Sentència contra la “política antisindical” de Ford

Joan Canela i Barrull. Mèdia.Cat.

Descarregat lANUARI MÈDIA.CAT 2012
Descarrega't l'ANUARI MÈDIA.CAT 2012

Anuari Mèdia.Cat. Els silencis mediàtics de 2011

Una resolució pionera del Tribunal Superior de Justícia valencià destapa les pràctiques de discriminació sindical continuada dins la multinacional automobilística

“He de declarar i declaro vulnerat el dret a la llibertat sindical del sindicat demandant, condemnant l’empresa demandada a abonar-li una indemnització de 9.000 euros així com a publicar la present sentència als seus taulers i a la seva pàgina web.” Així acaba la sentència 3062/2011 de la sala social del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) sobre la demanda del sindicat CGT contra l’empresa Ford España. La renúncia de la companyia a recórrer va convertir a principi de l’any 2012 la condemna en ferma, i així es va consolidar una primera sentència en el mateix sentit emès pel Jutjat Social núm. 10 de València el maig de 2011. Per primera vegada als Països Catalans un jutjat condemna una empresa per una política antisindical i de discriminació ideològica en la seva organització interna quotidiana.

Ford no és una empresa qualsevol. A escala mundial és la cinquanta-quatrena companyia per valor econòmic, i del nom de l’empresa en va sorgir el ‘fordisme’, un terme essencial per definir les relacions entre patrons i obrers. Tampoc no és una empresa qualsevol al País Valencià. La factoria que la multinacional estatunidenca té a Almussafes concentra la major plantilla en un sol edifici de tot el territori autonòmic. És l’empresa model, el pal de paller de bona part de l’economia valenciana i la nineta dels ulls dels seus governants, que li han facilitat tot tipus d’avantatges legals, fiscals i administratius. El seu exemple —en tecnologia, en responsabilitat social corporativa, en organització interna i també en drets laborals— acaba arribant, més tard o més d’hora, a la resta d’empreses. “Això té una part positiva i una altra de negativa. Quan aconseguíem millores salarials això empenyia la resta d’empreses. I quan hem anat cedint i acceptant mesures cada cop més dures, la resta de plantilles no han pogut resistir.” Qui parla així és Antonio Pérez Collado, treballador de Ford i secretari general de la CGT del País Valencià.

En conseqüència, el resultat de la batalla legal als jutjats entre la Confederació General del Treball, un dels sindicats més combatius del país, i Ford, l’empresa més important del País Valencià, és transcendental per als propers anys de sindicalisme, i no només valencià.

Antonio Pérez Collado, Mariano Bosch i Paqui Cuesta, els tres treballadors de Ford i militants de la CGT, mostren amb orgull la sentència del TSJCV, que els dóna la raó en les seves denúncies contra l’empresa. Cuesta, acomiadada de l’empresa el 2010, va ser la secretària general de la secció sindical anarcosindicalista. Després de tants anys de resistir les pressions de la direcció, s’han tret un pes de sobre. Ara quan expliquin què els passa a la fàbrica ja no serà només la seva opinió contra la dels directius o els delegats del sindicat majoritari, sinó que podran citar els magistrats que van escriure: “Declaro vulnerada la llibertat sindical, concretada en la sobrerepresentació de 108 afiliats del sindicat citat en els ERO successius que s’identifiquen en 105 fets provats, així com en la infrarepresentació de 105 afiliats al mateix sindicat en els processos de promoció interna de l’empresa”. Darrere aquesta victòria hi ha una feina invisible; és quasi impossible valorar-ne la magnitud.
Per poder demostrar la discriminació cap als afiliats de la CGT a Ford van haver de repassar totes les llistes dels tres ERO que van afectar la companyia els anys 2008 i 2009, i extreure’n un per un els noms dels treballadors que havien resultat afectats pels acomiadaments temporals —a més de la durada a l’atur—, identificar entre aquests els afiliats a la CGT i comparar-los amb les xifres globals de la plantilla. Com que no tenien les llistes d’afiliació a altres centrals no van poder comparar el resultat directament entre organitzacions, però el cegetista Mariano Bosch està segur que el resultat encara hauria estat “més escandalós”.

El que sí que tenien era els noms dels que alguna vegada s’havien presentat a les llistes al Comitè d’Empresa, així que els van buscar entre els afectats per l’ERO i van comparar l’afectació entre els candidats dels diferents sindicats. Els resultats van ser prou concloents per convèncer els jutges del Tribunal Social i del TSCV: A la tercera regulació d’ocupació del 2009, va resultar afectat el 21,40% de la plantilla i durant una mitjana de 51,06 jornades. Entre l’afiliació anarcosindicalista aquestes xifres pugen un 45,85% durant 67,18 dies. Entre els candidats dels diferents sindicats, un 20% dels que s’havien postulat per la CGT van patir l’ERO, mentre que aquesta xifra va baixar al 7,69% en el cas del STM – Intersindical Valenciana, 8,51% en CCOO i 1,01% a la UGT.

Finalment, van repassar les llistes de tots els treballadors promocionats internament entre els anys 2003 i 2010 per demostrar que amb una afiliació que comprenia el 2,27% de la plantilla només sumaven l’1,47% de les promocions. “Al judici l’empresa va intentar al·legar que potser els afiliats a la CGT teníem menys mèrits professionals, però el jutge no ho va acceptar”, recorda Bosch.

La seva eufòria, però, és més proporcional a l’esforç realitzat per aconseguir-la —aquest titànic informe va ser realitzat de forma no remunerada pels militants de la CGT— que a les seves aplicacions pràctiques. Són conscients que la seva victòria és merament moral, ja que només obliga l’empresa a fer pública la sentència i a pagar una indemnització de 9.000 euros —una xifra que descriuen com “ridícula” per una companyia com Ford— però no a modificar les seves polítiques laborals. Ara, la propera batalla és la vintena de demandes individuals —la primera ja ha acabat amb victòria per al treballador— d’anarcosindicalistes per discriminació en algun dels ERO, que podria comportar indemnitzacions particulars, tot i que asseguren que aquestes no són gaire elevades.

El model nord-americà

Però per contextualitzar el conflicte cal anar a l’any 1997. Aquell any arribava a Almussafes un nou director, Antonio Adés, un argentí format als Estats Units i amb més de vint anys de carrera a Ford. “Adés arriba amb una mentalitat americana pel que fa a les relacions laborals —explica Bosch—, que es basa en un sindicat únic sense funcions tant reivindicatives com de col·laboració amb la direcció.” És Antonio Adés, segons denuncien, qui comença un procés que privilegia les relacions amb la UGT i arracona la resta de centrals. La versió d’aquests sindicalistes és que els delegats de la UGT tenen més força que els mateixos encarregats: “Decideixen sobre canvis de torns, dates per a les vacances o promocions internes. Per entrar a Ford cal tenir el vist-i-plau de la UGT, que controla també l’escola de formació de l’empresa, i fins i tot els tècnics que volen col·locar un fill passen la sol·licitud a aquests delegats”.

Per demostrar aquesta situació, Bosch i Pérez Collado posen un exemple: “Ford és una empresa amb un control de la despesa brutal. Compten cada tap de les orelles que gastes, et fan apagar sempre els llums, controlen el sabó dels lavabos… Calculen fins a l’últim cèntim, però en canvi paguen el sou a 35 alliberats sindicals sense cap obligació legal de fer-ho. Per què? Evidentment hi surten guanyant. No només en pau social, sinó també en la resolució de milers dels petits conflictes que surten al dia a dia de la fàbrica. Ara mateix la UGT s’ha convertit en l’autèntic departament de personal de Ford”.

Qui no està gens d’acord amb la crítica de la CGT és Carlos Faubel, antic secretari del Comitè d’Empresa i ara secretari general de la secció sindical d’UGT a Ford. Faubel defensa el “sindicalisme responsable que sap ser ferm quan toca” de la seva central i explica que les relacions de la UGT amb la direcció són “irregulars, amb moments més bons i altres de més tensos, com el 2009, quan vam realitzar concentracions i tancades per evitar un miler d’acomiadaments”. També avala la tasca d’uns alliberats que “són fruit d’una majoria continuada de la UGT a Ford que demostra la confiança dels treballadors en la seva feina”.

Sobre la recent sentència del TSJCV, Faubel acata el veredicte de la justícia i no creu que cap resolució que ajudi els treballadors sigui negativa, però discrepa de la situació que descriu l’informe elaborat per la CGT. Lamenta que aquest sindicat no hagi fet arribar el seu malestar al Comitè d’Empresa que, assegura, “no va tenir mai constància d’aquestes queixes”. També defensa la tasca del Comitè, que “va vetllar perquè els ERO s’apliquessin de forma rotativa sempre que això fos possible, i la prova és que hi ha afectats de tots els sindicats”.

Per la seva banda, Ford España no ha volgut fer declaracions per a aquest reportatge. El telèfon del seu Departament de Premsa no és públic, i no ha respost a cap dels múltiples correus de l’Anuari Mèdia.cat. El passat 8 de març, però, en un acte organitzat per la patronal valenciana amb el títol “La Comunitat Valenciana en la sortida de la crisi”, Antonio Adés —citat per l’agència EFE— va enaltir la pau social garantida per la UGT i va celebrar que aquest sindicat domini el Comitè d’Empresa amb majoria absoluta. En el mateix acte, Adés va reconèixer que la planta d’Almussafes és una de les factories de Ford a Europa amb més flexibilitat laboral i capacitat per pactar les necessitats de la producció, i tot seguit va remarcar que els costos laborals encara són “excessius”.

Els fets són, però, que poc després de l’arribada d’Antonio Adés a Almussafes es va trencar la històrica paritat entre CCOO i UGT al Comitè d’Empresa a favor dels segons, que han anat creixent en representació i afiliació fins a arribar a un domini absolut, amb 20 dels 33 delegats del Comitè i 5.135 afiliats (el 71,5% de la plantilla). CCOO ha quedat reduït a només set delegats i 890 afiliats (el 12,35%), segons dades internes de l’empresa —que és qui descompta les quotes sindicals directament de la nòmina— del 2008. Avui deuen ser una mica menors a causa de la reducció de la plantilla. És precisament aquesta darrera central qui ha perdut, en nombres absoluts, més representació i afiliació en un transvasament continuat en favor de la UGT. Tanmateix, malgrat els intents realitzats, no ha estat possible afegir la valoració del portaveu de la secció sindical de CCOO a aquest reportatge.

Rere aquestes dades que podrien avalar l’èxit del “sindicalisme responsable” del qual parlava Faubel, n’apareix una altra que fa sospitar que hi ha alguna cosa més al darrere. A les eleccions sindicals del 16 de febrer del 2011 la candidatura ugetista va aconseguir 3.085 vots i un 61,36% dels sufragis. Un miler llarg dels seus afiliats, per tant, no van votar al sindicat al qual paguen una quota, i la seva presència al Comitè és deu punts percentuals per sota del que li tocaria extrapolant les dades d’afiliació. La resta de sindicats obtenen, en canvi, més vots que afiliats, en especial la CGT, la representativitat electoral de la qual triplica el pes de la seva afiliació.

La discriminació, l’altra cara del privilegi

La política d’afavorir la UGT iniciada a partir del 2000 va tenir una cara molt més amarga: la persecució i discriminació contra la CGT com a sindicat, però també contra els seus afiliats individualment. Els sindicalistes denuncien dificultats per triar els dies de vacances, inflexibilitat a l’hora de demanar canvis de torn, control de les hores sindicals fins al darrer minut per als seus delegats, no promoció interna o impossibilitat que els seus familiars entrin a treballar a l’empresa. La quotidianitat laboral dels militants de la CGT s’ha convertit en un infern. No hi falten, tampoc, les sancions i els acomiadaments.

“La tensió t’acaba destrossant, has d’estar sempre vigilant, no et pots despistar ni un segon perquè sempre t’estan posant a prova —explica Paqui Cuesta—, i al final un dia t’enxampen.” Cuesta va ser acusada de desobeir un encarregat i va ser acomiadada en un cas que, encara, està pendent de resolució judicial. “En 33 anys a l’empresa no havia tingut mai ni una sola amonestació, cap problema. I quan vaig ser escollida delegada se me’n van acumular tres en poc més de dos anys. Dues les vaig guanyar als jutjats, però això no va impedir a la direcció acomiadar-me a la quarta, tot i la meva protecció pel fet de ser delegada.” El cas va ser força sonat i va provocar que la CGT convoqués una aturada a la factoria el juliol del 2010. Durant l’anterior legislatura els quatre delegats d’aquesta central van arribar a sumar un any de suspensió de feina i sou.

Pérez Collado i Bosch asseguren que la CGT ha estat la més perjudicada per aquestes pràctiques, per sobre de CCOO i el STM – Intersindical Valenciana. “Creiem que anaven per nosaltres perquè érem els més reivindicatius i també els que tenim menys capacitat de pressió a l’exterior de l’empresa. No és el mateix ficar-se amb la CGT que amb CCOO.” Però apunten també raons d’estratègia: “Ens han fet servir de boc expiatori, de demostració a la resta de sindicats del que els podia passar a ells també”.

El resultat d’aquesta pressió ha estat la pèrdua de més de la meitat d’afiliats de la secció sindical i haver convertit la seva feina en quasi clandestina. “Hi ha molta gent que no vol que li donem la revista públicament, que gairebé no ens vol ni parlar perquè no els relacionin amb nosaltres, ja que al final a la fàbrica s’acaba sabent tot —expliquen—. I molts altres que s’hi afilien en secret, passant els rebuts pel banc i no per la nòmina, perquè així l’empresa no ho sàpiga. Alguns d’ells és possible, fins i tot, que també paguin la quota via nòmina a la UGT.” I almenys un va anar al judici per declarar com, després d’haver passat de la CGT a la UGT, va ser promocionat immediatament; un testimoni que el jutge va considerar clau.

Però Pérez Collado i Bosch no culpen els que cedeixen: “Cada grau de promoció significa 3.000 euros més a l’any —una minva que t’acompanyarà tota la vida, ja que també afecta la pensió—, i al final, quan tota la teva línia està cobrant més que tu per fer la mateixa feina és normal llençar la tovallola”. O un altre exemple encara més dramàtic: “Com dius a la teva família que no pots col·locar el teu fill o el teu germà que són a l’atur per la teva militància sindical? La pressió llavors es fa molt forta”. I això sense comptar les conseqüències quan arribi un ERO. És per això que Pérez Collado no dubta a definir els dos-cents afiliats per nòmina al seu sindicat d’“autèntics herois”.

Deu sentències per discriminació sindical el 2011

A més de la sentència contra Ford, els diferents tribunals superiors autonòmics dels Països Catalans van emetre deu sentències relatives a la discriminació sindical, totes a la Sala Social del TSJ de Catalunya. D’aquestes, set demandes eren per acomiadaments, quatre de les quals van acabar en favor de les empreses i només dues dels treballadors. En un d’aquests darrers hi havia l’únic cas en què l’acomiadat era delegat sindical, en aquest cas per la UGT a l’empresa Ferrovial. Un altre dels casos és similar al de Ford, en què el treballador, víctima d’un ERO, al·lega que els treballadors de certes centrals i els no afiliats —el seu cas— van ser més perjudicats que els d’altres sindicats a les llistes d’acomiadats, però els magistrats no van tenir en compte l’argument i van confirmar l’acomiadament.

Les altres tres demandes van ser per discriminació a dos delegats sindicals de Transportes Martín —guanyada pels treballadors—, per una sanció greu a un treballador d’Ahlstrom Barcelona per incompliment de les normatives de seguretat i per mobbing a una empleada a Alfons Sigalat SL, aquests dos últims sense ser delegats i favorables a l’empresa.

Anàlisi del tractament mediàtic

La presència de Ford als mitjans valencians és constant i qualsevol fet que afecti una de les empreses més grans del país i el seu centre fabril amb més plantilla rep un tractament preferent. Així, la concessió d’un nou model de cotxe, la negociació del nou conveni o les declaracions dels seus directius es tenen molt en compte, com es va poder comprovar durant la darrera conferència del director general de Ford España el passat 8 de març . Durant el conflicte que va acompanyar la negociació del darrer conveni col·lectiu el diari Las Provincias va arribar a publicar un dossier especial al seu web.

En contrast, el periple judicial de la demanda de la CGT contra Ford ha tingut ressò molt petit, encara que ha anat augmentant a mesura que les victòries eren en instàncies més elevades. Així, el maig del 2011, quan hi ha la primera sentència al Jutjat Social núm. 10 de València, es publiquen petits breus a Las Provincias, Levante i l’edició valenciana d’El País, tots resums del teletip redactat per Europa Press. I quan el novembre del 2011 el TSJCV confirma la sentència, se’n fan ressò 20 Minutos i el desaparegut ADN. Així hi tot, la majoria d’inputs es produeixen el febrer del 2012 —quan ja s’està elaborant l’Anuari—, que és quan la sentència esdevé ferma en finalitzar el termini sense que l’empresa presenti recurs i és llavors quan els dos principals diaris València hi dediquen les peces més elaborades.

Un seguiment similar és el que han fet alguns digitals valencians —Diario Crítico CV i Ribera Express— i econòmics —El Mundo Financiero i El Economista—, que en general han publicat els teletips d’agència.

Però tot i així, tota la cobertura -tant la d’agència com l’elaborada pels mateixos mitjans- es basa sempre en els comunicats emesos per CGT, sense contrastar mai la informació amb l’empresa, altres sindicats o terceres fonts. Si aquesta feina s’intenta fer i no s’aconsegueix per voluntat d’alguna de les parts no es reflecteix en els textos.

Cal tenir en compte, en aquest cas, el seguiment que n’ha fet la premsa sindical i alternativa. Cal destacar la revista de la CGT estatal Rojo y Negro i l’emissora valenciana Ràdio Klara. També altres mitjans com Crónica Popular o Diagonal han publicat la història.

Hemeroteca

“Un juzgado condena a Ford a indemnizar con 9.000 euros a CGT por vulneración de la libertad sindical”, El Economista, 27/05/2011

“Un juzgado condena a Ford a pagar 9.000 euros a CGT”, El País, 28/05/2011

“Ford pagará 9.000 euros a CGT por discriminación sindical”, Las Provincias, 28/05/2011

“El TSJCV condena a Ford a pagar 9.000 euros a CGT por discriminar a los afiliados en la aplicación de los ERE”, 20 Minutos, 25/11/2011

“El TSJ confirma la sanción a Ford de 9.000 euros por prácticas antisindicales”, Levante, 15/02/2012

“El T.S.J. de la Comunidad Valenciana condena en firme a Ford por discriminación sindical”, Rojo y Negro 14/02/2012

“Ford vulneró la libertad sindical en Almussafes”, Diagonal, 21/06/2011

Recursos i fonts

Gabinet de Premsa de CGT al País Valencià
963 134 353

Antonio Pérez Collado, secretari general de CGT-PV
666 452 470

UGT País Valencià
963 884 140

Secció Sindical CCOO – Ford
961 794 596

P. Pérez, responsable de premsa de Ford España
pperez@ford.es

Joan Canela i Barrull (Barcelona, 1974)

Periodista freelance. Redactor de Mèdia.cat i col·laborador habitual de diferents mitjans com els diaris Berria i Il Manifesto, la Revista ONGC i el setmanari Directa. Ha coordinat la secció internacional de la Directa i entre 2008 i 2010 va ser corresponsal a Sud-àfrica per a mitjans com El Periódico, Berria, Il Manifesto i El Temps.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies