CNT València
Aquest 1 de Maig serà, sens dubte, una jornada de reivindicació atípica per a la classe treballadora. En el context d’una crisi global a causa de la pandèmia del COVID-19, els treballadors i treballadores ens enfrontem enguany a una situació límit. No és que abans estiguéssim bé, però ara es posa a prova la nostra capacitat, no només de resistir a l’adversitat, sinó de combatre-la, demostrant a més com de fonamental és l’activitat sindical que desenvolupem en aquesta societat.
Aquesta nova crisi no ha fet sinó evidenciar qui som els primers que ens veiem perjudicats directament quan les coses es torcen: la classe treballadora. Especialment, les treballadores i treballadors en situació de precarietat, temporalitat i d’extrema vulnerabilitat. L’aparentment contradictori és que són aquestes mateixes persones precisament les que estan tirant la situació endavant, mitjançant la seva imprescindible activitat. A hores d’ara, és molt necessari reconèixer i valorar la tasca de les i els professionals de la Sanitat, bregant amb el virus des de la primera línia, però també cal fer el mateix amb el treball de sectors habitualment invisibilitzats, com el transport, l’agroalimentació, la neteja, etc. Sectors aquests que s’han demostrat essencials, i sense els quals ni tan sols la pròpia activitat sanitària seria capaç de desenvolupar la seva tasca.
Aquest nou escenari torna a confirmar l’existència d’una estructura de classes socials, que és la que sosté el propi sistema econòmic, i constata -més encara si és possible- que sense nosaltres, sense la classe treballadora, aquesta societat no seria capaç d’avançar. Com sempre s’ha reivindicat des de la CNT, la necessitat de l’enfortiment i la defensa dels serveis públics és una de les conclusions que hem d’extreure, amb la mirada posada en el futur, ja que s’han evidenciat vitals per pal·liar els efectes d’aquesta pandèmia i per protegir les persones més afectades, que, com sempre, són les més humils dins de la classe treballadora. És aquí on poden apreciar-se les conseqüències genocides que han ocasionat les tesis neoliberals i la globalització, evidenciant un cop més davant el conjunt de la societat que el capitalisme és en realitat un sistema que prima els beneficis econòmics abans que les vides humanes i el propi planeta .
Al costat de la desprotecció absoluta en què s’ha trobat la classe treballadora, també ha pogut comprovar-se el paper dels sindicats -mal anomenats- majoritaris. Les seves cúpules dirigents han acceptat el conjunt de les mesures laborals i econòmiques aprovades pel Govern sense la més mínima crítica, fins i tot consensuant les propostes amb la mateixa patronal. Un cop més, la classe treballadora s’ha vist traïda per la seva incapacitat, mentre observa atònita com accepten que centenars de milers de treballadors/es tornin als seus llocs de treball considerats no essencials per sucumbir als interessos de la patronal de les grans indústries i de la construcció.
Una reflexión del cagallero de la Tenaza.
Si el cuernavirus (Covid19) tiene algo de positivo es en su vertiente en la que deja al capitalismo en puro cueros y en un tris de constiparse, pues esta pandemia no entraba en los presupuestos de este sistema de irracional explotación. Pero, estará la clase obrera a la altura e sus circunstancias. ¿? Pienso que no lo está y eso que ocasión como esta no se da muy a menudo. Este cuernavirus ha venido a sacudir todas las bellotas de infinidad de trabajadores que se creían y creían mal que habían subido unos cuantos peldaños en eso tan conocido como es la escala social. ¡¡¡Miau!!!
Si en las actuales circunstancias la clase obrera no es capaz de empezar ya a construir una sociedad propia, que no nueva, pues ya hubieron experiencias de que ¡si se puede!. habrá que pensar que la clase obrera está y estará condenada a una servidumbre voluntaria, dada su impotencia y abulia alimentada en la sociedad de consumo. Toda emancipación se gesta siempre al margen de cualquier pesebre y circulando por la dirección contraria. Y si el anarquismo en general no es capaz de ocupar los espacios que ocuparon los abuelos de las generaciones pretéritas, mejor será rendirse al enemigo y entrar en el redil de semejante rebaño.
El primero de Mayo, dado el carácter festivalero que se le imprime, tiene para su desgracia un carácter más cercano al mito que a la realidad cotidiana. Por ello digo, haciendo uso de la cachonda frase de Emilio Aragón, ¡¡¡Menos Samba e mai treballá, Menos Samba e mai treballá!
Emili justicia