Breivik no està boig

Miquel Ramos

El judici a l’assassí ultradretà Anders Breivik està a punt d’acabar. Des de mitjans d’abril, quan va començar, el cas ha estat marcat per l’actitud arrogant de l’acusat i pel xoc traumàtic que aquella massacre va causar en la societat nòrdica, que ha sigut considerada sempre un referent de convivència i de tolerància. Durant el procés s’han plantejat diverses qüestions relatives a la conveniència o no de permetre els mitjans enregistrar les declaracions de l’acusat i que aquestes fóren publicades, per por a que Breivik aprofités el judici i la premsa per fer-ne publicitat.

Però el cas és que tothom coneix ja quines van ser les motivacions que van portar aquest fanàtic a perpetrar un dels atemptats més brutals comesos a Europa els darrers anys: odi a l’estranger, a l’esquerra i sobretot a l’Islam, al que considera una temible amenaça per la societat occidental. És per això que no ha sigut necessari que els mitjans li donaren la paraula; Breivik ja ha rebut nombroses mostres de suport de tot el món, de persones que el consideren un heroi. La Guàrdia Civil anuncià la passada setmana que havia interceptat vora cent cartes adreçades a ell que s’enviaven des de l’estat espanyol de persones que segueixen la seua ideologia i volen mostrar-li suport.

Més enllà dels motius pels què va cometre els crims, el debat ha acabat derivant en la possible malaltia mental que aquest personatge podria patir. El seu manifest narcisisme i la seua arrogància, junt a la seua crueltat, són suficients indicis, segons creuen alguns, per considerar que Breivik és un psicòpata o que pateix algun tipus de transtorn de la personalitat. En aquest cas, si el jutge ho acceptés, no acabaria a la presó, sinó al psiquiàtric. Breivik però, defensa que ell no està boig, que sabia molt bé el que feia i que no se’n penedeix; no vol ser recluit en un psiquiàtric, perquè llavors la seua ideologia passaria a ser estigmatitzada per la malaltia, despolititzant així el crim i culpant tan sols dels fets la seua suposada tara mental. I he de reconeixer que, en aquest punt Breivik te raó. No és cap boig, simplement, és un fanàtic.

Els fanàtics també maten. També són cruels i tampoc se n’empenedeixen sovint. N’hi ha de molts tipus i hem vist milers de casos. Des dels neonazis que apallissen homosexuals, immigrants i joves d’esquerres o que cremen sense-sostres, fins a hooligans capaços d’assassinar els aficionats de l’altre equip. Des de soldats que protagonitzen terribles massacres de civils, fins policies que torturen i humilien. I en cap cas d’aquests hem sentit parlar de malalts mentals. La diferència en el tractament de la notícia rau en el context i en la reflexió: Noruega ‘no ho esperava’, i encara li costa admetre que aquell crim fou perpetrat per una persona ‘normal’.. Si hagués estat un soldat enmig d’una incursió militar a l’Afganistan, potser el context eximiria en certa manera el perpetrador, que podria haver patit una crisi enmig de la batalla.

Igualment, si hagués sigut un milicià afganès immolat al pas d’una patrulla nord-americana a Kandahar, o qualsevol integrista suïcida a Occident, els mitjans parlarien de terrorista, mai d’un malalt mental capaç de llevar-se la vida per les seues idees. I quan dic que Breivik era una persona ‘normal’, vull dir que les seues idees estan acceptades dins de la democràcia, que es poden votar, i que de fet, havien estat recolzades per un 23% dels noruecs a les darreres eleccions, a través del Partit del Progrés de Noruega, on havia militat Breivik fins 2006.

Però Breivik no estava immers en una guerra convencional, però si en la seua particular croada. El manifest de 1.500 pàgines que va elaborar i difondre sota el títol ‘Una Declaració Europea d’Independència’, on detallava com preparà la massacre i perquè, conté referències a personatges rellevants de la vida pública internacional i noruega. Al seu país, Breivik hi troba nombroses persones que reforcen les seues tesis. Arne Tumyr, líder de l’organització Aturem la Islamització de Noruega, afirmava que, ‘si no es fa res, Noruega serà presa pels musulmans’. Igualment, el neonazi noruec Tore Tvedt de l’organització Vigrid, havia afirmat que ‘Noruega està en guerra. (…) la raça nòrdica serà exterminada’. Escrits com el seu manifest no són cap novetat. Entre els nazis de tot el món és ben popular el ‘Manual del Resistent Sense Líder’, un llibre de capçalera pels neonazis que detalla com esdevenir un terrorista feixista autònom. I és precisament allò que va fer Breivik, tot sol, tractant d’eliminar la nova generació de líders social-demòcrates noruecs, assassinant setanta joves i adolescents a sang freda.

Pretendre reduir els fets a un simple atac de bogeria significaria negar la capacitat que tenen les creences (religions, ideologies..) per condicionar la conducta humana. Tot parteix de la base de la deshumanització de l’enemic.

Quan a una persona, pel fet de tenir certes característiques (religió, orientació sexual, nacionalitat, ideologia, etc..) se la deshumanitza, es converteix en una vida sense valor, en una diana dels qui fan del prejudici la seua creença. I els qui s’encarreguen de projectar aquests estigmes, de suggerir un estat d’alarma, de guerra amb ‘els altres’, no són precisament malalts. Són polítics, periodistes, escriptors i persones de tota mena que fan servir un boc expiatori a qui fer responsable de tots els mals de la societat. I en un estat democràtic, resulta que es permeten aquestes inflamables posicions atenent a la llibertat d’expressió.

Breivik sabia d’allò del què parlava. Tenia un discurs ben elaborat sobre la guerra de civilitzacions (la cultura occidental judeocristiana contra l’Islam, concretament), i bevia de les mateixes fonts que ho fan nombrosos ultradretans hui dia, i que a més, els ha portat en molts països del nostre entorn a aconseguir desenes de milers de vots, des de Grècia fins a Suècia. I és que el seu discurs, que es basa en una defensa radical de la seua concepció identitària d’Occident (blancs, heterosexuals, judeocristians i conservadors), i d’una oposició ferma a l’esquerra, a l’Islam i al multiculturalisme, és la bandera de la nova extrema dreta europea. No només això, sinó que algunes d’aquestes tesis han sigut avalades per referents polítics com Sarkozy, Merkel o Cameron, que han afirmat que el multiculturalisme ‘havia fallat’.

També el fet que el noruec s’haja declarat defensor d’Israel ha suposat una bona excusa perquè alguns neonazis es distanciaren del seu ideari. La nova extrema dreta europea ha patit una evolució discursiva en aquest sentit.

L’antisemitisme, tot i estar encara present, ha sigut substituït per la islamofòbia. És per això que sovint s’esgrimeix Israel com un ‘aliat’ contra l’avanç de l’Islam a Occident, com fa la formació ultra anglesa English Defense League (EDL) o el líder ultradretà holandès Geert Wilders. L’holandès arriba a afirmar que ‘si cau Jerusalem, Amsterdam i Nova Iork seran les següents’.

Una posició amb la que esquiva l’acusació de nazi. És la mateixa estratègia que fan servir quan la dreta populista esgrimeixen arguments feministes i anti-homòfobs, acusant l’Islam de ser incompatible amb els valors de llibertat que suposadament encarna Occident. De fet, l’EDL també porta banderes LGTB a les seues manifestacions, precisament per crear aquesta contradicció als moviments antifeixistes.

Per tant, si considerem Breivik un malalt mental, hauríem de tenir en compte que milers de malalts mentals conviuen entre nosaltres, des de la centena de nazi-feixistes que li han enviat cartes de suport des de l’estat espanyol, fins a la resta de milers de votants i simpatitzants del feixisme. És per això que no considere Breivik un malalt, sinó un ultra, un fanàtic que ha portat fins a les darreres conseqüències, i d’una manera molt ben planificada, el seu ideari feixista.

És difícil marcar la línia de separació entre la crueltat i la malaltia. Potser Breivik no tenia una vida social massa activa al seu entorn, però feia anys que a internet s’havia conreat una gran xarxa d’amistats que seguien el mateix ideari i que alimentaven aquesta ‘necessitat’ de fer alguna cosa per canviar el rumb de la història. Així i tot, Breivik no deixa de ser un element polèmic dins l’extrema dreta. Mentre alguns aplaudeixen les seues atrocitats, altres tracten de culpar la seua suposada malaltia mental dels fets per evitar que la ideologia siga criminalitzada. El segon informe encomanat durant el judici a experts en psiquiatria valorava que es pot estar completament sa i perpetrar crims com els de Breivik, contradient el primer.

Ara queda per veure quin camí tria la justícia noruega. Si accepta la suposada malaltia de Breivik, el problema s’individualitzarà i la ideologia de l’odi n’eixirà gairebé indemne. Si se l’engarjola, s’hauria d’actuar conseqüentment i prestar major atenció a les llavors d’aquest fanatisme, de l’integrisme local que tracta de conservar una Europa homogènia i d’enfrontar-nos amb la resta del món. Però la covardia a admetre que allò que ha fallat ha sigut Occident, que ha permès la reinserció del nazi-feixisme, dels prejudicis i de l’odi, que no ho ha sabut neutralitzar, és realment el motiu perquè és més fàcil atribuir els fets a l’acció d’un boig, i no atendre així els dèficits culturals, socials i polítics que han provocat la proliferació d’aquests fanàtics.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies