Emili Cortavitarte
1.-Biografia
1.1.- La seva iniciació sindical
Salvador Seguí i Rubinat va néixer a Lleida (o Tornabous, segons altres referències) en 1887. El seu pare, Salvador Seguí i Barenys era un forner natural de Reus que va treballar primer a Tornabous i després a Lleida. La seva mare, Dolors Rubinat i Valls, havia nascut a Tornabous.
Va viure els dos primers anys de la seva vida al carrer Tallada de Lleida. Després es traslladà, amb els seus pares, al populós i proletari districte cinquè de Barcelona. Als deu anys, com tants d’altres nens i nenes humils de l’època, va abandonar l’escola per començar a treballar en diversos oficis fins a estabilitzar-se com a ajudant de pintor de parets.
En aquest procés d’aprenentatge entrà en contacte amb el sindicalisme d’arrels llibertàries. La seva formació, en gran mesura autodidàctica, va estar estretament lligada a la feina, als ateneus, a les tertúlies dels cafès del Paral·lel (Cercle Espanyol), a les lectures de pensadors socials (Bakunin, Marx, Fabbri, Pouget, Lorenzo, Mella,…) i de les publicacions obreres.
Conegut com a El noi del sucre (no se sap si per la seva afecció al producte, com a malnom o pseudònim o per la combinació entre un cos fort i alt i una veu emotiva i un caràcter optimista)1 es tenen referències difuses de les seves intervencions en la vaga de metal·lúrgics de 1902 i en l’organització i intervencions públiques de la Societat de Pintors, de la qual va ocupar un càrrec a la Junta.
Va combatre el lerrouxisme i es va veure embolicat en els incidents, que van ocasionar la mort d’un obrer d’un tret que anava adreçat a Seguí, en un míting dels radicals en el Teatre Comtal de Barcelona i va ser empresonat provisionalment durant 9 mesos, fins que va ser absolt malgrat les pressions, davant la justícia, d’alguns lerrouxistes.
Més confirmada està la seva participació en la conformació de la nova organització obrera sorgida el 1908, Solidaritat Obrera, en les vagues de 1908 i 1909 (encara que no queda clara la seva participació activa en els fets de la Setmana Tràgica)2 i en la constitució de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona.
Durant aquesta època freqüentava la penya del Cafè Suís de la Rambla i era amic d’Oriol Martorell i d’altres escriptors modernistes, catalanistes i republicans.
En 1910 i 1911 participà activament en la formació de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i de la CNT i és ja (amb poc més de 20 anys) un sindicalista reconegut a nivell de Catalunya i de l’Estat espanyol, com a home d’acció, per la seva capacitat organitzativa i per la brillantor en l’ús de la paraula.
1.2.- Seguí secretari general de la CNT catalana
Durant una llarga etapa de il·legalització i repressió del nou sindicat, Seguí pateix les mateixes condicions de clandestinitat d’altres sindicalistes revolucionaris.
En 1914 participà activament en el motí de la fam, per denunciar el greu deteriorament de les condicions de vida de les classes populars, que va ser dissolt violentament per l’autoritat.
En 1915, reapareix com a president del ram de la construcció i com a secretari de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona. El mateix any, aconsegueix bona part de les reivindicacions sindicals del sector en guanyar una vaga general de 5 dies i recorregué Lleida i altres poblacions de Ponent dintre de la seva activitat propagandística i d’extensió del sindicalisme confederal.
Partidari de la unitat d’acció amb la UGT, va defensar aquesta posició a l’assemblea de la CNT a València i va impulsar el pacte de Saragossa que portà a la reeixida vaga general contra l’encariment dels productes de primera necessitat, de 18 de desembre de 1916. Aquesta unitat d’acció li va suposar 2 estades a la presó.
Fou nomenat per primera vegada secretari general de la CRT de Catalunya i dimití en març de 1917 per dedicar-se a la reorganització del ram de la construcció.
També va participar en les reunions de la convocatòria conjunta de la vaga general de l’estiu de 1917, que va fracassar i suposà una forta repressió del sindicalisme de classe.
En 1918, al congrés de Sants de la CNT catalana, va formar part del comitè organitzador i va defensar els sindicats únics o de ram com a instrument confederal de lluita i solidaritat dels treballadors per superar així l’etapa dels sindicats d’ofici i les petites societats obreres que dividien i debilitaven les reivindicacions obreres. En aquest mateix congrés va ser elegit secretari general i pocs mesos després empresonat al cuirassat Pelayo, amb tot el seu comitè3.
1.3.- De la vaga de la Canadenca a la conferència de Saragossa
Un dels moments claus de la seva biografia i del moviment obrer a Catalunya va ser la vaga de la Canadenca, del 21 de febrer al 19 de març de 1919. A partir d’un conflicte localitzat a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro per un problema de cobrament diferenciat (ara l’anomenaríem doble escala salarial) i de sindicació, la CNT va anar sumant empreses i sectors a una vaga que es va anar convertint en un exemple de solidaritat i amb un fort contingut social i polític. Decretat l’estat de guerra i obligats pel govern a negociar, la CNT va aconseguir el reingrés dels treballadors acomiadats, la igualtat salarial a l’empresa, el pagament dels salaris perduts per la vaga i, el que era més important per a tothom, la jornada de 8 hores per decret. El govern central es va comprometre a alliberar els presos sindicals.
El míting de Seguí a la plaça de Les Arenes, davant de 20.000 persones, forma part de la mítica del moviment obrer català. Va aconseguir convèncer-los que l’acord era positiu i que calia tornar a la feina i reagrupar forces per continuar preparant la revolució social. Els sectors més intransigents el van fer responsable de l’incompliment governamental dels acords referits als presos, i es va convocar una nova vaga general ( a la qual va donar suport), que durà del 24 de març al 4 d’abril, i que acabà desfavorablement amb més de 15.000 sindicalistes detinguts, un estat d’excepció controlat pel capità general Milans del Bosch i la creació de les bandes de pistolers patronals.
El Noi del Sucre va tenir una actuació significativa i discutida al congrés d’àmbit estatal, celebrat a Madrid el desembre de 1919. En una posició a cavall entre els opositors (Quintanilla) i els partidaris (prosoviètics), va proposar l’adhesió provisional a la III Internacional, per considerar que el model soviètic no era l’exemple de revolució social de la CNT, supeditada als informes d’una comissió que visitaria la URSS (Leval i Pestaña donarien la raó a Seguí), i va continuar impulsant la unitat d’acció amb la UGT.
Les crítiques pel resultats finals de la vaga de la Canadenca i per la seva participació en la Comissió Mixta decretada per les autoritats per solucionar el tancament empresarial de 9 setmanes li portaren a deixar la secretaria general catalana i anar-se’n a Tarragona, d’on tornà aviat sol·licitat pels seus companys més propers.
1920 va significar la consolidació d’un canvi substancial d’escenari, motivat per la fi de la conjuntura econòmica favorable com a conseqüència de la neutralitat espanyola en la I Guerra Mundial i la venda de productes als estats europeus immergits en la contesa bèl·lica. La patronal catalana va optar pel tancament de les empreses (locaut) i el reforçament del sometent i les bandes de pistolers mentre el govern enviava uns representants partidaris de la via repressora i de la clausura dels locals sindicals. Seguí resultà il·lès d’un atemptat al carrer Mendizábal de Barcelona i fou empresonat durant sis mesos. Alhora la Confederació fou clausurada.
En sortir de la presó i davant d’una situació cada vegada més dura, entre l’espiral de repressió i contrarepressió i el perill d’aïllament de la Confederació, va iniciar contactes novament amb la UGT i amb el polítics, professionals i intel·lectuals catalans d’esquerres (Macià, Domingo, Layret, Casanovas, Companys,…) Va rebre les crítiques dels sectors més irreductibles de la CNT i els entrebancs del govern i la Federació Patronal.
El 23 de novembre de 1920, fou detingut a l’estació de tren de Barcelona (tornava de Riotinto, on havia participat en la solidaritat d’una vaga minera) i reclòs, amb altres sindicalistes i polítics esquerrans (entre ells, Lluís Companys), a la presó de la Mola a Maó fins l’abril de 1922. Aquesta va ser una etapa de reflexió, d’articles a la premsa obrera i de formació.
Seguí recomençà una llarga etapa de viatges per la península per tal de reorganitzar els sindicats i de redreçar la situació de la Confederació, que havia caigut en l’espiral de repressió i violència, cap a l’organització, la mobilització de masses i les aliances amb altres organitzacions sindicals i polítiques d’esquerres.
La conferència sindical de Saragossa, al juny de 1922, li serví per plantejar el seu concepte de trajectòria social i política de la CNT. Junt a Peiró, Pestaña i Viadiu redactà una declaració segons la qual la Confederació havia d’intervenir en tots aquells aspectes que afectaven les condicions de vida de les classes populars.
Front les crítiques dels anarquistes més intransigents, Seguí reivindicà sempre la independència i la trajectòria pròpia del sindicalisme revolucionari. Va ser un llibertari absolutament convençut del paper cabdal del sindicalisme en l’emancipació dels treballadors i les treballadores i tanmateix convençut de la necessitat d’establir aliances amb altres forces sindicals i socials properes.
1.4.- Un final violent
El 10 de març de 1923, va ser assassinat a trets pels pistolers a sou de la patronal4, protegits pels representants de l’Estat a Catalunya i caps de la repressió obrera. Deixava un fill de sis anys i la seva companya Teresa Muntaner embarassada.
Només uns mesos després, al setembre, Primo de Rivera, capità general de Catalunya, faria el pronunciament que li va portar a la dictadura amb el vist-i-plau d’Alfons XIII, l’exèrcit i bona part de la burgesia catalana.
El Noi del Sucre es trobava en plena campanya d’extensió per tota la península i d’intensificació de contactes amb altres organitzacions progressistes. Tenia 35 anys quan va ser assassinat al carrer de la Cadena. Avui, en la Barcelona postindustrial i postmoderna res no recorda aquest fet.
2.- Pensament sindical, polític i social del Noi del Sucre
La majoria dels historiadors que s’han apropat a la figura de Salvador Seguí coincideixen a considerar que el seu principal paper va ser el d’organitzador i dinamitzador de la CNT. La seva obra teòrica, el seu pensament, fou bàsicament oral, en la seva vessant de mitiner (per la qual cosa, la majoria de les referències en aquest aspecte s’han de cercar en les ressenyes periodístiques de mítings i conferències i en les memòries de persones de l’època), d’articulista (tant en els òrgan de premsa confederals com eventualment en la premsa periòdica) i de ponent en algunes de les resolucions més significatives de la CNT.
La seva prematura i violenta mort també han contribuït a fer del Noi del Sucre un mite i alhora una figura que, en ser controvertida dintre dels àmbits llibertaris, ha estat apropada artificialment, amb vagues referències o suposades intencions, a altres corrents ideològics com el catalanisme d’esquerres, el socialisme i, fins i to, el comunisme. A la qual cosa, també va contribuir les seves fluides relacions amb persones d’altres organitzacions polítiques i sindicals.
2.1.- La importància i la missió del sindicalisme
Tota l’activitat coneguda de Salvador Seguí està fermament lligada al sindicalisme. Per dir-ho d’una manera més estricta al sindicalisme revolucionari (a l’estil de la Carta d’Amiens i de la CGT francesa) més tard batejat com a anarcosindicalisme al nostre territori.
Les seves conferències i escrits no deixen cap mena de dubtes al respecte de la importància que Seguí concedia al sindicalisme: “El Sindicato no es el fruto de un momento circunstancial que nos sirve sólo para determinados casos; como tampoco es el resultado de una lucha sostenida contra la burguesia; es lo uno y lo otro pero también algo más. Si el sindicato fuera sólo esto desaparecería así que su razón circunstancial hubiera triunfado o simplemente demostrado” És a dir no es tractava només d’una utilització circumstancial o sostinguda de l’organització i la lluita per millorar les condicions de vida i de treball de les classes populars.
Sinó de conformar un organisme que assegurés les condicions marterials i ètiques en el procés revolucionari: “…el Sindicato no es sólo un resultado de los determinismos económicos a los cuales estamos sujetos, sino que obedece a un propósito de elevación mental y material… ¿Quién puede negar que el Sindicato puede ser por su categoría profesional una garantía para asegurar la producción y distribucióbn de los productos al día siguiente del triunfo de la revolución?5
Per al Noi del Sucre la gran virtualitat del sindicalisme es la seva capacitat de conscienciació i de formació dels treballadors i treballadores. En una article a Solidaridad Obrera de principis de 1917, en el que cita els que ell considera principals tratadistes del sindicalisme (Sorel, Jaurés i Leone entre los reformistes i corporativistes; i, Labbri, Lorenzo, Cornelissen i Guillaume entre els revolucionaris), amb un títol inequívoc Por qué soy sindicalista es respon a si mateix i als lectors “Lo esencial es que todos los trabajadores se unan para el fin de su liberación económica, después, ya dentro de la lucha y del Sindicato, fácilmente comprenderán cuáles son sus enemigos. Si el sindicalismo, pues, viene a ser el momento consciente y mental de la acción del proletariado, es por ello que soy sindicalista” 6
2.2.- El caràcter sociopolític de l’anarcosindicalisme
Seguí va ser sempre conscient de la dimensió política (sòciopolítica, en diríem avui) de la Confederació. “El reconeixement de l’actuació política de la Confederació,…, és potser la característica que es manté amb més permanència al llarg de la seva vida”7 En una conferència celebrada a l’Ateneu de Madrid, en 1919, afirmava “Nosaltres entenem que el poder ha d’ésser atribució exclusiva dels sindicats”8
No obstant, el punt culminant d’aquesta elaboració teòrica es va produir durant la seva estança a la presó de La Mola i es va posar de manifest a la seva sortida, el 1922, en una sèrie d’actes públics i articles, però especialment en la resolució del Ple de Saragossa (de l’11 al 14 de maig de 1922).
Junt amb Peiró, Pestaña i Viadiu signà el Dictamen sobre la posició de la CNT davant la política nacional en la qual s’afirma que “… la conducta de la CNT no s’ha d’ajustar a la dels partits polítics” però que la Confederació “…no pot inhibir-se de cap dels problemes que en la vida nacional es plantegen”, que cal negar la interpretació de la política com a “art de governar els pobles” i donar-la l’accepció universal de “…les actuacions de tot ordre dels individus i de totes les col·lectivitats”; i, com a conseqüència la CNT “..estem obligats a aportar solucions i a ésser valors determinants a tots i en tots els problemes morals, econòmics, polítics i socials” per la qual cosa proposen: “Que la CNT declari que essent un organisme netament revolucionari, que rebutja francament i expressament l’acció parlamentària i de col·laboració amb els partits polítics, és alhora integralment i absolutament política, perquè la seva missió es conquerir els seus drets de revisió i fiscalització de tots els valors d’evolució de la vida nacional i per això el seu deure és exercir l’acció determinant mitjançant manifestacions de força i de dispositius de la CNT.”9
El Noi del Sucre era conseqüent amb els principis del sindicalisme revolucionari desenvolupats fonamentalment a la Carta d’Amiens de la CGT francesa (1906). En essència es plantejava la llibertat dels afiliats i afiliades a participar, fora del sindicat, en la forma de lluita que consideressin més adequada a les seves concepcions filosòfiques i polítiques; però deixant al sindicat la seva actuació autònoma en la consecució de la revolució social10
Seguí negava el caràcter plenament anarquista de la CNT, com pretenien alguns dels seus opositors en el si de la CNT. “És clar que el Sindicalisme no és Anarquisme. Però, sí és una gradació de l’Anarquisme…L’Anarquisme dóna ànima i esperit al Sindicalisme… Però que ningú dubti que el Sindicalisme és una promesa i una garantia per a la precipitació de les idees anarquistes”
No obstant, valorava positivament l’aproximació dels llibertaris (entre els quals es situava) al sindicalisme i la seva influència en els sindicats cenetistes: “…avui no espanta, com en altres temps, l’Anarquisme…Gràcies a la influència exercida pels anarquistes, va poder donar-se el cas que l’organització sindicalista acceptés, en els Congressos Regional de Catalunya i Nacional dels anys 1918 i 1919 respectivament, la declaració concloent que ens dirigíem a la conquesta del comunisme llibertari, cosa que potser hauria estat rebutjada l’any 1914 per allunyament dels anarquistes de les organitzacions”11
La primacia dels sindicalisme residia per a Seguí en que era “l’agrupació natural dels elements d’una mateixa professió” i l’instrument fonamental que “substituirà els valors burgesos i capitalistes …” i “…donarà garanties de moralitat i personalitat no donades, fins ara, per cap règim burgès”. “La virtut del sindicalisme, com que té idees pròpies, és rellevar i substituir els factors del capitalisme i de la burgesia” 12. Seguí resumeix perfectament la simbiosi entre sindicalisme i anarquisme amb la metàfora del títol de la seva conferència a la presó de La Mola, “El geni de l’anarquisme i l’home pràctic del sindicalisme”.
Aquesta posició prou explícita, aquesta concepció revolucionària i de classe no era grata a tots els anarquistes de l’època, alguns dels quals continuaven dubtant de la virtualitat llibertària de la lluita sindical. Federico Urales, propagandista anarquista i editor de la Revista Blanca opinava que “el comunismo libertario no es un ideal de clase y por tanto no tiene que estar defendido solamente por los trabajadores, sino por cuantos individuos lo sostengan, aunque no dependan de un jornal”13
La unitat d’acció sindical
Al juliol de 1916 va signar un pacte d’acció sindical conjunta amb la UGT, que li va portar a la presó durant uns dies. Conseqüència d’aquest pacte, i d’un de posterior, fou la vaga general de vint-i-quatre hores de 18 de desembre de 1916 contra la carestia de la vida i el desigual repartiment dels beneficis empresarials provocats per la neutralitat espanyola en la I Guerra Mundial.
L’èxit d’aquesta vaga mostrà que “el pacte CNT-UGT obria una conjuntura potencialment revolucionària”14 . Al març de 1917 es produirà una amenaça de vaga general indefinida que no s’acabarà de concretar, però la intransigència de la companyia ferroviària del Nord a readmetre 43 acomiadats a València va portar la UGT, més reticent que la CNT, a proposar a l’organització anarcosindicalista la declaració de la vaga general revolucionària el 13 d’agost.
La vaga general va durar 5 dies i va ser durament reprimida per l’exèrcit (32 morts i 64 ferits). Seguí formà part del comitè de vaga a Catalunya i hagué de exiliar-se a França per defugir la repressió posterior.
Per a César M. Lorenzo, la vaga general de 1917 fou “el primer gran golpe dado al apoliticismo revolucionario” atès que la finalitat de la vaga era substancialment política15 Gerald Brenan confirma aquesta hipòtesi en resumir el programa de la vaga general en el qual coexistien peticions estrictament sòcio-laborals (com la jornada de set hores i la setmana anglesa, el salari mínim de 4 pessetes diàries i la supressió del treball a preu fet, pensions pels treballadors incapacitats i els majors de cinquanta anys, la prohibició del treball pels infants menors de 14 anys,…) amb d’altres de marcat contingut polític (la república com a forma de govern, el reconeixement dels sindicats i de la seva capacitat per vetar les lleis burgeses, la separació de l’església i l’Estat, la dissolució de l’exèrcit i la seva substitució per milícies, la nacionalització de la terra,…)16
Les relacions entre la CNT i la UGT es van refredar a partir de 1919, com a conseqüència del Congrés confederal celebrat a Madrid. Una de les seves resolucions considerava que “las tàcticas y las ideas de la CNT y las de la UGT son diametralmente opuestas” per la qual cosa “no debe irse a la fusión de los organismos, sino a la absorción de los trabajadores que integran la Unión General” i com a conseqüència “…La Confederación debe redactar un manifiesto dirigido a todos los trabajadores españoles, concediéndoles un plazo de tres meses para su ingreso en ella, declarando amarillos y al margen del movimiento obrero a los que no lo hagan”17
No obstant, en setembre de 1920, Seguí va negociar amb Largo Caballero un nou pacte d’unitat d’acció sindical motivat per la important repressió policial (especialment pel que fa als sindicalistes de la CNT, després de la segona vaga general a Catalunya amb motiu de l’incompliment dels acords que van finalitzar la vaga de la Canadenca). “Doctrinas aparte, nos une la necesidad de salvar la propia existencia”18
Aquesta actuació (en la qual també van participar Salvador Quemades i Evelio Boal, llavors secretari del comitè nacional de la CNT) va ser durament criticada pels sectors anarquistes i bolxevics de la Confederació i no es va portar a la pràctica precisament perquè la repressió va afectar directament al seus signants.
En sortir de la presó de La Mola, Seguí va continuar cercant la unitat d’acció dels dos grans sindicats de l’època.
Les aliances estratègiques
Per a Molas, el tret més distintiu de la personalitat de Seguí fou “la importància donada als problemes de les aliances estratègiques, i la negativa a acceptar les simplificacions doctrinàries i esquerranistes dels purs”19
La preocupació del Noi del Sucre per la potencialitat de la Confederació i per evitar la seva persecució i la seva marginalització (en les dures etapes del pistolerisme on el discurs oficial de certa premsa, el nucli dur de la burgesia i el govern central tractaven de situar la CNT en el bàndol del terrorisme) li portaren a elaborar una estratègia, que posteriorment a estat batejada com a possibilisme llibertari, basada en :
a) la classe obrera no està preparada encara per fer la revolució; és condició prèvia capacitar-la (amb formació teòrica, consciència de classe i organització); b) la classe obrera actua sempre en política: no és antipolítica, sinó antipolítica burgesa;
c) cal buscar aliances fora de la classe obrera, sigui incorporant nous sectors al sindicalisme (intel·lectuals, rabassaires, tècnics, etc.), sigui buscant l’ajut de la burgesia liberal, a través dels partits republicans d’esquerra, que sense dinàmica pròpia només podran seguir el moviment obrer quan aquest passi a ésser un moviment real de masses;
d) en conseqüència, cal buscar el màxim d’aliances socials, i el màxim d’aliances polítiques possibles, crear una organització d’afiliació massiva i intervenir en la lluita política, per tal de capacitar la classe per al combat i per a la futura direcció de la societat”20
La voluntat política de Seguí
A l’entorn de l’amistat entre l’advocat Francesc Layret i Salvador Seguí s’ha elaborat una teoria segons la qual estava avançada la idea de constituir una candidatura política que uniria les forces del catalanisme d’esquerres (Alomar, Layret,…) amb els elements moderats de l’anarcosindicalisme (Seguí, Pestaña,…).
Aquesta tesi té com a fonament el llibre d’un correligionari del Noi21, en el qual s’assegura que Layret, Alomar, Companys, Serra i Moret, Comaposada i altres, entre els qual es trobaria Seguí haurien arribat a un acord per presentar una candidatura a les Corts i per fundar el Partit Socialista Català.
La prova es trobaria en una carta inacabada de Layret22 adreçada en castellà a una persona desconeguda, se suposa que de Madrid, en la qual mostrava la seva confiança en l’èxit de unes candidatures “francamente socialistas y comunistas en Madrid, Barcelona, Valencia, Zaragoza, etc” que per la immunitat suposaria treure de la presó a dirigents “aunque no fueran al Parlamento una vez elegidos” i encomanar-los “la obra de la dirección y propaganda”. La carta inacabada deia també “Hoy he hablado con Seguí de todo esto y creo que por su parte no hallaríamos obstaculos”23
No obstant, aquesta tesi només especulativa i sense suficients dades com per demostrar-se (Layret, morí assassinat el 1920 i Seguí, el 1923) va ser negada per Simó Piera, un altre company del Noi que explicà a Joaquim Ferrer: “…yo no creo que el Noi del Sucre hubiese fundado un movimiento político junto con Layret; lo que sí puede haber pasado es que apoyara con seriedad la actuación de Layret”24 Altres dos companys de Seguí, Joan Ferrer (que va demanar al periodista Huertas Claveria que evités les desfiguracions atès que los que le tratamos y colaboramos con él ya estamos hartos de ver como se lo atribuye cada clan político, cuando lo cierto es que el Noi actuó siempre , hasta el último día como anarcosindicalista”25 ) i Rafael Vidiella (més tard, fundador del PSUC), en coincideixen.
Molts historiadors se situen en aquesta mateixa posició: Albert Balcells26 comparteix l’opinió de Piera i ha escrit que Seguí va negar la seva participació en cap partit polític27, Isidre Molas argumenta que Seguí es va negar a integrar-se a la candidatura “de Barcelona per a diputats”28 tal i com el varen proposar els socialistes catalans i retornà del seu exili a França, com a conseqüència de la vaga general de 1917, quan va ser concedida pel govern l’amnistia; i, Manuel Cruells documenta aquesta posició amb la negativa de Seguí davant un periodista en 191929 i desmuntant la suposada estratègia electoral conjunta entre Seguí i Layret30
Violència individual i acció de masses
Seguí no va escapar a la llarga etapa de violència (1913-1923) que va condicionar la vida sindical i política a Catalunya, va patir un seguit d’atemptats (1919, 1920) i la seva vida li va ser arrabassada pels pistolers al servei de la patronal i dels representants del Govern central a Catalunya, al 1923. No obstant, sempre va ser “partidari de les accions de masses i oposat radicalment a la lluita entre bandes rivals, era un dels pitjors enemics de la burgesia intransigent perquè impedia amb la seva actuació la radicalització minoritària de la lluita, l’aïllament polític de la classe treballadora i l’aparició d’unes condicions en què els pistolers professionals, ajudats pel poder econòmic de la Patronal i l’actuació de la policia, podien esclafar, tard o d’hora, amb els pistolers de l’Únic, el moviment obrer organitzat. I més quan enfront seu existia el sindicalisme groc, anomenat lliure”31
Seguí per la seva situació promoguda pel reconeixement dels seus companys, estigués desenvolupant un càrrec confederal significatiu o no, i la seva capacitat per establir vincles amb altres organitzacions i sectors socials va estar situat a l’ull de l’huracà de la violència. Era l’objectiu primordial de les bandes de pistolers i rebia continuades amenaces “S’han reunit els elements dirigents del Sindicat Lliure i han acordat matar-te a tu, Pestaña i Canoves i altres;…”32
A més de les amenaces externes, Seguí lluità també contra els infiltrats de la policia i la patronal i contra tota una sèrie d’eixelebrats que van començar a aparèixer pel sindicat en els moments de màxima afiliació o de conflicte social.
“Condeno toda violencia, aunque pueda excusarse en determinados momentos. La violencia sistemática siempre nos perjudica , porque si dentro de nuestro campo de lucha sindical hay 50 o 100 exasperados que sólo creen en la firmeza de los actos de fuerza cruel como medio para conquistar el triunfo del proletariado, al cometerlos únicamente se han ganado la condena pública y, por consiguiente, el retraimiento del gran pueblo obrero, que vuelve a su hogar rehuyendo la complicidad moral de los enamorados de la violencia. El resultado de una actuación violenta es por completo contraproducente , ya que dicha actuación trae consigo, además, la paralización absoluta de nuestra propaganda y una detención obligada en la ruta ascendente hacia el ideal de una nueva sociedad. 33
Seguí n’era conscient també de la dimensió de guerra de classe que suposava el pistolerisme: “El pistolerismo lo ha traído la guerra, la lucha de este pobre patrón que no ha estimado nunca el esfuerzo moral que el trabajador catalán pone en su trabajo y que ha cedido todas las reformas sociales conseguidas por la fuerza y nunca por la razón. Cuando tiene a su lado el poder y la autoridad ya no quiere oir hablar de reivindicaciones sociales”34
El seu assassinat no va respondre a la seva vinculació a l’escalada de violència desfermada entre patronal i govern contra el sindicalisme revolucionari i de determinats grups de sindicalistes “justiciers” o aventurers contra la violència institucional. “Seguí era un dels homes més representatius del sindicalisme…ell va assistir i fomentar el desenrotllament de l’obrerisme, i va arribar amb la seva intervenció i entusiasme a donar-li una estructura i una força abans impensada…Se’l va eliminar no pel que representava com a força cega i irracional, sinó per la seva intel·ligència constructiva i ordenadora”35
Emili Cortavitarte Carral
1 MOLAS, Isidre; Salvador Seguí, escrits, p. 5 i 6.
2 MOLAS, Isidre; Op.Cit., p.7.
3 Sobre la biografia de Seguí, veure també MARTÍNEZ DE SAS, Ma Teresa i PAGÈS i BLANCH, Pelai (coordinadors); Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans, p. 1288-1290.
4 Sobre els seus assassins veure MANENT i PESAS, Joan ; Records d’un sindicalista llibertari català, p. 264-272.
5 Article publicat a Solidaridad Obrera el 30 de desembre de 1916 i reproduït a ELORZA, Antonio; Artículos madrileños de Salvador Seguí, p.161-164.
6 ELORZA, Antonio; Artículos madrileños de Salvador Seguí, p.164-165.
7 MOLAS, Isidre; Op. Cit. MOLAS, Isidre; Op. Cit., p 11.
8 CRUELLS, Manuel; Op. Cit., p.176.
9 MOLAS, Isidre; Op. Cit., p. 82-83.
10 CORTAVITARTE, Emili; El sindicalismo revolucionario: auge y decadencia (1890-1945), en Escuela de Militantes. Ponencias, p. 14.
11 Una conferència d’àmbit estatal de grups anarquistes, reunits a Barcelona el 1918, va decidir l’adhesió als sindicats de tots els llibertaris encara no sindicats. Les principals figures de l’anarquisme (García Birlán, Teresa Claramunt, Federico Urales, Sánchez Rosa, Higinio Noja, José Prat,…) se havien mantingut al marge del sindicalisme. Veure LORENZO, César M.; Los anarquistas españoles y el poder, p. 34 i 36.
12 MOLAS, Isidre; Op. Cit., p. 72-74
13 PANIAGUA, Javier; Una gran pregunta y varias respuestas. El anarquismo español: desde la política a la historiografía, Historia Social núm 12, 1992, p. 50.
14 BALCELLS, Albert (coordinador); Història dels Països Catalans. De 1714 a 1975, p. 464.
15 LORENZO, César M.; Op. Cit., p. 43.
16 BRENAN, Gerald; El laberinto español, p. 268.
17 PEIRATS, José; La CNT en la revolución española, Volum I, p. 6.
18 Entrevista en La Voz de Madrid, citada en HUERTAS CLAVERIA, JM; Op. Cit., p 47.
19 MOLAS, Isidre; Op. Cit., p. 10-11.
20 MOLAS, Isidre; Op. Cit., p 11.
21 FOIX, Pere; Apòstols i mercaders
22 Sembla que no la va poder acabar perquè va ser interromput per la dona de Companys que va reclamar la seva intervenció davant la detenció del seu marit i trenta-cinc cenetistes i en sortir va ser mort pels pistolers de la patronal
23 CAPMANY, Ma Aurèlia i ROMEU Xavier; Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. Paris, 1971.
24 FERRER, Joaquim; Perfil d’un sindicalista
25 HUERTAS CLAVERIA, JM; Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”; p. 9.
26 BALCELLS, Albert; El sindicalisme a Barcelona. E. Nova Terra, Barcelona, 1965.
27 Sobre la polèmica, veure HUERTAS CLAVERIA, JM; Op. Cit., p. 51-52.
28 MOLAS, Isidre; Op. Cit., p. 8
29 “…Jo no seré mai diputat. Li ho asseguro…” en declaracions al Heraldo de Madrid, citat per CRUELLS, Manuel; Salvador Seguí, el Noi del Sucre, p. 176.
30 CRUELLS, Manuel; Op. Cit., p.178-181.
31 MOLAS, Isidre; Op. Cit., p 8.
32 XURRIGUERA, Ramon; La repressió contra els obrers a Catalunya, p. 15.
33 HUERTAS CLAVERIA, JM; Op. Cit., p. 81.
34 HUERTAS CLAVERIA, JM; Op. Cit., p. 50.
35 VIADIU, Josep; Salvador Seguí, El hombre y sus ideas, p. 47-48.