El músic valencià Rafel Arnal explica en exclusiva les seues vivències i esdeveniments en la capital d’Egipte que s’ha portat per davant al govern dels Germans Musulmans
Rafel Arnal / El Caire. LaVeuPV
En plena fase per recuperar-nos del terrabastall d’esdeveniments polítics i socials dels darrers dies a Egipte, i havent recuperat el pols de l’activitat quotidiana, la foto final què resumeix els quatre dies de manifestacions, discursos, militars als carrers i revolta civil què s’inicià el passat diumenge ha sorprés tothom, des de els Salafistes; el Sant Pare Copte; el Sheikh d’Al Azhar —lider espiritual del més important Centre Islàmic i Mesquita a tot el Mitjà Orient—; els militars amb el seu cap Abdul Fatah Al-Sisi; Al Baradei i els caps del moviment Tamarod (Rebel) entre altres sortien a la televisió nacional egípcia per confirmar la pressa de poder a Mohamed Morsi, donant per finit un any de govern islamista i encetant, la nit del tres de juliol, amb una imatge d’unitat reflex d’una nova etapa política per a Egipte, mentre per altra part es detenien els caps dels Germans Musulmans i s’impedia la seua sortida del país.
Hom no deixa de sorprendre’s de la capacitat de mobilització dels egipcis en moments tan difícils, però el què veritablement et deixa perplex és la seua versatilitat en l’acció política, i com de ràpids poden ser en la pressa de decisions, els canvis d’opinió i fins i tot la consolidació d’aliances.
El candidat, diplomàtic i premi Nóbel Al Baradei va abandonar la carrera presidencial el 14 de juny del 2012 denunciant què la democràcia estava pressa pels militars i què aquests “no tenien cap intenció de cedir quotes de poder per mantindre privilegis de pressupost i autoritat”. Doncs ara mateix, Al Baradei es troba de nou en primera línia política fent costat als militars que denunciava fa un any i pocs dies.
Si ben bé llavors les circumstàncies eren diferents, amb una societat embriagada encara per la contundent capacitat de capgirar el destí de tot un país captiu durant trenta anys d’autocràcia, amb una classe política incipient poc versada en assumptes d’estat, i amb molta feina que fer per restituir la normalitat i encetar un profund canvi cap a la democràcia, aquest escenari fou aprofitat aquell 2011 pels militars reclamant a la seua manera l’autoritat i atorgant-se un període de govern transitori que facilités la feina als qui treballaven per reconduir el país.
Aquesta fou la por i el punt d’inflexió que feu trontollar la confiança d’Al Baradei en la deriva política del país i la seua opció fou abandonar la carrera presidencial. No obstant, també cal remarcar la falta de recolzament real cap a la figura del premi Nobel, doncs a Tahrir era molta la gent què el reivindicava, però poca la què confiava en la seua capacitat per gestionar el país. Com ens va a governar un egipci què ha viscut els darrers anys als EUA? Què sap ell del què ens passa ací als egipcis? Eren reflexiones ben esteses entre els comentaristes improvisats que omplien la plaça durant aquells dies.
Poc després d’aquesta renúncia els mitjans mundials es van fer ressò dient què Tahrir s’havia quedat sense el seu cap polític, obviant què els Germans Musulmans foren també impulsors d’aquest primer èxit revolucionari i lluitaren colze a colze contra Mubarak: es celebraren les eleccions i va sortir com a guanyador Morsi, això sí, amb denúncies de corrupció i enganys electorals diversos.
Ara, un any després d’aquest triomf democràtic, les coses son ben distintes. El balanç de govern dels Germans Musulmans ha demostrat què no han estat capaços de reconduir l’Egipte de la fallida econòmica, de la pèrdua progressiva del prestigi mediador que tenien al Mitjà Orient, i no han aconseguit aturar la inseguretat creixent, la falta d’independència de la justícia o els judicis militars a civils encara per resoldre. Tot açò ha desbaratat la confiança del poble en allò que van prometre de governar per a tothom, car s’han preocupat de consolidar les parcel·les de poder en lloc d’aconseguir consensos polítics… Només cal recordar la polèmica Nova Constitució Egípcia, finalment aprovada per majoria, que van haver de reformar a última hora perquè aplicava la Sharia a l’estil saudí i feia d’Egipte un nou pais on la política es regia pel llibre sagrat, lAlcorà , i han jugat a estendre el poder del president sobre el Parlament més enllà d’allò permissible.
Tot açò, més el palpit constant de la lluita encetada a Tahrir al 2011, malgrat haver caigut progressivament el nombre de protestes des de l’inici de les revoltes fins al maig d’aquest any, quan s’obrigué de nou el pas al trànsit dels cotxes, i la nova crida a la rebel·lió per part de Tamarod (Rebel), moviment civil què va néixer fa poc amb una simple campanya d’aplegar signatures (n’arribaren a reunir 22 milions durant els messos de campanya, què acabava el passat 30 de juny) per demanar la fí del govern de Morsi, ha conclòs amb un govern intervingut pels militars en un acte què l’han nomenat de “defensa del poble egípci” davant la divisió i la deriva violenta dels darrers mesos entre partidaris i detractors del ara exPresident Mohamed Morsi.
Mal presagi i mal acabament, una de les coses què més se li ha criticat a Morsi és que un President ha de ser-ho per a tots, tant per als seus seguidors com per als que no l’han votat a les eleccions, i la imatge de Morsi els darrers mesos havia trontollat fins a caure a quotes de impopularitat excessives per a un càrrec de la seua importància. La foto què parlàvem adés, on els salafistes apareixen al capdavant d’aquesta nova imatge de govern en parla prou clar ja que, ells van demanar el vot per a Morsi a les passades eleccions. Llavors, no sols els qui d’entrada anaven contra Morsi han instigat aquesta nova revolta què ens ocupa, també dins de casa ha trobat Morsi divergències polítiques què ara li han costat el càrrec.
Un nou escenari s’albira a Egipte, i cal esperar els moviments polítics dels propers dies per entendre el sentit d’aquesta pressa de poder a la força per part dels militars amb la connivència de tants actors polítics i una majoria ampla de la població. Ha estat un cop d’estat metodològicament parlant, però cal estar a peu de carrer per entendre que els egipcis no van enderrocar un President com Mubarak per cedir-li la cadira a un nou President que buscara perpetuar-se al poder o expressara amb tanta vehemència una praxi de profunda inoperància per conduir el país. Morsi guanyà les eleccions amb tretze milions de vots sobre una població de noranta milions d’habitants (el 51% dels vots emesos), una majoria massa justa per a un pais tan convuls, i la seua manca de capacitat de liderar un país tan estratègicament important com ho és Egipte ha fet que ara, estiguem parlant d’un capgirament polític vertiginós però necessari cap a una veritable transició política, que deixe els vells models del poder absolut enrere.
