José Asensio
Sector universitats CGT-PV
La recent inauguració del curs acadèmic en la UPV va haver de ser suspesa a causa de la protesta realitzada per centenars d’estudiants que van acabar irrompent en el Paranimf on s’anava a celebrar aquest acte. No ha estat aquesta l’única reivindicació realitzada en les universitats públiques valencianes encara que sí la més criticada des de diferents àmbits. Accions d’aquest tipus han tingut lloc en altres universitats del Regne d’Espanya i tampoc són una novetat en aquest inici de curs. L’any passat, per exemple, en la centenària Universitat de València es va produir una altra de semblants característiques que va interrompre l’acte d’obertura durant més de mitja hora. En tots aquests xicotets o grans boicots al protocol acadèmic, segons els vulguem analitzar, la reacció dels dirigents universitaris, amb el Rector al capdavant, ha estat considerar-los una greu alteració de l’activitat universitària. Des del rectorat de la UPV no s’ha tardat a qualificar-los d’actes vandàlics i violents mentre s’anunciava que “s’adoptaran les mesures oportunes…per a garantir la normalitat de la vida acadèmica”. Esperem que aquestes paraules no es convertisquen en expedients sancionadors ni d’expulsió per a cap integrant del moviment estudiantil.
En aquest context la degana de les universitats públiques valencianes clausurava recentment una gran exposició retrospectiva que sota el títol d’Universitaris contra la dictadura destacava el paper protagonista de molts estudiants en la seua lluita contra la dictadura franquista i en la repressió que el règim va exercir contra elles. Curiosament moltes d’aquelles persones integrades en col·lectius estudiantils han ocupat i ocupen càrrecs de direcció en moltes universitats. Per a afegir més curioses coincidències molts d’aquests
alts directius universitaris han contribuït a la redacció dels estatuts de les seues institucions, o fins i tot han assessorat en els esborranys de la legislació estatal o autonòmica sobre aquest tema, per a assegurar que entre les grans missions assignades a l’educació superior seguisquen existint valors com la llibertat, la solidaritat o el pluralisme o la creació de l’esperit crític.
Amb tot açò podem formular, llavors, algunes incòmodes preguntes sobre l’actual situació del sistema públic d’ensenyament. Què passaria si una exposició intentara arreplegar en l’actualitat la lluita universitària, i per extensió de tota la comunitat educativa, contra la dictadura del capital, o dels mercats com agrada denominar-la en aquests temps? Què succeiria si arreplegàrem en grans panells fotografies i dades de com s’ha anat deteriorant l’ensenyament des que s’estan aplicant les recomanacions que emanen dels gens emocràtics organismes econòmics internacionals com l’OMC o l’OCDE o d’influents lobbies com l’ERT, Mesa Rodona dels Empresaris Europeus? Quina conclusió trauríem coneixent que l’estudiantat i una part important dels col·lectius de treballadors i treballadores de l’ensenyament mai són tinguts en compte per a elaborar qualsevol normativa que diu garantir el caràcter públic i el finançament de l’ensenyament? Per ventura no és violent excloure a una part de la població en edat d’estudiar de poder fer-ho quan les seues famílies no poden sufragar la despesa que suposa en l’actualitat? Com denominaríem l’actitud d’un partit quan imposa una llei en contra d’una gran part de la comunitat educativa?
Si una exposició així es realitzara i, a més, obrira un debat seriós i responsable sobre les conseqüències a mitjà i llarg termini de totes aquestes reformes en el sistema educatiu del regne d’Espanya arribaríem a la conclusió que els únics beneficiats de tota aquesta deriva són aquells que consideren que l’educació, com la sanitat o els serveis socials, no poden ser universals ni gratuïts, ja que com qualsevol altra forma de negoci estan subjectes a paràmetres purament mercantilistes, i que l’única ideologia vàlida per a aplicar en el món és el liberalisme que, des de fa més de cinquanta anys, es propugna des de la universitària escola de Chicago.