Durant més de quaranta anys Jane Ira Bloomha estat una d’un petit grapat de saxofonistes en centrar-se exclusivament en el soprano, l’instrument més agut de la gamma, però al qual esta dona li treu uns sons d’una extremada dolcesa i subtilitat. El seu estil privilegia les notes llargues, les pauses, produint una música que respira, que flueix de manera natural. La Bloom cerca l’esperit lliure per improvisar d’una manera que busca l’ànima. Un dels trets més notables de Bloom és la seva capacitat per donar profunditat a composicions que es basen en melodies aparentment simples.
El seu mestratge, no sols com a instrumentista del soprano, sinó com a música, està amplament reconegut per músics de totes les generacions. Ja vàrem comentar que una de les compositores més notables de l’actual avantguarda nord-americana, Caroline Shaw, escoltada recentment ací, li reconeix el mestratge.
El disc que s’escoltarà hui al programa, «Early americans», va estar guardonat amb un Grammy l’any 2017 en l’apartat de «Millor àlbum de música immersiva» (ells sabran què vol dir això… encara que crec que es refereixen a gravades en «surround sound«). El cas és que va ser el primer àlbum que Jane Ira Bloom gravava en format de trio, després de trenta-sis anys de professional, amb Mark Helias al contrabaix iBobby Previte a la bateria, dos vells amics i reconeguts músics, amb el lideratge deJane Ira Bloom, clar, al saxo soprano. L’àlbum és el seu 16é com a líder.
Les peces interpretades tenen una barreja d’ambients i estils, però sempre dintre d’un ambient acurat, més líric unes vegades, com en els dos solos que fa, com en altres peces amb un ritme més marcat on els seus companys creen un ambient que de vegades s’acosta al «free«, amb una gran quantitat de subtileses i una varietat infinita del baixista Helias, i Previte proporcionant una propulsió irresistible, rica i viva amb el color, però sempre seguint la tònica marcada pel so avellutat de la saxofonista.
El disc inclou un parell de peces no acompanyades, com he esmentat. Una està dedicada al difunt Kenny Wheeler, que captura l’estat d’ànim líric i meditatiu del trompetista canadenc. L’altra, l’única peça no escrita per Bloom, és una interpretació, profundament sentida, de la peça final de «West Side Story» de Bernstein «Somewhere», on el lirisme de la composició es mostra nu i encisador. Ambdues peces incorporen un lleugerissim toc, quasi imperceptible d’eco, que arrodona l’ambient íntim però intens de la interpretació.
En definitiva, un excel·lent disc que n’estic segur que vos agradarà, que vos captarà l’atenció si l’escolteu en un ambient, preferiblement, calmat, per degustar adequadament tots els matisos.
Com a nota final, dir-vos que el seu darrer treball d’enguany «Songs In Space», ha estat nominat per als Grammy d’enguany. No li resulta estranya la cosa perquè, a part del disc que escoltareu, guanyador el 2017, va tindre tres nominacions anteriors.
