Emili Cortavitarte

Marc històric

La I Guerra Mundial havia finalitzat i com a conseqüència bona part de les empreses catalanes van veure molt reduïts els seu beneficis, obtinguts en els 4 anys anteriors degut a la neutralitat del Regne d’Espanya i a la davallada de la producció de les potències en conflicte.

Com a conseqüència, les classes populars es van veure abocades a l’atur i a la pressió sobre les seves condicions salarials i laborals (més hores de feina i menys sou)

Una deteriorada Restauració Borbònica era el sistema polític i de dominació que mantenia els privilegis econòmics i socials sobre la base de la força de l’Estat i de la complicitat de les classes benestants.

A Catalunya, l’Estat contribuïa amb Milans del Bosch a la Capitania General, Bravo Portillo a la Policia, Governadors civils, militars, etc, en estreta relació amb sectors significatius de la patronal catalana, especialment de la nova Federació Patronal de Barcelona.

L’organització obrera majoritària era la CNT que, a l’estiu de 1918 en el Congrés de Sants, havia aprovat la seva organització en sindicats únics de ram o sector i una sèrie de reivindicacions com ara: la jornada de 8 hores, la potenciació de la sindicació de les dones, l’abolició del treball a preu fet, de les hores extres i del treball infantil,…

La força creixent de la CNT, després del Congrés de Sants i les “excursions sindicals” per tota Catalunya, preocupaven molt a la “gent d’ordre”.

El 16 de gener de 1919, es van suspendre les garanties a la província de Barcelona i es van detenir 25 cenetistes significatius (Seguí, Rueda, Buenacasa, Negre…) que foren confinats al vaixell Pelayo, primer, i a la presó Model, després. També, es procedí al tancament de sindicats i centres obrers i de Solidaridad Obrera, publicació de la CNT.

De l’est d’Europa arribaven vents revolucionaris de Rússia, Alemanya i Hongria.

El primer conflicte a Camarasa i les comarques de Ponent

Riegos y Fuerzas del Ebro, coneguda com La Canadenca (de capital anglocanadenc) era filial de la Barcelona Traction, Light amb Power i la principal productora i distribuïdora d’electricitat a Catalunya. La Canadenca tenia salts d’aigua a Serós i Talarn, estava construint un de nou a Camarasa i disposava d’una antiga fàbrica elèctrica al Paral·lel, la de les tres xemeneies.

A la presa de Camarasa (Lleida), a finals de 1918, la seva política laboral agressiva (jornades de més de 10 h, accidents mortals, campaments en condicions indignes…) va provocar un conflicte amb el sindicat d’obres públiques de la CNT; i, la seva actuació antisindical (8 acomiadaments) fou l’espurna d’una vaga que s’estengué a moltes comarques lleidatanes i que fou durament reprimida per la Guàrdia Civil.

El primer mes del conflicte a Barcelona (gener)

A finals de gener de 1919, la direcció de la Canadenca va reduir els salaris dels oficinistes eventuals amb l’excusa de fer-los fixes (doble escala salarial). Aquests es van negar i van adherir el sindicat independent que havien format al sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT.

El 5 de febrer, l’elèctrica va acomiadar 8 administratius. En solidaritat, es va iniciar una vaga de braços caiguts en el departament de facturació. El Gerent de la Canadenca va pujar el nivell repressiu acomiadant 140 empleats d’oficines. La resposta obrera fou que lectors de comptadors i cobradors se sumaren a la vaga.

La CNT s’implicà de ple en la vaga i els membres dels comitès que no eren a la presó es reuniren amb els i les vaguistes per consensuar un estratègia.

Es van elaborar unes bases de negociació: readmissió dels vaguistes, augment dels salaris, prohibició del treball de menors de 14 anys, abolició del treball a preu fet i llibertat sindicalistes presos. La resposta de l’empresa fou negativa en tots el punts.

També es va crear una caixa de resistència (que en pocs dies recull 50.000 PTA) i un comitè de vaga integrat per empleats de l’empresa i militants de la CNT (destacà el paper de Simó Piera, president del sindicat de la construcció).

El comitè de vaga es preparà per un conflicte a llarg termini, de resistència. Les seves armes eren: ni lectura de comptadors, ni facturació, ni cobrament de rebuts.

La Canadenca va donar un ultimàtum de 24 h per a la incorporació de vaguistes o l’acomiadament definitiu. 2 dies després tots els departaments eren en vaga, excepte transformadors. Les crides a l’esquirolatge no funcionaren.

La vaga durant el mes de febrer: l’extensió a d’altres empreses i sectors i Barcelona a les fosques

El 12 de febrer, s’afegiren a la vaga els treballadors de Ferrocarrils de Barcelona-Sarrià i de la Companyia de Tramvies que formaven part de la multinacional propietària de la Canadenca.

El senyor Lawton, gerent i home fort de la Canadenca, es va negar a reunir-se amb el comitè de vaga perquè hi havia un membre que no era empleat (Piera).

El 17 de febrer es posà en vaga el sector tèxtil amb majoria de dones (80%) amb algunes reivindicacions semblants: jornada de 8 hores, supressió del treball a preu fet i prohibició del treball infantil.

Dies després, se sumem carreters i arts gràfiques i el Comitè de Vaga presenta preavís de vaga a la central tèrmica.

El 21 de febrer, a les 16 h, es van parar totes les màquines dels transformadors i bona part de Barcelona i altres localitats es quedaren sense fluid elèctric, molts tramvies paralitzats i empreses sense energia per funcionar…

Aquell mateix dia es van afegir a la vaga molts obrers dels serveis d’aigua, gas i electricitat.

L’esquirolatge dels poders polítics i militars es va posar en marxa: l’Ajuntament de Barcelona envià oficinistes i enginyers a la Canadenca, el Govern Central confiscà el serveis públics i envià militars especialitzats; i, el Capità General declarà l’estat de guerra i organitzà l’exèrcit i la policia per acabar amb el conflicte social mitjançant la repressió.

Però la vaga es desenvolupava sense violència gratuïta i els militars no aconseguien que el subministrament elèctric arribés a la tensió necessària. Mentre tant, s’incorporaven a la vaga els treballadors d’Energia Elèctrica de Catalunya, de la Companyia de Gas i Electricitat i de Gas Lebon.

Cap a finals de febrer es produeixen els primers moviments favorables a la negociació des del Govern Civil, l’Ajuntament de Barcelona i sectors de la Patronal.

Març: la censura roja i la resolució del conflicte

El Capità General va decretar la mobilització (militarització) dels vaguistes i dels treballadors de les empreses confiscades. Però, el ban va trigar uns dies a publicar-se perquè els linotipistes eren en vaga i Capitania va haver de fer servir la seva pròpia impremta

El sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT va respondre decretant la censura roja: prohibició de publicar notícies contràries als interessos del sindicat i de la vaga, sota amenaça de multa o retirada de treballadors de la CNT dels seus llocs de treball.

Mentre tant, es van incorporar a la vaga treballadors i treballadores de la Tèrmica de Sant Adrià, de la Companyia d’Aigua i Gas i d’empreses de Sabadell.

El 12 de març, Milans del Bosch va ampliar l’Estat de Guerra a tota la província de Barcelona i decretà la militarització de tot electricista d’entre 21 i 38 anys. La majoria no es van presentar al reclutament i més de 3.000 persones van ser detingudes i confinades al castell de Montjuïc.

No obstant, la resistència i solidaritat va obligar a Romanones, president del Govern, a substituir el Governador Civil i el Cap de policia i enviar un mediador de confiança (Morote). L’Ajuntament de Barcelona havia pressionat per la negociació davant el Govern central i participà activament en la mediació (Morales, alcalde, i Guerra i Companys, regidors)

El 15 de març, començaren les negociacions entre el Comitè de Vaga i la direcció de la Canadenca, amb presència dels representants governamentals. Dos dies després, es va arribar a un acord:

Readmissió sense represàlies de tots els i les vaguistes

Augments salarials entre el 10 i 60%

La jornada es limitaria a un màxim de vuit hores

Pagament de mig mes de febrer

Jornal mínim segons oficis

Pagament de jornals íntegres per accident de treball

Retorn a la feina en 48 h

A més, la promesa d’alliberar tots els presos excepte els pocs que estaven sotmesos a jurisdicció militar, que serien revisats. Un cop acceptat l’acord i com a prova de bona voluntat, s’aixecaren l’estat de guerra i la censura roja.

Però faltava que el comitè de vaga obtingués l’aprovació dels vaguistes. El 17 de març, a la nit, va haver una primera assemblea (presidida per Piera i Díez) al Teatre Bosque de Gràcia. Una part dels assistents van reclamar la llibertat de tots els presos per tornar a la feina i van anar en manifestació fins al Govern Civil.

La segona assemblea es va convocar el 19 de març, a les 21 h, a la plaça de Les Arenes. La mesa va ser compartida per Piera, Díez, Gironès, Miranda (un dels presos del Pelayo i la Model, posat en llibertat) i Salvador Seguí (també posat en llibertat i secretari general de la CNT catalana) que, en la darrera intervenció, va convèncer els vaguistes d’acceptar l’acord, respectar la tasca feta pel comitè de vaga i tornar a la feina amb el compromís d’anar novament a la vaga general si no eren alliberats tots els detinguts, en 72 hores.

El 3 d’abril, el Govern central va establir la jornada de 8 hores per a tots el oficis.

Algunes conclusions

La Vaga de la Canadenca es un magnífic exemple d’extensió i socialització. Durant 44 dies veiem com es passa de la vaga en un departament d’una empresa a la vaga de tota l’empresa, per arribar a estendre el conflicte a tot el sector i a quasi tots els sectors i esdevenir vaga general.

També, cal destacar la intel·ligència de les estratègies utilitzades per la CNT en l’acció sindical i la pressió social: esglaonament i intensitat dels sectors que s’incorporen a la vaga, respostes contundents i imaginatives a les agressions… Qüestió impossible de portar a terme sense la capacitat militant i la força de les afiliades i afiliats d’aquella Confederació madura.

Per últim, el suport popular expressat en: la caixa de resistència, la solidaritat i consciència de classe de milers i milers de treballadors i treballadores que van secundar la vaga, els ranxos o olles comunes, la solidaritat de les cooperatives i altres centres de les classes populars com a manteniment alimentari, refugi, rereguarda…

En fi, tot un exemple que no només hem de contemplar amb mirada històrica sinó també treure els aprenentatges per aplicar en la nostra realitat actual.