No perdem el temps

Marc Cabanilles, president Associació Valenciana d’Ateus i Lliurepensadors.

Marc Cabanilles

La Generalitat Valenciana ha convidat a diverses organitzacions (entre elles als ateus) a un procés d’elaboració d’una estratègia valenciana per a la igualtat de tracte i la no discriminació.

Lloable intent burocràtic de justificar uns càrrecs, uns pressupostos, uns informes i unes conclusions que almenys, en l’àrea sectorial d’Entitats Religioses, Laiques i Atees, per als ateus, no tenen cap sentit, doncs es parteix d’un total desenganxe a la realitat.

L’església catòlica, entre subvencions, sous i exempcions rep prop de 12.000 milions.

Disposa d’uns aparells de propaganda, tant privats (pagats amb diners públics), com a públics (les televisions estatal o autonòmiques) per a fer arribar els seus missatges.

Cristians (i d’aquí a una mica els islamistes) disposen del privilegi d’adoctrinar des de la més tendra infància, ensenyant els seus dogmes i creences (superxeríes des del punt de vista ateu), tant en col·legis concertats (sostinguts amb diners públics), com en els col·legis públics.

On està la igualtat de tracte ? Com ens anem a asseure els ateus a parlar amb unes institucions, l’essència de les quals i funcionament, es basa en la discriminació i el privilegi?

Les administracions públiques, engolides en la seua pròpia burocràcia, diuen voler identificar les situacions de discriminació, com si no fóra bastant evidents sense necessitat de reunions sectorials, ni pesats informes encarregats a preu d’or.

Unes administracions que diuen estar preocupades a cercar instruments de lluita contra la discriminació, però on l’única ocurrència consisteix a asseure a la mateixa taula a David i Goliat, cuidant, açò sí, que David no dispose de la seua fona amb la qual puga enfrontar-se a Goliat.

Partint de la realitat, caldria posar en dubte i qüestionar certes idees, estereotips i prejudicis que fan insuportable la més mínima convivència pacífica, llevat que el sector estereotipat i prejudiciat, acatxe el cap, es resigne, i aleshores sí, ací pau i allà glòria.

Com es va a aconseguir tot açò, asseient en una mateixa taula a les totpoderoses maquinàries catòliques, islàmiques, evangelistes, etc. plagades de professionals del xerraire, de la psicologia de masses, ancorades als seus textos sagrats, al costat de voluntarioses persones laiques o atees que únicament disposen de l’eina del sentit comú ?

Algú pot afirmar que els ateus no volem dialogar. Clar que volem dialogar. Però abans de començar aqueix pseudo diàleg que proposa l’administració, haurien d’eradicar-se uns privilegis ja plenament identificats i més propis de l’Edat Mitjana que del segle XXI.

De res serveix parlar de la igualtat entre home i dona, quan els interlocutors més poderosos, amb més recursos, amb tota la seua maquinària proselitista, es dediquen a propagar la idea que la dona és inferior a l’home, havent publicat fins i tot llibres de com pegar-les sense deixar empenta.

Que acords poden eixir quant a igualtat de tracte als col·lectius LGTBI, quan els cristians arremeten durament contra ells, i els islamistes els tenen soterrats en vida o condemnats a mort?

A quines conclusions podem arribar respecte a la infància, quan la major font de pederàstia la constitueixen els retors, que a més són protegits per tota la jerarquia ?.

Quina finalitat tindria aprovar unes mesures de sensibilització i no discriminació, que per a ser efectives, necessàriament han de xocar amb la filosofia i els escrits que les confessions religioses tenen per paraula d’un suposat déu ?

Com a persones individuals, podem perdre el nord, desvariejar en els nostres pensaments, però açò no hauria d’ocórrer en unes institucions públiques plagades de càrrecs universitaris amb els seus corresponents màsters, que haurien de tenir clar, com a primer pas per a lluitar contra la discriminació, el llevar els privilegis a unes institucions la supremacia de les quals es basa precisament en el manteniment de les discriminacions.

No perdem doncs el temps, en unes actuacions on l’única igualtat i no discriminació que s’albira, és la de la taula i les cadires on estaríem asseguts.