Carles Masià. La Directa
D’arrels argentines, Iñaki Rivera és professor de Dret Penal, continuador dels estudis de criminologia crítica de la dècada de 1970 i responsable de l’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona. Durant el mes de maig, va declarar com a testimoni en el procés contra nou funcionaris de presons acusats de torturar els reclusos amotinats a la presó de Quatre Camins l’any 2004. Les converses que les investigadores de l’Observatori van mantenir amb els presos les setmanes posteriors al motí van servir per elaborar un dossier que ha ajudat a denunciar els fets en diversos processos judicials i organismes internacionals. El 5 de juny es va celebrar la darrera sessió del judici i la sentència s’ha fet pública avui, on es condemna sis funcionaris per maltractes a penes d’entre sis mesos i tres anys i mig de presó. Els advocats de l’acusació han manifestat que es tracta d’una sentència clarament insuficient.
Quin va ser el teu paper en aquest judici?
Tot va començar un divendres a la nit. Jo era fora i vaig veure la notícia del motí per la televisió. Després del cap de setmana, vam començar a rebre trucades de familiars que havien anat a parlar amb els presos i no els havien trobat, o bé no els acabaven d’explicar què passava. No eren comunicacions normals. Al cap de dos o tres dies, vam rebre cartes d’interns que explicaven coses francament molt fortes. L’investigadora de l’OSPDH Mònica Aranda i jo vam mantenir una entrevista amb el director general de Serveis Penitenciaris de l’època, Albert Batlle, que només feia tres dies que havia pres possessió del càrrec. Li vam explicar la tasca de monitoratge que fèiem i vam rebre l’autorització per visitar les cinc o sis persones que ens havien enviat les cartes. També ens va permetre anar a altres presons, ja que alguns presos havien estat traslladats a Ponent, la Model i Can Brians. Potser havien passat unes dues setmanes des que va tenir lloc el motí. Un cop a dins de la presó, primer ens va rebre el director i li vam explicar que volíem revisar els expedients d’aquests reclusos. No s’hi va oposar, però li va causar una mica de sorpresa. Per a l’administració penitenciària, som una figura estranya, ja que no som fiscals ni jutges. Vam poder parlar cara a cara amb els presos, tot i que, al principi, alguns es mostraven molt recelosos perquè no sabien què era l’OSPDH. Per tal d’establir una relació de confiança, els vam dir que no teníem res a veure amb l’administració de presons i sempre vam establir el mateix procediment: mentre un preguntava, l’altre prenia notes textuals, ja que està prohibit enregistrar i fotografiar les converses. A fora, vam redactar un informe amb les declaracions dels presos, sense afegir-hi cap impressió ni valoració nostra. La tasca de l’OSPDH va consistir a recollir una informació que no podia sortir de la presó de cap altra manera. També vam adquirir el compromís, per part d’Albert Batlle, de posar aquesta informació a disposició del Servei d’Inspecció de la Direcció General de Serveis Penitenciaris, un òrgan que tenen totes les administracions penitenciàries del món. Al llarg de dues o tres setmanes, vam conversar amb els presos que havien estat al motí de Quatre Camins i tots van coincidir en el mateix.
Quins eren els principals punts de coincidència?
És important contextualitzar que la violència exercida pels funcionaris no es va utilitzar per reestablir l’ordre –que és l’argument de la defensa–, perquè la situació ja estava controlada cap a les nou del vespre. Els presos van pujar a les cel•les i ja sabien que vindrien els funcionaris. Del mòdul número 1 fins al mòdul d’ingrés hi ha un llarg passadís on els funcionaris van formar una doble filera; és el que s’anomena paseíto. Els presos van arribar en calçotets a l’infermeria, que era a la part final, i tots van pensar –equivocadament– que els cops ja s’acabarien. Allà els esperava el subdirector mèdic del centre, Xavier Martínez, que va iniciar una nova sessió de cops amb la porra a la mà d’una manera especialment violenta. Després, a fora, hi havia els Mossos d’Esquadra esperant amb les furgonetes per fer els trasllats. Tots els presos van afirmar que la policia no els va tocar. Amb tot, alguns reclusos van explicar que, en arribar a la seva nova destinació, els esperaven funcionaris, i els van tornar a colpejar. Amb tot el que ens van explicar els presos, vam fer un informe, que després vam presentar a Batlle, als Serveis d’Inspecció Penitenciària, als Jutjats de Vigilància Penitenciària, a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al Comitè Europeu de Prevenció de la Tortura, al Comitè Contra la Tortura de l’ONU i a Amnistia Internacional.
Com va reaccionar l’administració penitenciària?
El més fort encara havia d’arribar. Vam seguir anant a veure alguns presos, com ara José Solís, una persona forta i amb molta consciència. Al cap de tres setmanes del motí, en una visita, d’esquena a nosaltres, va començar a plorar de manera impressionant. Ens va explicar que, després de cada visita, l’obligaven a signar un paper que, més o menys, deia que jo, com a director de l’OSPDH, li estava oferint assistència jurídica gratuïta durant el compliment de tota la seva condemna a canvi que ell denunciés haver patit tortures per part dels funcionaris. Ens va explicar que es va negar tres cops a signar aquest document i, en una d’aquestes ocasions, va rebre una pallissa impressionant. En acabar la comunicació, ens esperava el director de la presó, que ens va preguntar si teníem alguna queixa. Jo vaig respondre que volia parlar amb ell en privat i li vaig explicar tot el que m’havia dit Solís. El director va assegurar que no podia ser, que era una cosa molt greu, i que anés amb compte amb el que deia. Vaig respondre que me n’aniria directament al jutjat de guàrdia a presentar una denúncia per tortures contra ell, ja que era el màxim responsable de la presó i –el que era més important– a demanar a Batlle algun tipus de mesura de protecció per als presos. La denúncia no va prosperar, la van arxivar. Una tarda, vam anar a veure Batlle i em vaig queixar que aquelles persones no havien rebut cap visita seva ni dels inspectors. Amb les denúncies, estàvem fent el préssec, ja que mentrestant continuaven colpejant els presos. Vam demanar un trasllat immediat dels presos afectats amb un protocol especial, que no és res més que una ordre de Batlle a un director d’un altre centre explicant que un determinat pres es troba en una situació molt dèbil. Al cap de dues hores, van cridar Solís i va ser traslladar a la Model, on ja no va patir cap més maltractament.
Un altra qüestió molt preocupant és que el dossier que vam lliurar a Batlle era reservat, però després ens vam assabentar que els funcionaris en tenien fotocòpies, i que les mostraven a José Solís per recriminar-li les declaracions que havia fet. A partir d’aquí, vam decidir que ja n’hi havia prou: quan el dossier va aparèixer publicat a la portada de El País, tot va començar a canviar. Es va iniciar un procés administratiu que es va arxivar sense que es trobés cap responsable, una investigació parlamentària i un judici contra els presos –que va acabar amb moltes condemnes i algunes absolucions, com la de José Solís–. Gràcies a la feina de les advocades, es va arribar fins on som ara. El nostre paper al judici contra els funcionaris de Quatre Camins és fer de testimoni, ja que vam presentar l’esmentat dossier, una documentació que té la mateixa qualitat legal o processal d’un escrit de denúncia.
La Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura (CPT) va assegurar que el motí de Quatre Camins “suposa un dels capítols més greus de vulneració dels drets humans de la història recent”. Creus que el veredicte del jutge estarà a l’alçada de la importància d’aquests fets?
És un judici molt important, i això no es pot minimitzar. Per primer cop, al cap de nou anys s’han assegut a la banqueta dels acusats nou funcionaris de presons, la qual cosa ha costat molt. D’altra banda, també és molt important la visibilització que s’ha aconseguit fer de tota aquesta brutalitat. Dit això, en un procés penal hi ha moltes coses que acaben quedant fora. No és el mateix la veritat processal que la material. El motí va tenir conseqüències personals per a molta gent i aquest no és l’objecte del judici. Per això, al final, t’adones que, si la justícia consisteix a recompondre una situació ferida, això és absolutament impossible. Esperem que s’acabi amb una sentència condemnatòria que, segurament, tindria una importància brutal i que no hi hagi indults. Amb tot, després dels últims casos amb els Mossos d’Esquadra, ja hem perdut la innocència en aquest aspecte. S’ha de tenir en compte que, en l’època del tripartit, es va condecorar un torturador i es va premiar amb ascensos persones condemnades per maltractaments. Si cal, tornarem a posar els casos a disposició dels organismes internacionals perquè facin més inspeccions i demanin explicacions a l’Estat espanyol. Amb les eines legals de què disposem dins d’aquest món, no podem fer res més.
Ara, en fred, quines sensacions tens del judici?
Sincerament, els dies abans del judici tots estàvem molt malament, amb nervis i por. Tingues en compte que fa anys vaig rebre amenaces i ara m’havia de tornar a trobar cara a cara amb una gent de la qual no vull saber-ne res. Després, en el moment de declarar, em vaig sentir millor, ja m’esperava els atacs desqualificadors. Al final, a la sortida dels jutjats, vaig tornar a sentir una insatisfacció molt gran, em semblava que m’havia oblidat de dir algunes coses. Durant gairebé 13 anys vaig treballar com a advocat defensor de persones preses, sé què significa portar la defensa dels funcionaris i puc entendre la seva estratègia. Malgrat tot, crec que algun d’aquests advocats va arribar a un punt de vergonya increïble i, personalment, quan tot hagi acabat, no descarto emprendre algun tipus d’acció legal. Ja començo a estar molt fart de nou anys d’haver d’aguantar atacs. A més, ho fan amb una difusió de manual, amb el codi penal a la mà i mitjançant Internet. No paren d’insultar-me i d’acusar l’observatori de corrupció. Jo penso que tot té un límit, la sensació és francament molt desagradable.
En qualsevol cas, sou conscients que gràcies a l’observatori s’està donant veu a un col·lectiu que normalment resta silenciat?
Sí, però, sincerament, l’observatori és una peça més d’una maquinària que té moltes peces: els reclusos, les famílies, l’advocacia… Una altra insatisfacció és que s’ha quedat molta gent pel camí, tant d’una banda com de l’altra.
Segons la informació reservada de Serveis Penitenciaris, al principi hi havia 26 presos lesionats, dels quals ara han declarat menys d’una dotzena. D’altra banda, segons el que va signar Albert Batlle, aquell dia van entrar a la presó més de 200 funcionaris fora de servei. Hi ha reclusos que han aguantat molt: tot i estar a la presó, encara continuen declarant contra els funcionaris; no em puc imaginar el que els pot passar ara o d’aquí a un temps, quan no estiguin sota el focus mediàtic. Tinc clar que, si s’ha esmentat tant l’observatori, és perquè hi ha una estratègia barroera de la defensa. Des d’un punt de vista legal, si impugnes la prova principal dient que és corrupta, pots demanar la nul•litat de tot el que ha passat després. No es poden agafar enlloc més. Totes les declaracions dels presos coincideixen en assenyalar les mateixes persones, llocs, hores i modus operandi.
Com valores la cobertura mediàtica del motí de Quatre Camins durant els últims mesos?
En general, els mitjans de comunicació són una eina absolutament imprescindible perquè, al final, els responsables de les presons volen donar la imatge que no hi passa mai res. I quan un mitjà de masses fa que això es trenqui, els fa mal. Dins de les nostres possibilitats, sempre hem utilitzat la premsa com a eina de lluita i això no ens ho perdonen, tot i que són eines pacífiques i democràtiques dins d’un estat de dret.
El Mecanisme Nacional de Prevenció de la Tortura (MNPT), organisme depenent del defensor del poble espanyol, va publicar el seu informe el mes de maig. Quina valoració en fas?
Per començar, és molt significatiu que la visita del Comitè Europeu per la Prevenció de la Tortura (CPT), que té una durada d’entre una i dues setmanes, hagi constatat moltes més coses que el defensor del poble en tres anys. Se’ns diu que mai no hi ha tortures a les presons, comissaries, centres de menors, CIE… només es parla d’algun cas aïllat d’abús d’autoritat de caràcter lleu. En aquest sentit, irònicament, per això nosaltres demanem que Europa ens rescati en temes de drets i llibertats fonamentals, en comptes de fer-ho per l’economia.
Pel que fa a l’informe del CPT, torna a recomanar l’aplicació d’un protocol d’interrogatoris per evitar maltractaments.
Es tracta de l’enèssima recomanació d’una mesura que fa més de 20 anys que multitud d’organismes demanem, igual que la derogació de la Llei antiterrorista, que és una legislació ad hoc que va en paral•lel a la legislació ordinària. No hi ha res de nou. El govern anterior de la Generalitat sí que va implantar les càmeres a les comissaries, la qual cosa després va donar lloc a alguns famosos casos televisius. Amb tot, sabem que aquestes càmeres molts cops no funcionen. Recordo que, abans, denunciàvem casos basant-nos en les cintes de les càmeres de videovigilància de la presó Model. I, molts cops, les càmeres es tapaven o s’apagaven, i les cintes s’acabaven esborrant. Per tant, s’ha d’anar amb compte: sembla que les coses siguin millor perquè s’ha instal•lat una càmera, però la realitat és la mateixa. Una càmera es pot encendre i apagar quan t’interessi.
Per tant, aquí, encara que feu servir les vostres eines, acabeu topant amb el tema de sempre: la voluntat política
Cadascú té la seva parcel•la d’acció: uns treballen amb eines legals, altres amb comunicació, altres es manifesten al carrer, etc. A final, el que interessa és que tots aquests casos es visibilitzin com, per exemple, la situació dels Centres d’Internament per a Estrangers (CIE).
Precisament, la situació als CIE era un altre dels punts foscos que denunciava l’informe del CPT.
Quantitativament, afecta molta menys gent, ja que a l’Estat hi ha 68.000 presos. Però qualitativament, la situació és molt pitjor. S’ha creat una espècie de simulacre de jurisdicció. No hi ha sentències perquè no hi ha acusacions, ni delicte. Només hi ha privació de llibertat de facto en unes condicions absolutament deplorables. Seguim comptabilitzant morts, malalties –que se’n parla molt poc– i abusos. La campanya de tancament dels CIE no acaba de prosperar. Hi va haver un punt d’inflexió quan l’administració va intentar utilitzar les entitats de la campanya per tal de millorar una mena de reglament que, en realitat, era una rentada de cara als CIE. Afortunadament, la immensa majoria d’entitats no hi va voler participar. Si l’administració vol millorar-ne les condicions, em sembla bé, però nosaltres en demanem el tancament.
En aquest sentit, podem considerar que les persones migrades són les més vulnerables als maltractaments i les tortures?
Hi ha el caràcter pervers del procés penal. Si tu poses una denúncia perquè t’han ingressat en un CIE i el judici es fa al cap d’un o dos anys, segurament ja t’hauran expulsat. Per tant, com que no arribes a la ratificació del plenari –a l’acte del judici oral– la teva denúncia inicial no té valor. El primer cas d’aquest tipus va ser escandalós, es va produir al CIE de dones de Màlaga, on es van produir tota mena de casos d’abusos sexuals. Durant dos o tres mesos, quatre policies nacionals van anar a la presó, perquè el jutge instructor s’ho va agafar molt seriosament. Van expulsar totes les dones i després de la vista oral van absoldre tots els policies acusats per la qüestió processal que et comentava.
Finalment, l’informe del CPT demana que la policia vagi identificada. Veus alguns canvis en la gestió dels Mossos d’Esquadra en els últims anys?
Si som rigorosos, durant els últims anys la policia no s’ha gestionat sempre igual. Al principi del segon mandat de Joan Saura ens vam entrevistar amb Joan Boada i vam tenir la impressió que s’ho prenien més seriosament, sobretot quan van instal•lar càmeres a les comissaries. S’havia creat un gabinet especial i ens van demanar que si teníem notícies d’abusos que ho notifiquéssim. Després van sortir alguns casos de maltractaments gràcies a les càmeres i vam pensar que s’havia d’aprofitar. Més endavant, va sorgir el tema del codi ètic que, realment, era una bajanada. Era una d’aquestes coses que en el món dels drets humans internacionals s’anomena bones pràctiques. En definitiva, no és altra cosa que complir amb la llei. No es tracta de cap valor afegit, tot i que ens semblava bé. Però aquest codi de seguida va topar amb l’oposició de la policia i els seus sindicats, i tot es va quedar en un tímid intent de millora. Després va arribar el cèlebre Felip Puig que, realment, era la vergonya personificada. Representava el pitjor, no només pel que fa a les decisions, sinó per l’actitud –amb el posat del bat de beisbol i dient que perseguirà la gent amb la llei i una mica més enllà–, juntament amb aquesta defensa corporativa de la policia. Al capdavall, es tracta de tenir una mínima cultura política democràtica: si gestiones un col•lectiu no pots tenir aquestes actituds, has d’escoltar tots els sectors i tenir una mica de cintura.
D’altra banda, irònicament, Puig va tenir el mèrit d’aglutinar en contra seva una multitud de persones que abans estaven aïllades, com professors universitaris, mestres d’escola, mestresses de casa… Realment, la policia es va guanyar la mala fama a pols. I aquesta crítica que abans només es detectava en moviments socials, alguns mitjans de comunicació i la Comissió de Defensa del Col•legi d’Advocats, es va estendre a d’altres col•lectius. Va justificar moltes actuacions desproporcionades de la policia i ens va arribar a dir que érem rates que ens amagàvem sota les cadires de la universitat. Tot això ens va permetre fer un informe i denunciar la situació a Europa. De l’últim conseller no tinc tanta informació personal. Només vaig assistir a la manifestació de l’1 de maig i vaig veure el mateix desplegament policial, actituds xulesques, presència d’infiltrats… Pel que fa a la identificació dels policies, porten un número que sembla un codi de barres. És impossible de memoritzar i, a més, el porten a l’esquena. Sembla una actuació de cara a la galeria, una nova presa de pèl.
Creus que aquí, en general, hi ha prou cultura política per enfrontar-se realment a la qüestió de les tortures i els maltractaments?
En general, quan es parla de tortura i maltractaments, a tot arreu hi ha una acceptació que aquestes coses passen. En canvi, aquí s’utilitza la negació com a estratègia i això és una cosa que fa molts anys que em crida l’atenció.
He estat a Itàlia, Brasil, Costa Rica i altres llocs, i parlar-ne no suposa cap escàndol, mentre que aquí encara és tabú. Potser és pel passat espanyol, amb tota l’herència dictatorial, tot i que aquest passat també el tenen Argentina, Itàlia o Alemanya. Però potser en aquests països s’ha fet una pedagogia seriosa sobre drets humans, de judicis sobre el passat, que és exactament el que no s’ha fet a l’Estat espanyol. Aquí, en general, el regne de la impunitat és molt gran i això és sinònim d’incultura política.
La resposta té a veure amb què no s’ha fet un procés després de la transició?
És una discussió molt interessant, típica dels estudiants del nostre màster. D’un total de 20 alumnes, la meitat són llatinoamericans i, durant els debats, diuen que com és possible que Espanya promogui judicis a dictadors estrangers i, en canvi, no digui res dels d’aquí. Segurament, aquestes són les arrels de la discussió. Amb això, tampoc vull donar la sensació que aquí tot està malament i l’Argentina és el paradís dels drets humans. Seria injust. Però està clar que hi ha diferències d’apreciació cultural.
La convenció contra la tortura de l’ONU (1984) estableix que els estats han de crear mecanismes per prevenir la tortura. Des de l’OSPDH fa temps que demaneu que això ho facin les organitzacions que, des de fa anys, treballen en aquest àmbit i que, per exemple, puguin visitar les presons sense cita prèvia. En quin punt es troba aquesta demanda?
La CPT catalana va presentar una proposta de reglament al Parlament abans que els grups parlamentaris. La Lluïsa Domingo, de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col•legi d’Advocats de Barcelona, va comparèixer al Parlament per defensar el model de mecanisme de les nostres organitzacions. Tenim pocs recursos i hi ha molts obstacles per entrar a les presons. Es va dir als diputats i diputades que tenien una oportunitat històrica per revertir la situació. No els demanàvem diners, però sí que volíem que traguessin els obstacles. Volem un carnet per entrar sense previ avís a totes les instal•lacions, tal com marca el protocol de l’ONU. I no em refereixo a la possibilitat que hi pugui entrar tothom qui vulgui. Caldria aplicar un procés de selecció de la gent que no consistís únicament en acreditar un currículum o uns títols, s’hauria de demostrar que hi ha hagut una dedicació real al tema de la prevenció de la tortura i els drets humans. Al final, aquesta proposta no es va acceptar i es va apostar per un altre model, que és la nova llei del síndic de greuges, la qual inclou un títol que crea una autoritat catalana per la prevenció de la tortura. El cap és el síndic, hi ha tres funcionaris de la sindicatura i, després, hi ha un consell assessor del qual ja no participem realment. No volem legitimar una cosa amb la qual no estem d’acord. Tens veu, però no vot i, el que és més important: no tenim competències per fer les visites, només les tenen els tres funcionaris. Tenim casos que ens arriben, seguidament els presentem a l’autoritat catalana demanant una visita expressa i demanem que surti a l’informe que després es presenta al Parlament. El primer informe va ser horrible. En un any vam visitar vuit o nou persones i unes quantes instal•lacions. Es confonia una mica la visita a la instal•lació i la visita a la persona. Vam presentar un contrainforme al Parlament, però no els va agradar gaire. Es van substituir algunes persones i ara crec que les coses han canviat significativament. Al mes de març vam presentar el segon informe, amb més de 100 visites. I hi ha un capítol específic sobre maltractaments que, a més, utilitza aquesta paraula, que no s’havia fet mai: “Maltractaments al Centre Penitenciari de Brians II”. De fet, això ja els ha costat alguns insults als webs d’alguns sindicats de presons. Per tant, podem dir que s’estan aconseguint alguns avenços, tot i que no és el model que nosaltres volem.
Com seria un altre model de presó?
La història del protocol facultatiu neix durant la dècada de 1970. És una lluita Jean-Jacques Gautier, fundador de l’Associació per la Prevenció de la Tortura (APT). No és una invenció nostra, ell deia que la societat civil també s’havia de fer càrrec dels seus presos i presons. És una reflexió filosòfica.
S’ha aconseguit aplicar protocols d’aquesta mena en algun Estat?
No. L’ONU ha creat un altre organisme, el Subcomitè de Prevenció de la Tortura (SPT), que supervisa els mecanismes de tots els estats del món. I hi ha el consens que els mecanismes de cada Estat han de dependre dels defensors del poble respectius i es deixa la porta oberta a la sobirania nacional perquè cada defensor del poble permeti la participació de més o menys organismes de la societat civil. Conec els casos de l’Argentina i Costa Rica, i ja ens agradaria tenir mecanismes semblants, perquè permeten la participació d’organitzacions que fa tota la vida que lluiten contra el terrorisme d’Estat. És a dir, a diferència d’aquí, no són els convidats de pedra del defensor del poble, tenen competències per visitar centres. Per tant, el protocol no és cap bogeria nostra. No vull defensar l’Amèrica Llatina únicament perquè és on tinc les arrels. Cal dir, però, que, a diferència d’Europa, alguns països d’aquell continent han apostat per polítiques d’Estat en l’àmbit de drets humans i, fins i tot, disposen de ministeris de drets humans, la qual cosa aquí és impensable.
En una entrevista et referies al “miracle de la presó: viu gràcies al seu propi fracàs, perquè el seu èxit la faria anar en sentit contrari”. Podries explicar una mica aquesta metàfora?
Es tracta d’una paradoxa. En el llenguatge oficial, la presó té la funció de reeducar i reinserir. Aquest fet implicaria, necessàriament, que la presó cada cop fos més petita. Si el seu paper rehabilitador tingués èxit, les persones no tornarien a delinquir. Es tracta d’un raonament de sentit comú, tampoc té cap gran càrrega crítica. L’elevada població carcerària i la seva reincidència ja demostren que la reinserció o rehabilitació és una mentida absoluta. Molts estudiants joves, quan senten això, es pensen que m’he tornat boig. En una societat sana, l’èxit de la presó hauria de comportar la recerca d’una cosa diferent.
Això ens porta al debat sobre l’abolicionisme. Com t’imagines un model de seguretat més avançat: sense presons, amb presons reformades…?
Aquí, la lluita contra les presons té una tradició àcrata. És normal que, dins d’aquest imaginari, en una manifestació es reclami la seva abolició. Em sembla perfecte. Ara bé, a l’Argentina, el dret penal i la presó s’ha utilitzat –i encara s’utilitza– contra torturadors, repressors i executors del terrorisme d’Estat. En aquest context, parlar d’abolicionisme és absolutament reaccionari. Jo no vull que la presó s’aboleixi per a Videla i haver-me d’asseure a fer una mediació amb personatges d’aquest tipus. Venim d’on venim, per això les discussions sobre abolicionisme, garantisme, dret penal mínim, etc. s’han de contextualitzar, depenent del tipus de conflicte social. Per això, el lema de tota l’Amèrica Llatina és “memòria, veritat i justícia”, i per aquest ordre.
Dit això, la resposta a la pregunta no és fàcil. És evident que no volem ni la presó ni els presos que tenim. Convé dir que els repressors de l’Estat espanyol contemporani no estan a la presó: ni del terrorisme d’Estat ni del terrorisme financer de les grans corporacions. La situació s’hauria de revertir i entrar en un procés diferent de democratització dels conflictes socials i el dret penal és una tasca immensa. Jo tendeixo a pensar les coses més a petita escala. Crec que hi ha conflictes propers a casa teva, al barri, que segurament es podrien canalitzar de manera diferent a la institucionalitzada. En aquest àmbit hi ha moltíssimes experiències de solucions alternatives de conflictes, de diàleg i qüestions veïnals. A banda, hi ha moltes comunitats que ja s’encarreguen d’expulsar algunes persones. No les posen a la presó, però les fan fora.
Per acabar, tal com deia un professor, hem de fugir del fals model del dret a la seguretat. Com a dret fonamental, no existeix. Hem d’invertir el binomi per parlar de la seguretat dels drets, que permet pensar en un model diferent. Pensar en el dret a la seguretat implica immediatament l’imaginari de policia als carrers, força pública i privada, càmeres, més jutjats, més presons, més mesures alternatives a la presó… Al final, més control públic i privat, i més sistema penal. En canvi, pensar en un model de seguretat en l’exercici dels drets fonamentals implica que no només hi ha inversions en política penal, sinó també en política social. Quan penso en el meu barri, vull que hi hagi coses com una escola pública gratuïta, accés a la sanitat i que el parc infantil estigui en bones condicions. No necessito més policia. I aquest model potser necessita una mica de política penal, però no un 80% com ara, sinó a l’inrevés.
Tot això ens trasllada al model final, el de dret penal mínim, que beu d’una llarga tradició que s’oposa al dret penal màxim, i que és el que estem patint des de fa unes dècades. Aquest dret pretén despenalitzar moltíssimes conductes que no tenen prou entitat per estar dins del codi penal, o que podrien tenir resposta en l’àmbit del dret laboral, administratiu o tributari. D’altra banda, es tractaria de fer una tasca de nova criminalització de tota una sèrie de comportaments que provoquen molts danys socials i precarietat on el dret penal mai no entra. El dret penal mínim no necessita demostrar la seva fortalesa. Només s’hauria d’aplicar quan les altres branques de la política i el dret hagin fracassat. No es pot reformar el codi penal i fer-hi entrar tots els conflictes socials, s’ha de fer justament el contrari. Per contra, s’hauria de penalitzar tot el que té a veure amb l’especulació financera i la connexió entre el sistema bancari espanyol –responsable dels desnonaments– i la indústria d’armament. El dret penal no tracta mai aquests vincles perversos entre estats i corporacions transnacionals. Com deia un professor: “no es pot viure perseguint el lladre i oblidar-se del genocida”.
