Mazón ha batut tots els rècords, però ací el tenim burlant-se a diari dels qui un dia es comprometé solemnement a representar i dignificar com a president de la Generalitat. Un pijo de poca monta que, segurament, mai no somià en arribar tan alt (ni tan baix en només uns mesos), un autèntic paràsit que arribà a les més altes instàncies civils per a demostrar la seua infinita inutilitat.
Albert Ferrer Orts. Profesor en la Universitat de València
863.043 valencianes i valencians votaren Carlos Mazón Guixot perquè poguera formar govern al País Valencià, el 35,37% de l’electorat convocat a votar en les eleccions autonòmiques i municipals de 2023. Altres 302.885 ciutadanes i ciutadans domiciliats en ell ho feren per VOX, el 12,41% dels electors. Resultats aclaparadors que finiquitaven vuit anys de Botànics i l’espurna d’esperança posada en la gestió adequada dels recursos, entre d’altres qüestions fonamentals per aquesta autonomia. Ja m’entenen.
Després dels governs concatenats dels Zaplana, Olivas, Camps i Fabra, un nou MH dretà habitava el palau de la Generalitat. El segon alacantí en fer-ho, encara que el primer ho era per empelt, com se sap. Tots esguitats de porqueria fins a l’oig, tret del líder castellonenc, parapetat al Senat in saecula saeculorum, bé és cert que no l’únic en seguir vivint de la renda de la seua fugaç presidència.
Mazón, qui havia estat avalat per Casado -ja em diran per on para a hores d’ara la seua ànima en pena- i no era de la corda de Feijóo quan el substituí en la presidència del partit, ho tingué clar des de la mateixa nit electoral: pactar amb VOX a tota costa. Un acord en què fou fonamental el seu escuder, Pérez Llorca, i que s’avançava a les directrius que emanaven del carrer de Gènova. Un llast que ha tingut el recorregut que hom sap fins avui mateix i el que et rondaré morena.
El pacte de la servilleta feu que també tinguérem un vicepresident i conseller d’Educació, Cultura i Esport torero de professió i moltes altres píndoles de semblants que, fins avui mateix, ens engolim com a caramels enverinats. Encara que, com tothom sap, el clímax de la irresponsabilitat el patirem en carn pròpia a la província de València una jornada infausta, el 29 d’octubre de 2024. No fa falta recordar per escrit el que eixe dia i els posteriors succeí.
Covard, fals, manipulador, mentider fins a la nàusea i tots els adjectius qualificatius que se li consignaren en aquesta línia per demèrits propis es queden curts a la cara dura del personatge, qui, lliure de tota responsabilitat judicial (veure per a creure), segueix en les Corts i habilitat per a gaudir dels beneficis d’un mandat, el seu, terrorífic en a penes mitja legislatura (quasi la meitat de la qual ha ostentat el càrrec per a poder desempallegar-se de l’acció judicial i seguir utilitzant tots els mitjans al seu abast per a poder fer-ho amb garantia d’èxit). No fa falta insistir més sobre el particular. Els valencians (supose que, entre ells, alguns dels vora 900.000 que alegrement el votaren) saben de qui parlem i de la vergonya que ens ha fet i fa sentir.
Camarero, la seua antiga fidel col·lega com a portaveu del Consell (qui acabà de dilapidar la seua carrera, si es que es pot considerar així a qui l’encobrí fins a límits insospitats), acaba d’aportar a la jutgessa de Catarroja els WhatsApps que compartí l’infaust Mazón amb el grup de l’executiu. Què volen que els diga al seu propòsit? Millor no dir res i aguantar la ràbia continguda cap a aquest individu nefast i els seus col·laboradors necessaris, corresponsables de 230 morts entre bromes i rialles que te cagas.
Durant molt de temps vaig pensar com a un tipus com Camps no se li caia la cara de vergonya en eixir de casa, més tard ho pensí d’Olivas i, poc després, de Zaplana (menut triumvirat). Mazón, tanmateix, ha batut tots els rècords, però ací el tenim burlant-se a diari dels qui un dia es comprometé solemnement a representar i dignificar com a president de la Generalitat. Un pijo de poca monta que, segurament, mai no somià en arribar tan alt (ni tan baix en només uns mesos), un autèntic paràsit que arribà a les més altes instàncies civils per a demostrar la seua infinita inutilitat.
Al capdavall, seguisc preguntat-me si aquells que el votaren en el seu dia es senten particularment orgullosos de la seua gestió i de com ha deixat el panorama d’empastrat en mans de l’exalcalde de Finestrat; per cert, el tercer alacantí en arribar a ser Molt Honorable. També els de VOX, que no el votaren però que indirectament han contribuït a aquest monumental desgavell. M’agradaria pensar que en el pecat porten la penitència, però si en les pròximes votacions uns i altres fan el mateix en vegada de redimir-se a consciència, menuda forma de penalitzar una forma tan dolenta i inhumana d’exercir la política per al conjunt de valencians. Per favor, no tornen a posar un Mazón en les nostres vides!
