El treball assalariat, sempre en rebaixes

Artículos Perecederos

Antonio Pérez Collado

Amb l’aficionada que és la gent a usar expressions anglosaxones en qualsevol àmbit, era més que previsible que la de low cost (abans d’aquesta moda seria alguna cosa així com baix cost) fera fortuna entre els qui volen vendre més o aspiren a “comprar durs a quatre pessetes”. El mercat laboral no podia ser una excepció i viu un profund procés d’abaratiment de la mà d’obra; low cost laboral que no solament es limita a reduir dràsticament els salaris, sinó que inclou també la retallada i la flexibilització de la resta de condicions (durada dels contractes, ajudes socials, mobilitat funcional i geogràfica, distribució de jornada i vacances, etc.) fins a deixar-les a la capritxosa voluntat del patró.

Tal és la deterioració de la qualitat de vida i el procés de pèrdua de drets, que s’està produint a passos engegantits la formació d’una nova classe social molt més dispersa i desorientada del que va estar el proletariat en els seus començaments. La notable diferència és que els obrers de finals del XIX i principis del XX se sabien explotats i se sentien, encara que fóra d’una manera emocional, part d’una mateixa classe treballadora capaç d’organitzar-se solidàriament per a lluitar per millors salaris i unes condicions laborals més humanes.

Evidentment segueix existint aqueixa enorme força de treball, que encara conserva un cert nivell econòmic i els drets sindicals bàsics, però no és menys evident que el seu volum i les seues garanties es van reduint de forma imparable en tot el planeta. En pocs anys aqueixes condicions mínimament dignes només les conservaran en alguns països rics (i no tots els sectors) mentre que en la majoria del món industrialitzat s’haurà produït un procés de substitució per personal que ja entra amb altres retribucions econòmiques molt més baixes i amb uns drets pràcticament inexistents. Si un miracle (molt improbable) o una reacció social (bastant complicada) no ho remeien, haurem entrat en l’era de la precarietat galopant.

Les lleis laborals són tan laxes i els salaris han caigut tant que ja no importa si el contracte és indefinit o temporal; en qualsevol moment se’t pot acomiadar (amb una indemnització la quantia de la qual és poc menys que simbòlica) i el comptar amb una ocupació tampoc és una forma d’eixir de la pobresa. Si a açò afegim que s’han retallat fortament serveis públics (sanitat, educació, atenció a discapacitat, ajuda a majors, etc.) i prestacions (segur d’atur, jubilacions, invalidesa i altres ajudes) veurem que una majoria de la població està sent exclosa del repartiment de la riquesa generada pel conjunt de la societat, que és acumulada de forma creixent per les grans fortunes i els bancs.

Seria erroni i poc rigorós culpar d’aquesta greu situació a l’ogre capitalista en exclusiva. I ho seria perquè àdhuc reconeixent la falta d’escrúpols i l’ambició il·limitada dels amos d’aqueix capital, que va deixar de ser considerat enemic irreconciliable per la vella militància sindical, la veritat és que la classe explotadora ha comptat amb la inestimable col·laboració de partits i sindicats teòricament del bàndol obrer. Fonamental ha sigut el paper de col·laboració de la socialdemocràcia en aquest procés d’integració de la classe treballadora; bé és cert que al principi aquest paper de domesticació i submissió del proletariat es va acceptar a canvi d’algunes concessions del sistema capitalista, mitjançant les quals el proletariat d’antany tindria accés a l’Estat de benestar. Però convertida la unitat dels treballadors en una mera burocràcia sindical, al capitalisme no li va importar llevar-se la careta i tornar a utilitzar les seues velles formes d’explotar i acumular. Els partits i sindicats d’esquerra, lluny de despertar i posar-se en el seu lloc (si és que el seu lloc està enfront del capital) s’han limitat a negociar i renunciar, proposant que les inquietuds i les reivindicacions socials es canalitzen a través de les vies parlamentàries. D’altra banda, l’enfonsament del que durant anys (i malgrat les moltes evidències en contra) es va considerar des d’Occident com el paradís socialista –la URSS, i amb ella tots els seus satèl·lits- va venir a agreujar la crisi del pensament d’esquerres. I així ens llueix el pèl a l’otrora orgullós moviment obrer en aquesta era de neoliberalisme econòmic i idees conservadores, per no anomenar-les reaccionàries.

La precarietat, al contrari que la situació temporal d’atur, suposa entrar en una espiral de necessitats sense satisfer, de pèrdua d’autoestima i gran deterioració de les relacions socials i familiars. És viure permanentment esperant un treball cada vegada més provisional i pitjor pagat; és passejar de l’ETT al Servef a la recerca de qualsevol faena, és estar disponibles per a acudir a zones allunyades per a col.locar-se en la temporada turística o les campanyes de recollida de fruita, és, fins i tot, tenir la maleta llesta per a emigrar a Europa o els EUA dubtant que les carreres universitàries cursades servisquen per a un poc més que ser cambrer o dependenta.

Les dades que es van publicant no poden ser més demolidores. Però encara que sempre ens els endolcisquen amb els èxits macroeconòmics, hi ha una realitat que tenim davant els nostres ulls: trobem a més gent demanant menjar a la porta d’un súper, veiem a més persones furgant en els contenidors de brossa, coneixem a més famílies que recorren a bancs de menjar, cases de la caritat, etc. i més del 50% dels atesos són ja espanyols de naixement. Quasi la meitat de treballadors no arriba a ingressar els 1.000 euros (el mileurisme, tan injuriat fa un parell de dècades) i el 34% no supera els 707 euros del SMI. L’atur real ronda el 20%, dos milions de ciutadans porten més de dos anys cercant infructuosament un treball; encara que siga dins d’aqueix 92´7% que aconsegueix la contractació temporal. Amb aquest panorama no pot estranyar-nos -encara que hauria de doldre-nos i preocupar-nos- que moltes persones i fins a famílies senceres hagen de residir en pisos compartits, en habitacions realquilades i altres fórmules encara pitjors de malviure.

És evident que també en el terreny laboral la tendència low cost està produint pingues beneficis a una minoria que ja era rica, sense necessitat d’esprémer-nos fins a aquests límits.

Antonio Pérez Collado

(Publicat al Llibret de la Falla Arrancapins)

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Conoce cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies