Homenatge a Joan Peiró i Belis

Emili Cortavitarte

Posar una placa explicativa del nom d’una plaça es converteix en un significatiu acte de recuperació de la memòria històrica d’en Joan Peiró, dels que van morir amb ell i com ell, de les que van lluitar com ell, de les que van construir un altre tipus de societat amb ell,… també d’un barri, d’una ciutat, d’un país.

Peiró anarcosindicalista i les seves responsabilitats

Joan Peiró i Belis va ser des de ben petit treballador de forns del vidre i es va iniciar com a sindicalista al 1906.

Entre 1915 i 1920, va ser secretari general de la federació local de sindicats de Badalona y de la Federación Española de Vidrieros y Cristaleros, i director de les seves publicacions (Colmena Obrera i El Vidrio)

Va participar en el Congrés de Sants de 1918 i es va integrar a la CNT i a l’anarcosindicalisme.

En 1922 va assumir la secretària general de la CNT i fou nomenat novament entre 1928 i 1929.

Al juliol de 1936 va assumir una vicepresidència del comitè antifeixista de Mataró, creat com a conseqüència de l’alçament dels militars colpistes.

Va ser un dels quatre ministres cenetistes al govern de Largo Caballero

Al 1937 es va fer càrrec de la direcció del Catalunya, diari vespertí en català de la CNT.

A l’abril de 1938, va ser nomenat comissari general d’Energia Elèctrica al govern Negrín.

A l’exili, va representar la CNT en la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols

Propostes i plantejaments:

Analfabet durant la seva infantesa i bona part de la joventut, la seva voluntat autodidacta el va portar a ser un dels principals publicistes de la CNT.

Comptem amb centenars d’articles seus a Solidaridad Obrera, Catalunya, Sindicalismo, Cultura Libertaria, Desperteu, Acció, Demà…; i alguns llibres cabdals com “Trayectoria de la CNT”, “Perill a la reraguarda” o “Problemas y cintarazos”.

Les seves aportacions més interessants a l’anarcosindicalisme són: els sindicats únics, les federacions d’indústria, la resolució sobre el caràcter socio-polític de la CNT (definida com a “un organisme netament revolucionari”) a la Conferència de Saragossa de 1922, la posició contrària a la legalització espúria dels sindicats cenetistes durant la Dictadura de Primo de Rivera…

Des del ministeri d’Indústria va idear un decret de confiscacions i d’intervenció en la indústria i la mineria. No es tractava d’una nacionalització, el govern republicà col·laborava en la gestió que era responsabilitat de les organitzacions sindicals i respectava els processos de col·lectivització.

També va projectar la creació d’un banc de crèdit industrial que redistribuís els beneficis de determinades empreses per cobrir dèficits d’altres empreses necessàries i noves inversions.

Altra constant del seu pensament fou la necessitat d’educació, cultura, formació i organització per bastir unes classes populars capaces de construir una revolució social.

Per a ell, el sindicalisme havia de ser “la força que derroqui a la societat capitalista i el mitjà pel qual s’articularà el mecanisme de la producció”.

Però, totes aquestes aportacions es poden resumir en: la seva consciència de classe i la seva implicació vital en la lluita sindical i social.

No es podem fer abstraccions de la seva figura i de la seva vida, va ser un anarcosindicalista conseqüent i va estar sempre al costat de les explotades. Colze a colze amb les que lluiten pels seus drets laborals, socials i vivencials.

Repressió

Peiró no va tenir una vida plàcida.

El 1920 va patir dos atemptats, va ser detingut i va passar per les presons de Soria i Vitòria. Va tornar a presó en 1925, 1927 i 1928.

A l’exili va ser detingut en dues ocasions i lliurat a l’exèrcit nazi que l’extradità a les autoritats franquistes al febrer de 1941.

A l’Estat espanyol, va passar per presons de Madrid i València i, contra el que era habitual en altres casos semblants, la seva estada es va perllongar durant 1 any i mig en un intent de convèncer-lo perquè donés credibilitat als sindicats franquistes, cosa a la qual es va negar rotundament.

Fou condemnat a mort per un tribunal militar un 2 juliol de 1942 i afusellat amb altres 7 companys cenetistes, un dia com avui de fa 75 anys.

Recuperem la nostra memòria històrica

Peiró, i molts d’altres, representen també el 19 de juliol de 1936 i, sobre tot, l’obra constructiva posterior.

L’activista social Ted Trainer considera la revolució social desenvolupada a Catalunya com el millor exemple de construcció d’una alternativa comunitària i igualitària en una societat contemporània.

L’amnèsia, o directament, l’ocultació de la memòria històrica de les classes populars té relació directa amb els crims i les repressions franquistes; però no únicament, també i fonamentalment amb l’oblit forçat de les realitzacions i conquestes socials, sindicals i polítiques d’aquella etapa històrica.

Les classes populars hem de construir la nostra història (la història des de baix) i hem de saber recuperar-la, tant per explicar-nos el passat com per albirar el futur.

Ronald Fraser escriví: “Recorda-ho tu i recorda-ho a d’altres

Miquel Izard: “Que ho sàpiguen ells i no ho oblidem nosaltres

Aquest és el sentit de la participació de la Fundació Salvador Seguí en aquest homenatge a Joan Peiro i Belis.

Moltes gràcies.

Emili Cortavitarte Carral

Sants, 24 de juliol de 2017

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies