La transició i un cadàver exquisit

Cadàver exquisit:Un joc surrealista.Els surrealistes ho van inventar, o almenys van donar nom a aquest joc que ha conegut moltes variants. Un cadàver exquisit és una obra col·lectiva. No té un únic autor, sinó és fill de multituds, com allò que es diu de les llegendes orals que acaben donant origen a la Ilíada.

http://www.danieltubau.com/cadaverexquisito/cadaver.htm

Enric Pastor

Quasi quaranta anys de dictadura feixista no s’esborren , com qui no fa la cosa, amb una transició tramposa. Milers, decenes de milers de persones -literalment, no és un recurs retòric- jauen sota terra de manera incògnita o, encara pitjor, alguns d’ells Archivo:Cadáver Exquisito 01.jpgbarrejats amb els cadàvers d’alguns del seus assasins al “Valle de los Caidos”, una altra aberració històrica, mentirosa i, per cert, lletgíssima, dintre de la millor tradició de tots els feixismes de fer-se auto-homenatges com més espectaculars millor, malgrat que això destaque encara més la seus lletgesa.

Milers de persones jauen encara a les vores de vials anònims, tan anònims per a la ciutadania com els noms dels seus assasins, que varen fruir durant eixa quasi quarentena d’anys -i alguns encara ho fan- dels beneficis d’una sagnant victòria sobre la legalitat i la legitimitat democràtica, sobre els qui pergueren la vida per defensar-la i sobre els qui patiren la desfeta més cruel. Un cop ja s’havien apagat els ecos dels canons, va continuar la seua desfeta en les presons i els paredons de la postguerra més cruel i inhumana que la història del món ha conegut, una postguerra que ha durat eixos quasi quaranta anys, plena de crueldat i humiliacions per als qui defensaren la legalitat i la democràcia i per a les seues famílies, culpables vicaris per als feixistes vencedors, amb l’ajut i la “comprensió” de les autoanomenades “democràcies burgeses” que es vantaven d’haver derrotat el feixisme a Europa…menys a una península situada a un cantó d’eixa Europa on dos estats eren regits, amb el seu vist i plau, per dos dictadors feixistes què, per caramboles de la història, es varen escapolir de Nüremberg i varen morir als seus llits quan la mare natura així ho va decidir.

Però a esta part de la frontera d’Extremadura la cosa no va acabar amb la mort del dictador. La sang no va deixar de vessar amb la mort de l’assassí històric. Noves cares -i també velles, reciclades- varen vindre a substituir, de manera discreta i amb maneres elegants unes vegades o brutals si calia, la tasca de la bestial dictadura. Caldrà recordar que, segons xifres del mateix estat i sense incloure la gent que va morir a mans d’ETA o altres grupúsculs amb objectius poc o gens clars, unes tres-centes persones varen morir per la mateixa ma que havia matat els seus pares, mares o avis, en una anomenada -per la mentirosa maquinària de propaganda del sistema- “modélica transició”.

Sembla que els varen resultar pocs, segurament pensaven que els caldria una major sagnia per fer engolir a la ciutadania enporeguida poregosa xxx i bombardejada mediàticament amb la possibilitat d’una altra guerra, la continuitat del règim franco-feixista amb un rei anomenat pel dictador i que no va tindre cap problema en jurar, sí, jurar, sobre la llei franquista i una bíblia -faltaria més- el seu sotmetiment a les lleis franquistes amb les quals pensava fer-se rei amb el recolçament dels mateixos que havien sostingut, per les armes i la repressió, la dictadura.

I heus ací on apareix el personatge ara convertit en un cadàver exquisit.

Apadrinat per Fernando Herrero Tejedor, castellonenc ben incardinat en el “Movimiento” i membre de l’Opus Dei, el va fer anar prosperant, dintre de la Secretaria General del Movimiento, és a dir, l’estructura feixista montada pel règim a sobre de les cendres de la Falange i d’altres semblants, a diversos càrrecs, sempre amb cotxe oficial i sou a compte dels impostos:

-Procurador en les corts franquistes per Àvila en 1967, als 35 anys

-Gobernador Civil -càrrec d’extraordinària importància en la repressió a l’època- de Segòvia en 1968, als 36 anys

-Director General de Radiotelevisió Espanyola del 1969 a 1973, anys crítics en la configuració del que es volia que fora el post-franquisme, en part redibuixat després de l’atemptat que li costà la vida a Carrero Blanco, Cap de Govern i amic íntim de Franco

-11 de desembre de 1975: a menys d’un més de la mort de Franco, va ser nomenat Ministre Secretari General del Movimiento, en el govern de pur continuïsme franquista d’Arias Navarro, el ploramorts, darrer cap de govern amb Franco i PRIMER CAP DE GOVERN del rei franquista.

Doncs bé, en els molts càrrecs polítics de la més pura esència feixista que va exercir/fruir mai se li va conèixer, almenys públicament (?) el més mínim comentari a les execucions de gent “jutjada” per tribunals franquistes, o directament assasinada per la Brigada Político-Social, per lluitar per la democràcia, de la que ara sembla haver estat “pare”…i fins i tot “mare”.

Sobre els tripijocs de la “santísima transició” i la seua participació en ella molta gent ha escrit, escriu i, esperem, algun dia hi haurà qui escriurà diguent les veritats, encara que algunes d’elles se les han dut a la tomba personatges clau de l’época com el mateix Suárez, el feixista Fraga -també “pare” d’esta democràcia(?) que sembla tindre massa pares (?) i altres personatges de la comèdia que es va representar després de la mort de Franco, entre la por als militars, els embolics de la CIA, les subvencions de la socialdemocràcia alemanya al PSOE i fins i tot les del inclassificable Gadhafi a alguns sorprenents partits auto-anonemats a l’època com a socialistes. Tot això adobat amb els sorprenents girs d’un PCE que deixaren descolocada a la militància i a la ciutadania en general. I, això sí, amb la sang d’uns tres-cents morts pel feixisme militant o la policía d’aleshores, dintre i fora de les casernes: assassinats dels advocats d’Atocha, “suïcidis” de gent als interrogatoris policials, morts a les manifestacions obreres per “trets a l’aire” (frase freqüent a la premsa de l’época per ridicula que semble) dels “grisos”, mort de Valentín González, portuari militant de CNT pel tret d’una pilota de goma disparada al seu estòmac a menys de tres metres, i tants i tants altres i més.

Estos dies estem veient a les televisions un llaç negre. Veurem algun dia llaços negres per la mort de quince persones ofegades per l’actuació de les “forces de l’ordre”, defensores de les nostres “fronteres pàtries”? o quan moren 42 persones en un accident del metro a València? o la gent esmentada més amunt? o…?

Quin fàstic de país!!

Aclariment necessari: L’espressió de Cadàver Exquisit té ací, òbviament, un doble sentit. L’un és l’evident, l’altre és l’acepció surrealista. Per a mi, l’anomenada “transició” és un exemple perfecte de “cadàver exquisit” surrealista, car hi participaren, per una part, el poble més conscient què, obvi és dir-ho, va veure frustrades les seues espectatives malgrat l’esforç i la sang vessada; per l’altra part estan totes les mans què participaren en l’embolic que, segons la idea surrealista, va donar lloc a un monstre quasi indefinible com ho és l’actual règim espanyol que, més per convenció que no per concrecions, anomenem “democràcia”, producte del “cadàver exquisit” que és l’actual Constitució.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies