen, donant així per fet que l’únic camí possible és el marcat per la dreta i que la sola diferència és una qüestió de matís i no de criteri diferenciat, de llançar la pedra en una altra direcció, vaja!

La corrupció ni és nova a la política ni ho és en aquest país (ni el Valencià ni l’altre), però les pols d’una transició dissortada per a l’esquerra, i ací, al País Valencià, segurament més que en altres llocs del Regne (d’Espanya), han dut el fang de l’actual situació. Perquè la corrupció, irritantment insolent en aquests moments, no és patrimoni -per dir-ho així- sols de la dreta.

El model econòmic que tant la dreta com l’esquerra majoritària -i part de l’altra- han acceptat els darrers decennis, ha seguit al peu de la lletra la cançó que varen composar, a duo i com a caps visibles, el senyor Reagan i la senyora Thatcher, inventora de l’acrònim TINA (There is not alternative- no hi ha alternativa) i que gent com Ignacio Ramonet varen batejar com a "pensament únic". Una ullada a les costes de la nostra estimada terra vista des d’una certa altura, no diferenciaria en res municipis governats per la dreta, per l’esquerra o per qualsevol altra etiqueta política: la destrossa ha estat generalitzada, salvant les excepcions que calga salvar què en són ben poques.

I és que en aquest model on tot té un preu, les persones, les terres, els paratges naturals...o els artificials, els serveis públics, l’aigua, les deixalles..., tot, tot és un possible objecte de compra i venda, sense respectar ni el territori, ni la història, ni la cultura pròpia, ni les necessitats bàsiques de la població, sempre que de la transacció es trega un benefici, com més millor, com més prompte millor, com més gent estiga implicada millor, així els possibles efectes es dilueixen i fan poc probable que estirant del fil s’arribe al final del cabdell si alguna vegada el vent es capgira.

Front a eixe panorama, res té d’estrany que la cúpula ocupant de la Generalitat es passe per baix cama les seues pròpies lleis i les lleis d’eixe estat més gran al què, amb veu inflamada de fervor patriòtic, diuen ofrenar noves glòries i defensar els què més

Fa un grapat d’anys, a una xerrada dels Octubre i fent referència a la descomposició d’una democràcia cristiana italiana ensorrada pels escàndols econòmics i els lligams amb la Màfia i succeïda després per governs de coalició presidits per personatges com Bettino Craxi, del partit socialista, què -recordem-ho- va morir a l’exili perquè si hagués tornat a Itàlia hauria estat jutjat per corrupció, l’inoblidable Manuel Vázquez Montalbán va explicar que durant la guerra freda els escàndols del poder s’amagaven perquè calia tindre la cara neta front a l’enemic exterior ideològic, els països del "socialisme real", donant amb això una certa força a l’esquerra que jugava al camp de les democràcies europees occidentals, en presentar-se com la necessària força equilibradora de l’espectre social què, en aconseguir algunes millores materials del nivell de vida de la classe treballadora, ajudava a mantindre la imprescindible pau social, necessària per a l’estabilitat de la democràcia formal burgesa. I continuava el seu raonament Vázquez Montalban diguent que, el què passava a Itàlia, passaria aviat a la resta dels països europeus, un cop desaparegut, de mort natural, el socialisme (?) real.

El País Valencià, perdó, la Comunitat Valenciana, està resultant capdavantera en molts aspectes més enllà dels "esdeveniments mundials", encara que ajudada per aquests també. Un dels aspectes en què és "number one" és en la corrupció material i, sobretot, moral. El descaro amb el què actuen els capitostos a totes les institucions fan que, als qui pentinem canes o no pentinem ja res, ens recorde els temps del "usted no sabe con quien está hablando" o el "esto se hace porque lo digo yo". Encara no es fan -per ara- el que s’anomenava "crits de ritual", és dir, alguns "¡viva!" a personatges "il•lustres" i algun que altre "¡arriba!".

Al nostre dissortat País (valencià), el canvi de cicle econòmic segurament l’ha trobat en el pitjor moment... i en les pitjors mans i, a més a més, amb una ciutadania absolutament narcotitzada per paraules altisonants, lligada per hipoteques a més de trenta anys i amb una desmovilització social desesperant.

Ací es passen per l’arc de triomf 18 sentències -sí, sí, divuit!!- sobre l’homologació dels títols de filologia catalana com a vàlids per a opositar a esta comunitat autònoma, afirmen grollerament que "tots, absolutament tots els polítics, reben regals"(Rita Barberà "dixit") o, ara mateix, li peguen la volta a una decisió presa per ells mateix fa algun temps com la declaració de BIC de part del Cabanyal, per tal que quede clar "QUÍ MANA ACÍ". Atenció, que dic "MANA" i no "GOVERNA", perquè governar, en una situació mínimament democràtica, no vol dir el mateix que manar.

Aquest darrer cas recorda, pas per pas, els "tripijocs" legislatius de Berlusconi per evitar ser jutjat per corrupció. I recordem que si hi ha un governant corrupte ho és per molt que, a les urnes, aquesta nostra ciutadania els hi done majories d’escàndol. En definitiva, el mèrit d’eixes majories no és tan sols seu, també aporten el seu "gra de sorra" des de la teòrica oposició amb la seua inutilitat i, sobretot, el seu seguidisme ideològic i, clar, per votar a una còpia roïna voten a l’original...

Front a eixe panorama, res té d’estrany que la cúpula ocupant de la Generalitat es passe per baix cama les seues pròpies lleis i les lleis d’eixe estat més gran al què, amb veu inflamada de fervor patriòtic, diuen ofrenar noves glòries i defensar els què més.

Article extret de:

http://www.linformatiu.com/nc/opinio/tribuna-oberta/articulo/corrupcio-prevaricacio-i-berlusconitzacio-a-la-politica-valenciana/


Seguir la vida del lloc RSS 2.0 | Mapa del lloc Web | Espai privat | SPIP | esquelet