La Veranda de Rafa Rius
Pedro Sánchez, el Gran Xerraire, capaç de fer creure qui siga que les pedres volen, ha aconseguit que Junts per Cat i ERC, hagen signat l’acord per a la investidura i hagen acceptat de facto l’abandonament sine die de la via unilateral a la independència, ajudats per l’evidència inqüestionable d’haver d’escollir entre allò dolent (PSOE-SUMAR) i el pitjor (PPVOX).
Després d’anys d’intents tan denodats com fracassats per aconseguir la independència de manera unilateral, han acceptat l’acord amb la promesa vaga de continuar parlant sobre el tema.
Més enllà del fet, per mi inqüestionable, del dret de tot poble a decidir el seu destí, s’ha fet palès que la Catalunya independentista, no posseïa les tres condicions necessàries per aconseguir-ho unilateralment: la primera -i principal- és que no tenien un exèrcit que en un moment donat recolzara amb les armes les seues pretensions; en segon lloc, confiaven injustificadament i en excés en l’aportació dels seus propis financers i empresaris que, com vam veure en el seu moment, quan van albirar que l’ambient es complicava, van alçar el vol perquè el capital és ben sabut que no té pàtria ni màtria i se’n va allà on més convinga (la Caixa, principal estament financer autòcton, per posar un exemple, va traslladar la seu a València); i en tercer lloc, però no per això menys important, no tenien suport exterior: a Europa, els diferents Estats ja en tenien prou amb els seus problemes interns (França – Córcega, Italia – Padania, RU – Escòcia…) com per complicar-se la vida recolzant reivindicacions dels altres.
Així doncs, el Procés, després de més de deu anys d’esforços i nombrosos errors d’apreciació, entre d’altres l’afany tan lloable com patètic de proclamar una efímera República Catalana de 10 minuts, ha hagut de desfer el camí i tornar a començar de zero.
I si és per prendre nota, ho podien haver fet amb el que va passar a Euskadi, on després de més de 40 anys de lluita armada per la independència, ETA va haver de dissoldre’s i acceptar la impossibilitat de guanyar una lluita contra un enemic posseïdor d’una potència militar i repressiva molt superior.
Així les coses, sembla que a l’independentisme català se li imposa replantejar-se tàctiques i estratègies en funció del context actual i, si escau, seguir el camí que van mamprendre al seu dia en Quebec i Escòcia on, amb paciència, és molt possible que més aviat que tard, aconsegueixquen la seva independència.
La diferència i la dificultat, el problema de fons que el distingeix del Quebec i Escòcia, rau en el fet que a Espanya hi ha massa ESPANYOLS! , massa patriotes de pacotilla, entestats a posar en relleu de manera histèrica el mèrit més que dubtós que els hagen nascut en un territori determinat.
En qualsevol cas, ens enfrontem, pel que fa a la política parlamentària, a una legislatura molt complicada, que requerirà dels independentistes catalans quantitats ingents de seny per navegar entre Escil·la i Caribdis, és a dir, entre les bases més radicals que ho volen per ja mateix i les seves relacions amb el Govern de coalició que previsiblement, els anirà donant llargues amb la pelegrina excusa que el Referéndum no entra a la Sagrada Constitució (una Constitució que ells, juntament amb el PP, han modificat quan han volgut, com va passar el 2011, amb agosticitat i traïdoria)
Esperem que amb la proximitat de les entranyables festes nadalenques es vagen asserenant els ànims d’una dreta tan extrema com (injustament) privada del poder i que els seus amos de l’IBEX 35 la tornen al redil, perquè ells saben millor que ningú que no importa que el gat siga roig o blau, el més important és que cace ratolins i produïsca beneficis.
