Independència i política de classe

Enric Pastor

Arran de les darreres eleccions a Catalunya hi ha hagut tota una sèrie de anàlisis des de les posicions més variades.

Des de la posició d’un Octavio Alberola, representant la posició “tradicional” del moviment libertari espanyol, què majoritàriament ha estat antinacionalista -per raons legítimes, des del seu punt de vista- juntant el fet d’eixa posició antinacionalista al fet de la utilitat (?) de l’abstencionisme sistemàtic, donat que, segons està montat el sistema, els possibles representants electes de caire anticapitalista/antisistema, sempre serien comparses negligibles en el joc institucional. Incloc ací al Sr. García Moriyon, que utilitza amb freqüència l’argument del nacionalisme com a “cortina de fum” dels capitalistes dels “altres nacionalistes”.

He llegit amb molt d’interés també els articles de Carlos Taibo y Rafael Cid, entre altres -i sempre en el camp libertari- on les seues explicacions estan més arrelades, al meu parer, a la realitat de la societat i la política actual, semblen més acurades, escrites amb un traç més fi, més matissat.

De tota manera hi ha un fet que, segons el meu parer, se’ls escapa a la majoria de comentaristes que, des del camp de l’esquerra social, tracten el tema del nacionalisme, dels nacionalismes.

D’una o altra manera, l’aparició o reaparició, segons els casos, dels nacionalismes va sempre lligada a una sensació -atenció, dic sensació- raonada millor o pitjor, d’un cert sentiment d’opressió per part d’un altre ens què, habitualment, està representat per un estat que governa, des de la perspectiva d’una altra “nació”, el territori on sorgiex o revifa “l’altre” nacionalisme.

És històricament comprobable que els nacionalismes solen ser moviments “a la defensiva”, “a la contra” d’un altre nacionalisme que -habitual i paradoxalment- no es considera com a tal, considerant “natural” que el seu concepte de la “nació” és el correcte, el que és el “normal”, produïnt en els nacionals de la “nació” dominant un sentit de perplexitat -en el millor dels casos- envers els “altres nacionalismes”, quan no un rebuig visceral i més o menys violent. Ambdues actituds solen donar-se també en els que senten “l’altre” nacionalisme, donant-se així un joc que, lluny de facilitar l’enteniment entre pobles, faciliten les topades.

Hi ha quelcom que, sobretot a les capes “progressistes” de les nacions “opressores”, sol utilitzar-se com a argument (?), com hem dit, per desqualificar les opcions dels “altres” nacionalismes, la de que són tan sols una “cortina de fum” que les “classes opressores” de la nació subordinada utilitzen per “alienar” les “seues” “classes oprimides”. Segurament tenen part de raó, però hi ha un però.

És que potser en el nacionalisme majoritari no es produeixen eixes contradiccions de classe? De segur que en les declaracions de banquers, grans empressaris i “tutti quanti” al respecte de la seua “fugida” de Catalunya no juga també el paper de “cortina de fum” com si a la crisi de “la resta d’Espanya” no hagueren jugat cap paper? En el rescat dels bancs, per exemple, qui ha jugat el “seu” paper, els “independentistes”, o han jugat tot junts: el BBVA, Santander, La Caixa, etc.?

Per definició, històricament, repetesc, els moviment nacionalistes, tant els quallats políticament amb la fòrmula d’un estat propi, com “el altres” que no en tenen (encara) un estat, han estat, són i seran moviments INTERCLASSISTES, car l’element d’unió que cimenta el sentiment nacional (llevat dels independentismes del tercer món front les potències colonials, on el tema s’extremava per raons òbvies, però que, en certa mesura, també incloïen aquest aspecte com un més) és quelcom que va més enllà de les raons econòmiques o de classe, encara que també es puguen extreure arguments en eixos camps. Ací juguen amb molta més força el arguments identitaris que, en un cas, poden ser la llengua, en altres la religió, en altres…la variació ha estat històricament infinita.

No cal extranyar-se, doncs que, en el cas que ara ens porta de cap per estes terres de la pell de brau, tant en una part com en l’altra dels camps “nacionalistes”, es puguen trobar aliances que abasten un ampli ventall ideològic des del punt de vista clàssic d’esquerra/dreta.

A “Madrid”, com a referència institucional, fan pinya el PP, el PSOE, Podemos, Ciudadanos i algun que altre més, mentre que des dels mitjans “madrilenys” de comunicació i les seus d’eixos partits critiquen el “poti-poti” de la candidatura de “Junts pel si”, s’estranyen de l’independentisme de la CUP (anti-Mas) i compten com a vots “anti-independència” als de “Junts podem”, el cap de llista dels quals va votar si-si al referèndum del 9S.

El que dic, l’INTERCLASSISME és CONSUSTANCIAL ALS NACIONALISMES i mentre això no s’entenga des de l’esquerra social, incloent-hi, amb el seu permís, als anarquistes/llibertaris, no s’entendran moltes coses i, per tant, l’imprescindible diàleg entre les classes populars de totes les “nacions”, resultarà un diàleg de sords.

L’inoblidable Joan Fuster va dir en certa vegada que “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. S’ha vist que, amb més de vint anys de governs “d’esquerra” (?) a la Generalitat Valenciana, el País Valencià no ha “sigut”. Lamentablement, en aquest cas, l’admirat mestre no va ser un bon adiví.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies