La Veranda de Rafa Rius
Hi ha camins de tota mena: agosarats, tranquils, incerts; camins perillosos, previsibles, plens de troballes, avorrits fins al fàstic… hi ha també camins plens de boira al darrere de la qual no hi ha res ni ningú; hi ha finalment camins que no duen enlloc. D’aquests últims, el camí mamprés per la pràctica totalitat de les forces polítiques catalanes suposaria un paradigma.
Els uns, per què s’encaboten i obsessionen amb la idea única d’una única fulla de ruta: la d’una república catalana mítica i interclassista, com a panacea que solucione per se tots els problemes, deixant a banda el fet indefugible de trobar-se al bell mig d’un sistema de capitalisme ferotge, que no sap de qüestions identitàries que no tinguen res a vore amb el compte anual de resultats i al si d’un Estat Espanyol que té tots els triomfs a la seua mà, com a comisionista i emissari dels poders financers.
Els altres, per què absolutament cecs amb la constatació evident que tenen la paella pel mànec, des del punt de vista jurídic, de recolzament internacional (per allò de la por al contagi) i també des d’una perspectiva -no ho oblidem- militar, no semblen tindre cap intenció de modificar el seu discurs monolític que es redueix a embolicar-se amb la bandera dels borbons i donar-se de galtades per tal de veure qui és més patriota español, dins d’un simplisme conceptual que resultaria patètic sinò fora força perillós.
Si establim de bestreta que tot territori -les persones que l’habiten- hauria de tindre dret a autodeterminar-se i decidir el seu futur en qualsevol moment del seu esdevenir històric, sense que calguen coartades retroactives de malifetes borbòniques ni rius de sang gravats amb els dits sobre la pedra, podríem concloure que l’única manera raonable d’eixir de l’absurd i desficaciat atzucac en el qual a hores d’ara, resten atabalats els uns i els altres, seria preguntar-li-ho a les persones implicades mitjançant una pregunta senzilla i directa: Com volem organitzar-nos com a societat? (Allò que en diuen un referèndum) Com ara per ara, plantejar-se això tal com està el pati, seria d’una ingenuïtat estremidora, caldria buscar les fórmules més imaginatives alhora que realistes per tal d’arribar hi, per què, ho mirem com ho mirem, no hi ha una altra fórmula alternativa, sobretot si prenem en comte la divisió de la societat catalana sobre el tema que, com sabem, es troba al fifty-fifty.
D’altra banda, el dret a decidir té una conseqüència lògica indefugible: si una consulta clara i inequívoca és bona per al conjunt de Catalunya, què faríem si l’Empordà o el Baix Camp, posem per cas, volgueren crear una entitat política, una comunitat independent? També tindrien tot el seu dret a decidir? Això de les nacionalitats històriques és un conte de fades força qüestionable –tan qüestionable com la mateixa Història- que volen fer-nos empassar per tal de justificar les seues ambicions. El fet de pertànyer a un mateix àmbit cultural, com el fet de parlar una mateixa llengua és un valor que cal mantenir, defensar i desenvolupar però que en cap cas justifica la necessitat d’una mateixa organització política ni molt menys que eixa organització política haja de fer-se palesa a través d’un Estat.
Dins el caire surrealista que estan prenent des de fa massa temps els esdeveniments a Catalunya, ens trobem sovint amb la confusió, gens innocent, entre qüestions socials i qüestions identitàries. Trencant amb la lògica binaria habitual, ambdues coses s’engarjolen al mateix sac tot pretenent que són indestriables i deuen anar juntes per què són una sola cosa i la mateixa.
Tanmateix, a la gent que està a l’atur, que ha sigut desnonada, que sobreviu amb els bancs de queviures, als migrants que estenen els seus mocadors a les voreres de les nostres ciutats, a tantes i tantes persones en situació d’exclusió social a les que el tema de la identitat catalana o espanyola li la bufa per què tenen uns altres assumptes més urgents pels que angoixar-se, a tota eixa gent, què li contem?
Doncs tant se val: elles no voten.
Un enemigo del pueblo
El nacionalismo catalán tiene su origen en el vehemente deseo de ser una entidad política, más allá de lo que se entiende por un pueblo soberano. No de balde reivindica en todo momento «els Països Catalans» por aquello de la lengua catalana compartida. El Nazional-socialismo hizo exactamente lo mismo con la crisis de los Sudetes, con Austria, el sur de Polonia y la Alsacia-Lorena francesa. Si se tiene que dar una definición acorde con esos presupuestos, en esa suma, que si se elimina su vocación de Trampantojo, es más una sustracción que otra cosa. Ningún independentista se plantea el preguntarle a sus vecinos del sur y del este alguna cosa al respecto, pues lo da por hecho, «Es un derecho histórico» según sus teorías sobre nacionalismo. Del reparto de la riqueza, la autonomía de los futuros súbitos (que no ciudadanos) de esa nueva «República» feliz y oligárquica. Si el gobierno monárquico no tiene soluciones equitativas y que no sean exclusivistas, los independentistas , que no soberanistas, aun son mucho más raquíticos en fórmulas que den salida a las necesidades de un pueblo llano, carente de soberanía con los unos o con los otros, o los de más allá.
Emili Justicia