Entrevista a Miquel Izard: “Ens han amagat l’estiu del 36”

Sergi Picazo

El professor emèrit d’història de la UB Miquel Izard publica l’estudi més profund fins ara sobre «l’inversemblant estiu del 36», el llibre “Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros. El inverosímil verano del 36 en Cataluña”, amb anècdotes, curiositats i dades dels canvis en la vida quotidiana a Catalunya durant l’única revolució anarquista de la història Miquel Izard s’ha passat anys i panys estudiant tot el que va passar aquell «inversemblant estiu del 36» a la Catalunya anarquista i republicana. El seu treball d’investigació és un exhaustiu estat de la qüestió sobre el procés revolucionari iniciat el juliol de 1936, però centrat en la vida quotidiana, les col·lectivitzacions de fàbriques, les noves formes d’educar i els canvis en la moral d’una època que mai no tornarà.

Va existir o no una revolució anarquista a Catalunya?

Mentre els dirigents feien la guerra i la revolució a Catalunya van passar moltes coses. Volia saber si la gent seguia anant a la platja, si veien els mateixos espectacles, si festejaven igual… Vaig adonar-me que l’estiu del 36 a Catalunya va tenir lloc un fenomen molt engrescador a nivell material –col·lectivitzacions de fàbriques–, sanitari –amb una reforma de 180 graus i construint sis hospitals en tres mesos–, pedagògic –l’escola unificada amb el referent de Ferrer i Guàrdia–, cultural i de relacions humanes. Això ens ho han amagat.

Alguns historiadors asseguren que a l’estiu del 36 només hi va haver assassinats i incendis d’esglésies. Aquesta simplificació és una grolleria. Aquells mesos hi havia entusiasme, il·lusió i es creia que tot era possible. No diria que fos una revolució anarquista, sinó molt més que anarquista. La societat va eliminar les relacions de superioritat entre les persones, el masclisme, les dones decidien com vestir-se, les parelles anaven de bracet… Aquest entusiasme va arrossegar milers de persones que no tenien res a veure amb l’anarquisme o la CNT. Crec que va passar una cosa inversemblant.

Posi’m exemples concrets d’aquest inversemblant estiu.

A Barcelona hi havia una gran quantitat de vells i mainada abandonats: gent del carrer. Fins l’estiu del 36 l’Ajuntament n’aixoplugava alguns en un dipòsit d’aigües, humit, sense finestres, fred… en unes condicions infrahumanes. Al juliol del 36 un grup de persones es van apoderar d’un col·legi de les Teresianes a Sant Gervasi que estava abandonat i van portar totes aquelles persones allà. La sanitat i la cura de les persones va millorar moltíssim. Els metges treballaven mitja jornada per la sanitat pública i mitja a la seva consulta, per primer cop hi va haver assistència psiquiàtrica, es va millorar la tècnica dels parts…

Empreses i fàbriques col·lectivitzades, funcionaven?

Una setmana després del cop militar la majoria de fàbriques van tornar a treballar tot i que molts propietaris havien fugit. A la majoria de treballadors els agradava la seva feina, però el que era insuportable eren les males condicions de treball. Els de l’Espanya Industrial, una de les més grans de Barcelona, es van reunir espontàniament en un cinema de Sants i van decidir seguir treballant. Van crear una assemblea formada per dotze dones treballadores i alguns tècnics per prendre totes les decisions de l’empresa. Van reduir la jornada laboral i van posar-hi una llar d’infants, una escola per als seus fills i per als adults, una biblioteca, una sala de concerts… Aquesta gent creia que la fàbrica podia ser un lloc amable.

Quins canvis es van fer en els costums i la moralitat?

Els anarquistes, que eren els ideòlegs de la revolta, eren una gent molt puritana i no veien de bon ull beure, fumar o la prostitució. Per això van fer campanyes explicant que el tabac era dolent per a la salut o per intentar posar fi a la prostitució. La societat catalana de l’època, dominada per l’aparell repressor de l’Estat, els militars i l’Església, era molt conservadora. A la platja, la gent havia d’anar amb barnús; qualsevol cosa podia ser considerada un pecat; hi havia tabús absurds com manifestaren públic el teu afecte per la dona o el marit; s’havia d’anar al cine amb americana i corbata…Tot això va canviar en uns pocs dies. Eren unes normes que empipaven tothom i, per això, fàcilment van ser eliminades. Les dones es van començar a vestir amb pantalons, les parelles es besaven pel carrer, les dones podien anar amb banyador a la platja… Era la llibertat! El fenomen, dura només tres mesos.

L’esclat, però, va tenir una cara més fosca. Hi va haver assassinats,fam i descontrol?

Sí hi va haver fam i assassinats, però no hi va haver descontrol. Anarquia no és caos, és absència de govern. La guerra va tenir part de culpa de tot el dolent que va passar. Dissortadament a Catalunya van ser assassinades entres anys més de 8.000 persones, la majoria d’elles l’estiu del 36. A la revolució anglesa, francesa, mexicana o russa proporcionalment n’hi va haver moltes més, però les morts no són l’únic que s’explica d’elles. Cal dir, però, que les comarques amb un percentatge de morts més gran són les zones agràries de Tarragona i Lleida, on la CNT no hi té implantació. Caldria preguntar-se quina repressió havien patit abans aquestes zones per reaccionar així. Cal no oblidar el context de repressió des de feia segles a mans de la Guàrdia Civil, l’Església o els pistolers de la burgesia. També és cert que molts van aprofitar el moment de canvi per a les venjances personals.

El nen de la guerra, 78 anys després

Fill d’un pare conservador i catòlic, es va passar els anys de la Revolució del 36 resant rosaris i parenostres pels «errats». Miquel Izard (Barcelona, octubre de 1934) va ser un d’aquells «errats». Va deixar el negoci familiar de la farmàcia per estudiar lletres a Barcelona i a la Sorbona. Va participar a la Caputxinada de 1966 i va ser expulsat de la universitat. Aleshores, per poder continuar les seves investigacions acadèmiques, va haver d’exiliar-se a Veneçuela, on es va convertiren un especialista en Amèrica Llatina. En tornara Catalunya als setanta, va aconseguir plaça de professor d’història a la UAB, primer, i a la UB, després. Deixeble d’historiadors com Pierre Vilar i Vicenç Vives, Izard ha centrat els seus estudis en la Catalunya obrera i popular i, en concret, ara publica el llibre “Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros. El inverosímil verano del 36 en Cataluña” (Virus editorial 2012).

* Entrevista realitzada per Sergi Picazo publicada al suplement Presència del diari El Punt Avui

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies