Anarchy in the UK: Anarquia en Regne Unit?

CGT València

Cameron recupera el seu discurs més conservador i apel·la a la moralitat. L’esquerra li retrau els retalls i evoca el ‘thatcherisme’. A això s’unixen factors com el consumisme, el racisme i les xarxes socials. Després de mirar de dalt a baix a Europa, els britànics no es reconeixen…

«Sóc un Anticrist / Sóc un anarquista / No sé el que vull / Però sé com aconseguir-ho / Vull destruir al transéunte / Perquè vull ser anarquista».

Quan la veu estrident de Johnny Rotten va cridar estes paraules per primera vegada la immensa majoria dels avalotadors que han sigut detinguts esta setmana a Londres ni tan sols havia nascut i el primer ministre britànic, David Cameron, era un formal xiquet de deu anys destinat a estudiar en l’exclusiva escola d’Eton.

Era 1976, i la cançó dels Sex Pistols es va convertir en un himne del punk i un reflex de la desesperació i falta d’expectatives de tota una generació de jóvens en Regne Unit, que s’acenturaría uns pocs anys després en els conflictius 80 amb el ‘tharcherisme’ de teló de fons.

No obstant això, les imatges que han donat la volta al món de jóvens sense control destruint comerços i vivendes, saquejant botigues davall la mirada impotent de la Policia i atacant ciutadans sense control ha tornat l’expressió ‘Anarchy in the UK’ (Anarquia en Regne Unit) als titulars de tota la premsa britànica i internacional.

Commoció nacional

«Les escenes en les ciutats britàniques són un deshonor per a la nació», concloïa el conservador The Times la jornada següent als disturbis més greus, els produïts dilluns passat a Londres i altres ciutats del país.

«Denuncieu el cretí! L’anarquia reina en Gran Bretanya», assenyalava més directament el sensacionalista The Sun, recuperant la veu de la indignació popular després d’haver estat en el punt de mira per l’escàndol de les escoltes del seu periòdic germà, News of the World, fora ja dels quioscos.

Fins fa a penes una setmana Regne Unit era un xicotet oasi apreciat per haver implantat un fort pla de retalls per a reduir el dèficit sense patir la conflictivitat social dels seus veïns europeus i un lloc on els més benestants de tot el món podien fer negoci i comprar propietats a preus avantatjosos.

Dissabte passat, l’esclat violent en el barri de Tottenham va començar a esquerdar a poc a poc eixa màscara d’estabilitat, que s’ha anat afonant en quatre jornades de disturbis sense precedents que han commocionat un país que es pregunta, una vegada que l’ampli desplegament policial pareix haver calmat els ànims: I ara, què?

«No crec que encara s’hagen pensat o acceptat en tota la seua extensió les implicacions del que ha passat», assenyalava Reuters Peppe Egger, analista per a Europa de la consultora Exclusivament Analysis, amb base a Londres.

«El que tenim ací és resultat de dècades de creixents divisions i marginalizacions però l’austeritat certament pot empitjorar les coses. La Policia ha pres el control amb un desplegament massiu però no és sostenible a llarg termini. Han d’acceptar que açò pot passar de nou», afegia.

Canvi en el panorama polític

La reacció de la immensa majoria dels polítics ha sigut prioritzar la resposta policial al vandalisme i evitar qualsevol apel·lació a les desigualtats i a la pobresa en determinats barris de Londres i altres grans ciutats de Regne Unit per a no justificar als violents.

El problema és que com assenyala el cronista polític del diari The Guardiàn, Patrick Wintour, els quatre dies de caos han canviat de tal manera el panorama polític que el que comença a estar en joc és ni més ni menys que el propi estat del benestar.

De fet, de l’aparentment amigable debat mantingut entre el primer ministre britànic, David Cameron, i el líder de l’oposició, Ed Miliband dijous passat en la Cambra dels Comuns s’extrau una pregunta que pot resultar clau per al futur del país.

Els disturbis s’han produït per una sistemàtica pèrdua de valors i moral i una cultura d’irresponsabilitat assentada per un excés d’ajudes socials, tal com assenyala Cameron recuperant el seu discurs de la ‘Gran Societat’ i un conservadorisme social que havia soterrat després del seu pacte amb els liberals?

O, més al contrari, és resultat d’ignorar durant dècades les creixents desigualtats socials d’un país que perdona tots els pecats a les seues estreles del futbol, la música i multimilionaris diversos però condemna a jóvens per trencar aparadors i robar xocolatines?

Cameron rescata el conservadorisme social

En la visió que Cameron i El Govern conservador estan començant a dibuixar sobre el futur per a evitar que tornen a ocórrer estos disturbis són necessàries una sèrie de mesures restrictives però, més enllà d’això, el primer ministre ha deixat clar qual és el seu diagnòstic: «Este no és un problema de pobresa, sinó de cultura».

«Les potencials conseqüències de la negligència i la immoralitat a esta escala ha quedat clara per molt de temps sense que es prenguera una acció contundent en este sentit», denunciava Cameron, que ha arribat a dir estos dies que hi ha parts de la societat britànica que estan «malaltes».

Com recorda l’analista de The Economist Bagehot, Cameron porta anys parlant de la ruptura social i de la mort de la responsabilitat social, que diagnostica en una ànsia constant de drets sense complir cap obligació.

Els tres factors clau per a este diagnòstic són la dependència de l’estat del benestar, les llars trencades i una política blana de seguretat.

En el primer cas, El Govern ja ha començat a prendre mesures i lluny d’escoltar les queixes pels retalls en centres municipals juvenils com a possible causa del descontentament social ha proposat permetre als consells municipals expulsar de les vivendes socials a aquells que tinguen un comportament inapropiat no sols en el seu barri, sinó en qualsevol lloc.

Segons el parer de sir Max Hastings en un article en el Daily Mail, «hi ha una perversió dels valors socials, que eleva la llibertat personal a la categoria d’absoluta i li nega a les classes baixes la disciplina amb què algun dels seus membres podrien escapar de la dependència en què viuen».

Quantes a les llars trencades, Cameron va evocar en la seua intervenció que molts dels menors detinguts no tenien pares o els seus pares no estaven en les seues cases, quelcom en el que coincidix Cristine Odone, cronista del Daily Telegraph.

«Com l’aclaparadora majoria dels jóvens entre reixes, els meibros d’estes bandes tenen una cosa en comú: no tenen un pare a casa», resumix.

Més pal

Quant a la política de seguretat, els mitjans de comunicació han criticat que la Policia no s’ha enfrontat amb suficient duresa als disturbis, condicionats per incidents anteriors com les crítiques per la seua actuació en les protestes contra la cima del G20 a Londres.

En la seua intervenció davant del Parlament, Cameron ha reconegut que la Policia ha actuat amb lentitud i que no va ser en els primers moments tot com hauria de contundent hagut de ser al considerar que només es tractava d’un assumpte d’orde públic.

En un article, el sensacionalista The Sun considerava com «una bogeria» que no es permetera des d’un primer moment usar canons d’aigua i bales de goma, quelcom que posteriorment autoritzaria El Govern, que inclús ha obert la porta a la presència de l’exèrcit en els carrers.

A més, el primer ministre ha donat potestat a la Policia perquè force els ciutadans a què ensenyen el seu rostre, ampliar els supòsits de l’estat de lloc i interrompre la connexió a les xarxes socials per a impedir la ràpida difusió de les protestes.

El doble llenguatge laborista

En l’altre costat dels Comuns, Ed Miliband va haver de fer un curiós equilibri: d’una banda, tractava de deixar d’un costat el discurs de l’esquerra tradicional, encarnat pel seu número dos, Harriet Harman, que ha insistit en el fet que els retalls socials del Govern estan darrere del que ocorre.

D’un altre, apuntava a la necessitat tindre en compte el context social «sense que això supose donar excuses per als crims».

Miliband és conscient que a pesar que molts en el seu partit agiten el fantasma del ‘thatcherisme’ dels 80, precisament els disturbis en l’època de la Dama de Ferro van enfortir la seua majoria.

Més pròxim en el temps, la postura de Nicolás Sarkozy enfront de la crema de cotxes en els suburbis de París va apuntalar la seua victòria electoral en 2007 atraient-se als votants de l’ultradretà Front Nacional.

El líder laborista sí que va abraçar en la seua cara a cara amb Cameron un dels principals arguments de l’esquerra: que els retalls en la Policia han deixat als barris més desfavorits precisament a costa d’estos avalotadors.

Estos retalls, que van ser defesos pel primer ministre i que són el seu principal punt dèbil, no van ser aplicats per Thatcher en el seu moment en els 80 i no són protegits per alguns dels companys de partit de Cameron, incloent l’alcalde de Londres, Borís Johnson.

Retalls i divisió social

Però els retalls en general també han sigut llocs en el punt de mira per alguns laboristes, com Ken Livingstone, que considera que si estan realitzant grans retalls «sempre hi ha potencial per a este tipus de revoltes contra ells».

El segon argument des d’este ban és el de l’exclusió social i la pobresa, plasmada en barris londinencs com Tottenham, Brixton o Hackney.

«Quan la gent viu vides paral·leles, viuen en la mateixa ciutat però en diferents mons no hauria de sorprendre’ns que siga difícil mantindre un sentit de la responsabilitat i la solidaritat», apuntava Miliband.

El tercer pilar d’este enfocament és la crítica, el fet que els robatoris i saquejos s’hagen centrat en aquelles botigues que tenen els objectes més desitjats pels jóvens -articles d’electrònica, sabatilles esportives i roba de marca- el que per a molts analistes una prova de fins a quin punt la cultura del consum ha pervertit a les seues noves generacions.

«Són disturbis en botigues, caracteritzats per eleccions de consum. Açò és el que ocorre quan no tenen res i veuen davant dels seus nassos constantment coses que no es poden permetre i no hi ha raó que puga permetre’s», apuntava Zoe Williams en The Guardiàn.

Mentrestant, els veïns d’estos barris que no han participat en els disturbis assistixen amb impotència a una ‘guerra’ en la que ells, paradoxalment són els que més han de perdre.

«Si teniu reivindicacions socials, ataqueu els edificis del Govern! Per què la meua botiga?», es preguntava indignat un comerciant d’Hackney en declaracions a Afp.

«Els disturbis han sigut roïns per a la ja vacil·lant economia britànica. Han sigut ruïnosos per a aquells les vivendes i negocis dels quals han sigut destruïts. Han enterbolit la imatge de Regne Unit en el món i, sobretot, ha desorientat desesperadament la pròpia imatge que el país té de si mateix», resumix la situació el setmanari The Economist.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies