El luxe de sobreviure en una presó de Colombia

José Ángel Sánchez

Perdre la llibertat no és l’únic preu que paguen els presos en entrar en una presó . Els serveis a les presons costen com un hotel de 3 estrelles però la seva qualitat s’assembla mes a la d’un camp de concentració. Els presos es veuen obligats a pagar per menjar, dormir, rentar la roba o rebre algun tipus de tractament mèdic. A més a aquesta situació cal sumar-li les constants violacions de DDHH per part dels carcellers. Es a dir, les presons colombianes sofreixen una greu crisi que paguen els interns sobrevivint entre la misèria i l’amuntegament.

La presó principal de Bogotà, més coneguda com La Picota, representa un complex penitenciari que compta amb diferents edificacions. El COMEB (Complex Penitenciari i Carcerari Metropolità de Bogotà) consta de tres estructures principals: l’estructura 1, que és la més antiga, és la penitenciària de mitjana seguretat; l’estructura 2 és la de màxima seguretat on es troben membres de les forces armades, diversos caps paramilitars i alguns guerrillers acollits a la llei de “Justícia i Pau” (marc jurídic per a la desmobilització de paramilitars a Colòmbia). Finalment, l’estructura 3, la més nova, correspon a un edifici de vuit plantes construït segons el model de les presons nord-americanes. En aquest els presos mai veuen la llum directa del sol. Aquest edifici anomenat ERON (Establiment Reclusori d’Ordre Nacional), va ser construït amb els fons del Pla Colòmbia orquestrat pels EUA per a la lluita contra el narcotràfic i correspon a alta i màxima seguretat, on els presos a més de no poder veure la llum del dia i sofrir condicions d’amuntegament a penes poden veure als altres companys més de dues hores al dia. En el cas de la zona d’alta seguretat els interns es troben tancats en diminutes cel·les més de catorze hores diàries.
 
Al costat d’aquest gran edifici podem veure petites cases similars a les d’un poble conegut amb el nom de “cases fiscals” on compleixen condemna polítics condemnats per corrupció, jutges, grans empresaris o altres personalitats dels partits que actualment governen el país. Ells gaudeixen de tota mena de privilegis com a menjar portat per encàrrec, visites regulars entre setmana, televisió per cable, internet i una llarga llista de beneficis totalment inassolibles per a la resta de la població penal. En el mateix complex penitenciari hi ha un altre edifici on viuen els i les guardianes de la presó, membres de l’Institut Nacional Penitenciari i Carcerari (INPEC). A vegades és possible veure’ls realitzant grans barbacoes en la mateixa entrada de la Picota, amb carn que segons afirmen els presos és robada del seu propi menjar. En aquest edifici conviuen els carcellers, que al seu torn des de les seves finestres només veuen les edificacions on estan els presos, creant-se una situació més semblant a un camp de detenció en una guerra que a una presó comuna.

La presó està situada en un barri de la localitat de Rafael Uribe Uribe, en el districte de Usme, un dels més pobres de Bogotà i que més desplaçats de la guerra ha acollit. Al davant està l’escola d’Artilleria de l’Exèrcit Nacional de Colòmbia i envoltant aquest Complex es troben les muntanyes que corresponen a la serralada andina, lloc on s’emplacen diversos barris en els quals la criminalització de la pobresa i el narcotràfic són el pa de cada dia. La distància entre La Picota i el barri a penes és d’un carrer estret, allí centenars de petites cases s’apilen unes contra altres en condicions d’amuntegament que s’assemblen considerablement a les circumstàncies a l’interior de la presó. És aquí on principalment habiten familiars de presos de diferents parts del país amb la finalitat d’estalviar costos a l’hora de veure als seus familiars o de poder pagar la seva estada a la presó. D’aquesta forma es tanca el cercle de la pobresa per als qui estan reclosos per delictes relacionats amb el furt o la delinqüència comuna provinents d’estrats socials baixos, del qual provenen gairebé el 80% dels condemnats a Colòmbia. És a dir, es condemna també als seus familiars a viure en un barri on la pobresa, el control paramilitar i les condicions insalubres imperen i s’estigmatitza a un sector de la població pel mer fet de ser pobres.

Segons afirma Sebastián Contreras, pres de la Picota, quan un detingut entra en la presó si no té diners “li tocarà molt dur ja que es paga per tot i les possibilitats de treball són molt escasses”. Les cel·les són d’un metre seixanta d’ample, dos metres d’alt i altres dos de llarg, on no hi ha com acomodar-se recte, és a dir s’ha de dormir en posició fetal o en diagonal, a més en cada cel·la viuen 4 o més reclusos. Així i tot, poder dormir en una cel·la ja és una comoditat i un luxe que només poden permetre’s els qui compten amb els diners per a pagar per això. Per exemple, dormir sota un llit (en un espai d’uns 60 centímetres d’alt) té un cost de 200 euros, això a Colòmbia és per sobre d’un sou mínim. Aquest pagament se li realitza al cap del pati qui, amb el temps, buscarà algun problema per a treure a la persona de la cel·la i després revendre aquesta a un intern nouvingut, creant així un negoci rodó. Si la família del presoner no pot costejar el pagament d’un llit a aquest li toca dormir en carretera, o sigui en el passadís, amb un matalasset en el sòl que ha de recollir cada dia a les 5 am i que només podrà instal·lar per a descansar després de l’última comptada de la nit (moment en el qual la guàrdia compta als presos per pati), que, en general, és entre les 20 i les 21 hores. Quan la “carretera” es troba plena a molts els toca dormir en el bany o al pati, tot això en una de les ciutats amb més precipitacions del món i una de les més fredes de Colòmbia. 

Sebastián afirma, que el principal negoci en l’establiment està en la venda de droga i de menjar, en el qual estan implicats directament els guardians del INPEC, els qui exigeixen que se’ls pagui per tots els serveis, fins a per a tenir la possibilitat d’accedir a una habitació en la vis a vis amb la parella de l’intern. La droga entra des del barri confrontant pels murs, en forma de boles que es tiren des de fora cap a dintre o és ingressada directament pels guàrdies. Per a això els caps dels patis, de complicitat amb els guardians, posen als presos contra els murs per a recollir les boles i que aquestes no es perdin. Sent l’entrevistat “pasillero”, pres al qual li correspon l’organització d’un dels passadissos o galeries en què es divideix cada pati, i que conforma al costat dels altres pasilleros i al cap del pati l’anomenat Comitè de Convivència. Conta que a ell li toca recollir els diners dels altres presos per a pagar a la guàrdia amb l’objectiu de passar la droga, de tenir mòbils o per a poder menjar en millors condicions.

El menjar a l’interior de la presó a Colòmbia es troba actualment externalitzada per serveis d’empreses privades que quadrupliquen el seu preu i segons un informe de Nacions Unides la baixa qualitat i les inexistents mesures higièniques provoquen gran part de les malalties dels propis interns. Una de les imatges més impactants és la quantitat de forns artesanals i microones que hi ha entre els espais dels patis on els presos comercialitzen amb “pizzes” o menjar ràpid que, segons ells, és molt millor que el menjar que es dóna en el propi establiment.

Un altre exemple de corrupció que cita Sebastián és respecte al compte d’hores treballades (generalment sense remunerar) que serveixen per a restar temps de condemna segons el Codi Penitenciari. Les hores s’apunten en uns fulls d’anotacions que mai arriben als jutjats per a ser computades, la qual cosa obliga els interns a pagar a un guàrdia perquè aquests còmputs siguin enviats al seu jutjat, la qual cosa provoca que molts interns, per no tenir diners per a realitzar aquest procediment corrupte, estiguin complint encara condemna quan haurien d’estar lliures. Totes aquestes despeses derivades de la corrupció i la falta de serveis porten a l’endeutament de les famílies, que de mitjana han de gastar al mes un milió de pesos colombians en cada intern perquè tingui un mínim de condicions dins (el salari mínim a Colòmbia és de 600.000 pesos), obligant-los a demanar préstecs a les bandes criminals dins i fora de la presó o als bancs en el millor dels casos. 

Respecte a la sanitat, Wicho, pres polític de l’ELN , relata com la població infectada per VIH i tuberculosi va estar 6 mesos durant l’any 2018 sense rebre tractament malgrat ser un dret fonamental, això va generar que molts interns amb VIH passessin de ser pacients asimptomàtics a la fase de SIDA. Sent aquesta una problemàtica greu, ja que aquest contagi es reprodueix i estén, quan tenen relacions sexuals sense protecció amb les seves parelles. Per a ell la sanitat és inexistent i amb el nou model, totalment privatitzat, moren més interns per malaltia que per baralles violentes a l’interior de la presó. 

Per a René Nariño, ex-pres polític de les FARC-EP, el pati dels paramilitars és el centre de tots els negocis de corrupció de la presó, des d’allí es maneja en realitat la presó. Contreras diu que és vox populi que la guàrdia paga a presos perquè matin a un intern o a un familiar seu, si aquest s’ha rebel·lat o ha provocat molts problemes a la presó, aquests sicaris són coneguts com el grup de sang de l’INPEC.

Segons Ángel Parra, pres polític de les FARC-EP, dins de la presó no hi ha espai perquè es faci pedagogia i només algunes organitzacions socials aconsegueixen entrar i realitzar tallers terapèutics o de formació en aules cedides per la pastoral penitenciària. Un dels espais on més es realitza aquesta labor és a la biblioteca, la seva coordinadora assegura que és l’únic lloc on els interns puguin rebre suport d’organitzacions socials externes. D’altra banda, quan l’INPEC ho permet, es produeixen visites de defensors de drets humans amb la finalitat de donar compte de les condicions infrahumanes del dia a dia a l’interior. Encara que en general els informes emesos per aquestes organitzacions de res serveixen.

De tant en tant es realitza una visita d’aproximadament 20 nens de 14 a 16 anys d’una escola militar que passen pels passadissos de fora dels patis amb els ulls embenats mentre són insultats, intimidats i escopits pels presos. Pilar, la única treballadora social de la presó ens confirma que l’objectiu d`aquesta acció és que aprenguin el que els pot succeir si cometen delictes o es rebel·len, a més, aquesta “activitat” és part de la seva formació militar. La visita consagra el resum de la funció única de la presó a Colòmbia i en el món en general.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies